La bústia

Penúltim dia de l’any.

Igual com va passar amb les claus de casa, que després d’estar-les buscant durant ben bé 15 dies, van venir, elles soletes, i es van tancar suau i tranquil•lament dins el calaix on normalment les deso, avui m’ha perseguit una bústia de correus.Hi ha coses que de tant en tant, va bé despreocupar-se’n, perquè mentre t’hi capfiquis no hi ha manera d’enllestir-les.

Avui sortia de casa i quan ja anava pel segon replà he donat mitja volta i he anat a recollir el llapis (PEN drive) que m’havia deixat damunt la taula. El segon intent ha durat més i ja estava dos carrers més avall quan he sentit la veu de la carta que havia d’enviar cridant-me. No negaré que he estat temptat de fer cas omís als seus pregs, però al final tornem-hi que no ha estat res, puja fins al cinquè (escales) i de nou al carrer ara amb la carta a la mà i una total ignorància de la presència més propera d’una bústia. Caminant gairebé a l’atzar veig com un carretó groc i blau, empès per una senyora de vora els quaranta-i-bastants, on hi deia correus, s’acostava cap a mi. Després de preguntar-li si sabia on podia llançar-la, i de respondre’m que creia que n’hi havia una un parell de travessies més amunt, devia despertar-se-li la bona voluntat i el concepte real d’un funcionari (al servei de la societat) perquè així, sense més, em diu que li la doni. Que ella ha de passar per la seu central i que si la deixa en aquesta butxaca del davant del carretó (que m’ensenya exemplificant) segur que no se n’oblida.
Amb un “no patisquis” i un “te ho txure” tranquil•litzadors m’ha donat a entendre que podia confiar plenament amb ella i li he dat el sobre.

Fa goig veure gent amable.

L'Antoniu a la ràdio

L’Antoniu no podia aguantar més aquell pessigolleig a la boca de l’estómac que començà a escaldar-lo des del vespre del sopar de Nadal amb els companys de feina. Ho havia explicat als amics però no podia seguir retenint aquella història que considerava havia de saber tothom. No sé si es devia considerar molt elegant i atractiu, no ho crec, però de llest segur que no ho era.
Així que dimarts, sense poder aguantar-se més, agafa el telèfon i truca al programa de ràdio que escolta normalment a mig matin, segurament des del lloc de treball, si no com el coneix a aquestes hores? Quan el locutor introdueix al personatge ell va i ho deixa anar.
Resulta que havent sopat va anar al pijòdrom i sortint es va trobar de cara amb la dona del cap que, així sense insinuacions ni previ avís (potser no havia sabut entendre les senyals), se li tira als morros, l’abraça i el petoneja ferotge i alliberada. Ell no diu en cap moment que l’apartés ni res d’això, però seguim, seguim. Al•legant sorpresa comenta que en aquell moment els enganxa el cap que també devia tenir la bufeta plena (o la ment sospitosa). Escàndol momentani i vergonyes per tot. No explica més al respecte i els locutors estan silents i expectants. Prossegueix dient que dilluns següent el fa cridar al despatx i ell pensant que segur que vol desfer-se’n i fotre’l al carrer, etc. Un cop dins li confessa que ell no pot donar a la seva dona allò que ella necessita i que què li semblaria passar per casa un parell de cops per setmana (millor banyes amb un que amb cent, devia pensar el responsable). Tampoc entra en detalls sobre la resposta a aquesta estranya proposta i el temps ajustat del programa no permet allargar-s’hi més. Els directors del programa li diuen que deu ni do i que quina situació i tal, ràpidament pengen i canvien de tema.

Jo, que gràcies a estar a les golfes de la fàbrica, on estan fent obres una bona colla de treballadors del sector de la construcció, vaig poder sentir, sortint del petit transistor que aquests sempre fan sonar, com l’Antoniu, tocat per la fortuna de seguir amb feina, esmicolava les seves futures possibilitats explicant a tothom, inclosos de ben segur els seus companys, cap i d’altres (com jo), com estava en disposició de fornicar amb la dona del “jefe”.

N’hi ha que, efectivament, de dits no en tenen gaires al front.

Aloma i Firmin

Si, des que va néixer que en Ròpul era diferent. Les seves dentetes i potes no eren ni massa llargues ni prou afilades i això li va suposar certa dificultat per a aconseguir aliment. Deforme com era feia angúnia de veure i a més, la caritat no és la característica més destacada dels polls, així que sempre el deixàvem de banda.

