No
fou una nit fosca de tempesta, però ho hauria d'haver estat. Les
grosses gotes de pluja hagessin caigut del cel violentament i haurien
esborrat les petjades, ningú les haguera trobades. Els llamps, els
trons i l'aigua haurien impedit la sortida nocturna i res d'això no
hauria succeït.
Però
feia una nit estrellada i la lluna brillava al cel, no plena del tot
però gairebé. El seu reflex il·luminava prou per veure-s'hi sense
haver d'utilitzar lots o frontals.
Des
de principi de curs que m'havia estat fixant amb la nova noia de
l'institut. Anava a l'altra classe, però la tenia clissada de l'hora
del pati quan intentava seure en algun lloc per poder-la mirar, i ja
feia un mes que no me n'amagava gaire, esperant que s'adonés del meu
interès. Estava prendat d'aquells cabells llargs, llisos i foscs que
deixava sempre solts ballant amb el vent, d'aquells ulls marrons on
es banyaven les meves il·lusions i aquells llavis prims que
imaginava juganers. Però sóc poruc de mena i encara no havíem
intercanviat gaire res més que les salutacions obligades de quan ens
creuàvem al matí. Les samarretes, normalment fosques amb missatges
suggerents de lletres llampants (Don't touch o Do you like
this?), se li arrapaven al pitram de tal manera que em feia
perdre l'alè, l'equilibri i la memòria (oblidant els cabells, ulls
i llavis prims) i poc més em veia amb cor de dir-li quan la tenia
devora.
A
la sortida de l'institut, la seguia una estona. El remenar d'aquell
cul al caminar m'era hipnòtic i em desviava de la ruta més directa
a casa, de fet, la seguia fins que la porta del seu bloc de pisos es
tancava uns metres davant meu, aleshores sortia del meu estat
embadalit i havia de córrer per no fer massa tard, la mare
m'esperava per dinar.
I
aleshores fou quan es va organitzar la sortida, com si d'unes
colònies es tractés. Tres dies de convivències a la vora del llac
F. Deien que alguna cosa en feia referència a la classe d'història
o literatura, ara no ho recordo, i que ens aniria bé, també per a
geografia, veure l'orografia de la zona. No entraré a explicar el
viatge d'autobús, ni les corredisses i baralles pels millors llits i
habitacions. Només diré que m'havia proposat embolicar-me amb ella
aprofitant aquest espai (temporal i situacional). Sé que era una
empresa agosarada però com deia mon pare: “Més val tirar pel
dret, sempre estas a temps de fer curt, que si l'objectiu ja és poc
ambiciós d'entrada, difícilment en farem res”.
Per
això, quan la vaig veure sortir sola de la sala comuna havent sopat,
em vaig dir que millor que aquella no n'hi hauria cap altre,
d'oportunitat. Vaig esperar un temps prudencial, per no delatar-me i
aleshores vaig esmunyir-me discretament, (de fet, mai vaig tenir la
sensació que em fessin gaire cas, així que tampoc és per posar-se
cap medalla), o això vaig creure.
Un
cop fora, el vent em desvetllà i, després d'uns pocs minuts, els
ulls s'acostumaren a la llum blavosa del clar de lluna. Vaig poder
distingir unes petjades, les seves sabates tenien una sola
particular, amb l'emblema de la marca, i em va ser fàcil anar-les
seguint. S'allunyaven de la casa seguint el camí principal. Al cap
de potser un centenar de metres van tombar a la dreta per un caminet
poc trepitjat que duia al llac. Els arbres i matolls no deixaven
veure gaire més enllà. Quan feia uns minuts que caminava vaig
sentir la seva rialla característica no gaire lluny (estrident i més
aviat incòmode, potser allò que menys m'agradava d'ella, però li
feia ressonar la caixa toràcica i amb ella...). Per entre les fulles
la vaig poder veure sortint del llac. Els cabells xops li queien
seductors tapant-li un ull, la samarreta, també molla, se li
arrapava com mai a les formes voluptuoses del seu cos. S'havia banyat
amb unes calcetes fines i els pantalons estaven tirats a la sorra de
la platgeta, al costat d'una tovallola. S'hi va deixar caure
despreocupadament. Jo al·lucinava des de la meva posició
privilegiada veient les gotes regalimar per aquell cos que desitjava.
No em podia creure estar tenint tanta sort.
-No
surts? - Li vaig sentir dir. Si no fos perquè tenia la vista clavada
a l'aigua i no en mi, m'haurà sentit impel·lit a sortir del meu
amagatall. Però seguint-li les ninetes vaig veure com una figura
masculina, bastant més musculada que jo, apareixia de sota l'aigua.
No era un noi de l'escola, no l'havia vist mai. Potser era més grani
fort, però no m'importava. Es convertí en el mur que ens separava,
en aquell que havia de ser jo.
Vaig
seguir amagat rere els boixos una estona per assegurar-me, si bé
n'estava bastant convençut ja d'entrada, de quin paper jugava aquell
intrús desconegut. Prou bé que vaig poder-ne estar, de segur. Sortí
de l'aigua i s'estirà al costat de la Judit. Un parell de bromes,
d'esquitxos i d'esclarir-se els cabells com un gosset i ja li
acaronava les galtes. El somriure lletós no se'ls borrava dels
llavis. Van anar apropant els cossos. Es començaren a petonejar,
primer amb cura, després amb despreocupació. Les mans s'esveraven i
cercaven el cos de l'altre desorientades. A cada carícia podia veure
els pèls dels braços que s'eriçaven.
Vaig
sentir una punxada al cor, de dolor, de ràbia, de desig estroncat i
un pessigolleig a l'entrecuix que em pertorbava. Unes ànsies de fer
quelcom que no corresponia m'envaïa el cos. No podia treure'ls-hi
els ulls del damunt. Sentia que la Judit em traïa, que sabia de mi i
les intencions que tenia preparades per aquella sortida. Vaig pensar
que ho havia organitzat tot perquè jo veiés aquell espectacle. Ara
li estava aixecant la samarreta, veia el melic i com li grapejava els
pits com ho havia somiat jo tantes vegades. Estava excitat i rabiós.
Al pantaló hi sentia una pressió d'impaciència i les mans em
ballaven soles. Jo no responia dels meus actes, el cos m'anava sol.
No havia pensat mai que fos capaç de fer allò que vaig fer.
El
crit de l'Eulàlia, la Cati i la Neus em va tornar a la realitat.
- Aaagh! Quin fàstic! - Va fer una.
- Puag! Quin desgraciat!- Va dir
l'altre.
- Eeeecs!
Quin marrà! - Va concloure la darrera. I van córrer cap a
l'edifici avisant a la monitora.
No
vaig tenir temps a reaccionar, i quan va arribar tothom em van trobar
encara amb els pantalons fins als genolls i la mà dreta aferrant-me
el membre tot trempat. Em vaig girar buscant, acusador, la parella.
Un instint desesperat per trobar una falta major, una causa més greu
per inculpar-los i sortir-ne menys mal parat. Els vaig poder veure
fugint entre els arbres del darrere. Però tots es fixaven en mi i
ningú es va adonar de la seva presència.
En
aquell moment vaig pensar: No és una nit fosca de tempesta, però ho
hauria d'haver estat.