Així és que va voler demostrar-nos com de bo era i quant valia i es va enfilar, maldestrament, ben amunt d’un prim cabell. Ningú li feia cas, la nostra vista no es caracteritza per ser de les millors del planeta, així que era a una desena de mil•límetres la resta de la família el vam oblidar. Quan tornà els ulls li havien crescut més encara i el cap era més gros que el cos. Ens explicava emocionat que sabia llegir, i ens va definir què era (crec que va dir que hi havia unes marques negres sota un fons blanc que parlaven i t’explicaven històries... una cosa així). Cada nit baixava amb les novetats del dia. Com que la memòria tampoc és un dels trets més destacables de la meva raça diré que no em recordo massa del que deia, però de fet, tampoc li fotíem gens de cas, els esforços per torbar el cabell més suculent que en permetés una vida digna eren preocupacions més importants que simples i absurdes històries fictícies. Es passava la major part del temps a la punta més elevada des de la que se sentia segur i allà esperava ansiós el moment quan el Lluc obria el llibre i passava planes.

Un vespre però estava exaltant. Deia que era impressionant com la Mercè Rodoreda havia aconseguit plasmar, essent ja una dona refeta, les incongruències entre accions i pensaments d’una jove adolescent. Estava fascinat amb la lectura d’Aloma, i cada dia tornava i ens comparava la “protafonista” (crec que en deia així) amb el comportament de la Belda, la nostra germana menuda en plena pubertat. Mai ens va presentar aquesta Mercè.

Després va començar amb Firmin, un nou llibre deia, que li encantava i va sentint-se totalment identificat amb aquest nou personatge, una rata lectora! Ni sabíem què era una rata ni en teníem cap ganes. L’Aloma si que ens despertava certa il•lusió... sent noia, segur que tindria uns cabells llargs i suculents, però una rata... ni per peluda que fos! Baixava als vespres, quan era fosc i sentia els roncs de Lluc i ens recitava alguns paràgrafs que em va fer aprendre de memòria per insistència, un d’ells em va fer pensar que potser si que s’assemblava a la rata.

“Y en África, en épocas de hambruna, los niños comen tierra. A buen hambre no hay pan duro. El mero hecho de masticar y tragar algo, aunque no alimente el cuerpo, nutre los sueños. Y los sueños de comida son como cualquier otro sueño: Puedes vivir de ellos, mientras no te mueras.”

“Pero me parece que, a fin de cuentas, es así como yo veo la vida: cada día que transcurre estamos más débiles y más locos.”

Aquesta última la recordo perquè la va dir poc abans de deixar-nos definitivament. S’enfilava més i més amunt cada matí i nosaltres li repetíem, poc insistents potser, que el bon menjar està a vora les arrels, però ell que no, amunt fins a les puntes, arriscant-se a que fortuïts cops de vent o trompades duríssimes el fessin perdre l’equilibri. I així va ser que al final, de tant a la punta que estava devia relliscar i caigué damunt les planes del llibre, que just es va tancar amb ell al mig. Ho vaig veure de pura casualitat perquè estava a la vora del front, mig amagat entre els primers brots. Vaig pensar que quina mala educació no dir-nos ni adéu, després de tantes pallisses que li havíem suportat.

Un matí de pont treballat

Avui també al sol se li ha fet feixuc de llevar-se. L’he vist mandrejant sota una suau manta de núvols i no ha estat fins ben entrades les nou que no ha decidit treure el cap i il•luminar finalment l’espectacle que cada matí protagonitzen les diminutes formigues de dues potes. Però com ell, els homes avui estaven destrempats i l’agitat moviment de cada dia s’ha vist deslluït per una visible calma.
De camí cap a la feina, llegint com Firmin veia la destrucció del seu entorn mentre caminava, he pogut entreveure pels voltants del llibre com de quiets estaven els carrers normalment curulls de vida. No sentia tampoc el renou dels vehicles farts de moviment gemegant els rodaments. Les portes de les naus industrials estaven ben tancades. Fins i tot les ombres, normalment descarades dansant rere els arbres o imitant els ridículs caminars dels vianants. m’han semblat porugues d’ésser vistes tot amagant-se a les cantonades i diluint-se en la grisor de l’asfalt i les brutes voreres.
He pogut arribar a l’entrada sense ni tan sols haver d’envair instantàniament la calçada per esquivar un impertinent mal estacionat cotxe. El dia però ha seguit igual: apagat i somnolent. Només una notícia que no sabria classificar ha trencat el somort ensopiment general.

La diadema

Avui he vist la diadema més impressionant del món!

Estava pensant ves a saber tu quina de les tres-centes cinquanta absurditats diàries quan per inèrcia quasi surto a l’estació de Verdaguer, anterior a Joanic, destí real. Així que amb mig peu a l’andana m’adono de l’error i frenant en sec començo el camí invers, caminant d’esquena. Sort que era gairebé l’últim, que si no hagués creat una mena de col•lapse / embús important. Tot i així, darrere meu una noia m’havia pres la posició i sense adonar-me’n per poc que no l’aixafo. Com per un sisè sentit (aquell que percebs quan uns ulls et miren malament) m’he girat i immediatament m’he desfet en disculpes.
De cara llarga i els ulls penjats duia els cabells enrere, que semblaven sostinguts per una trena que li creuava una mica més enllà del front. Aleshores m’ha avançat com marcant que igualment ella sortiria primera. Quan l’he tinguda d’esquena he observat que de fet, els cabells els tenia lligats amb una cua totalment normal. I la trena? Doncs la trena tenia els dos caps units amb una goma de plàstic flexible, de tal manera que podia eixamplar-la a voluntat. M’ha semblat excel•lent i m’ha fet pensar en la tres-cents cinquanta-unena absurditat del dia:

La princesa Leia de la “Guerra de les Galàxies” devia dur un artefacte similar amb aquelles ensiamades laterals!

Camins

Caminava distreta, totalment absorta amb els aparadors que li anaven passant pel davant a cada pas. La boca amb l’obertura inconscient, ni molt ni poc. El ritme el marcava l’àvia que l’empenyia i la guiava.
Les veia venir des de lluny i creia que tenia prou espai per l’esquerra, entre elles i la paret, per passar-hi bé. Just abans del creuament, la petita allarga la mà i estira, algun absurd detall l’haurà captivada i vol atansar-s’hi.
Per no fer-les anar per terra, la gran i la petita, vaig haver de fer una cabriola de les més lluïdes. Els estranys i espasmòdics moviments junt amb el sord so dels peus tocant a terra van activar l’àvia que sento com diu:
- Marta – allargant la a, signe inequívoc del desesper - vigila, que no veus què fas?
Vaig estar a punt de dir-li que no és preocupés ara, tenia tota la vida per endavant per fer-ho i amb assumptes potser fins i tot més superflus. Ara li tocava descobrir el món i créixer-hi. Però no, vaig seguir caminant, ni tan sols em vaig girar, participant així de la incomunicació típica i trista de la metròpolis.

La fugida

Sabia que el llac no queia lluny, si s’afanyava potser hi trobaria refugi a temps. Si decidia no moure’s i quedar-se totalment quieta, muda i aguantant la respiració potser la sort l’acompanyaria i passarien de llarg. L’espetec proper pel trencament de dues branques, de fa temps caigudes en terra, sota els peus dels seus perseguidors feren saltar-li totes les alarmes internes. La por inundà els pulmons, s’instal•là al cervell i ennuvolà la raó. L’instint actuà, les cames reaccionaren autònomes i proveïdes d’una energia desconeguda començaren la correguda. El desesperat moviment anava de la mà de la despreocupació d’on posava peus i mans. La fressa del fullam i el sotabosc indicaven la seva presència i localització. Seguir endavant era, ara si, l’única alternativa.
De sobte un raig de sol l’enlluernà, havia deixat enrere el bosc, havia arribat a la gran rasa de grava. Sempre li havien dit els ancians de no creuar-la mai, que tants hi havien perdut la vida i que a l’altre cantó només hi havia perills i malastrugança, eren presa fàcil dels tirans. Ho havia fet duta per la curiositat i per absurdes juguesques i ara en patia les conseqüències. Creuar aquells tres o quatre metres que feia el camí de carro que comunicava cal Perer amb la carretera nacional i la civilització se li feu una eternitat. Un cop a l’altre cantó s’atreví a guaitar furtivament darrere seu i entre la malesa entrellucà els malvats rostres. Braços s’aixecaren i l’assenyalaren, sentí els crits com trons furiosos. Saltà el marge de la carretera i prosseguí la fugida. Percebia l’amenaça cada cop més propera, l’estaven encalçant, però el llac també era allà mateix, darrere el turó. No volia tombar-se de nou, un segon podria ser necessari. La pujada fou dura, i desesperançadora. Les fulles patinaven avall i tenia la sensació de no avançar gens. Sentia l’alè calent del perill al clatell. Sense ni mirar on queia feu l’últim salt des del capdamunt i, de l’aire estant, sentí l’estrèpit del gegantí cos caient al sobre el munt, justa abans que l’aigua li tapés les orelles. Quasi l’atrapen. S’havia salvat.
Va endinsar-se ben dins les profunditats i, protegida per les algues es veié amb esma per mirar amunt. Tres cares de galtes rosades i llavis grossos sortiren per sobre el la penya. Obrien i tancaven la boca però ella, d’allà estant, ja no en sentia res. Amb uns bastons remenaren l’aigua durant alguns minuts de suplici. S’aferrà fort al les plantes properes no separant-se de terra. Aviat se’n cansaren i marxaren entre renecs i imprecacions.
Passat un temps prudencial s’atreví a treure el cap.
- Croac – Avisà, i per tot el bassal sentí la resposta calorosa de familiars i amics
- Croac, croac, croac.

Platero y Yo

Si poguessis pujar dalt, al terrat de casa, veuries un món enllà d’aquestes parets. Sabries que els crits que sents cada matí, Nútria, surten de diminutes boques de les criatures de la guarderia que tenim a sota. Si els teus ulls veiessin com un parell juguen a disparar-se amb pistoles invisibles; com un s’aprofita de ser més gran i pren allò que tenien els mes menuts; com dos ploren rius de pena perquè un tercer no els deixa beure l’aigua, salvadora i transparent, de la fonteta del pati; com uns mostren, pomposos i orgullosos, les darreres joguines, grogues, blaves, malves, que els pares els han comprat a aquells que no s’ho poden permetre, aleshores entendries perquè de gran som com som.

Si quan el sol, ataronjat i enrogit de vergonya, s’amaga per no veure més el desastre que il•lumina i la fosca cau damunt els homes, poguessis estar al sostre que ens protegeix, Nútria, veuries com les estrelles, en comptes d’omplir la vacuïtat del cel nocturn amb infinits punts de llum i esperança, sembla que hagin caigut i estiguin engabiades dins les cases de les persones que les malgasten i omplen de tristor. Tan sols la lluna, solitària plata, pot mantenir-se allà damunt dels nostres caps, ensenyant-los el camí de tornada i, de moment, no es dona per vençuda. Aleshores entendries, perquè tu si que ets llesta no com nosaltres, com és que el món s’està morint i no ens en volem adonar.

L'observador

Al metro un home està assegut a l’últim seient d’una de les cantonades del comboi. La jaqueta plegada sobre els genolls i un llibre obert, a les mans. Inconscient deixa entreveure les dents sovint, alguna narrada ocurrència li deu fer gràcia. Cada cop que el metro s’atura, aixeca la mirada just per damunt de la bora del llibre i observa el personal que entra. Ara un punki, ara el rastes, la dona madura de pits generosos, la jove d’ulleres escandaloses, la vella inestable amb el seu acompanyant no més segur que, galant, li cedeix lloc...
Poc després entra un cinquantí prim de barba gris i llarga i de roba esparracada amb un acordió que ha vist hores millors. Tan bon punt tanquen les portes es posa a tocar alguna melodia a voltes distingible. Decideix deixar estar el llibre, creu que pitjor que no donar-li diners és fer-lo invisible, no fer-li cas. Observa els companys de trajecte i com tots, sense excepció, han tombat el cap en direcció contrària al miserable músic que o està prou enllà per no adonar-se’n, o està avesat al punyent menyspreu. Els vells perquè el terra els té absorts en somnis de joventut són perdonats. La ulleruda ha estat descarada i està totalment oposada a l’acció. Seguint la ronda hi ha tres jovencelles de no més de disset que fan mofa. Un desagradable desig li remou les entranyes, i passa a observar al veí més lentament del que pretenia. Aquest es força a llegir, però duu més de cinc minuts a la mateixa plana. Més enllà un dorm i dos més ho fan veure. La música sona durant ben bé tres parades i després passa a recollir el fruit de les notes. L’aire omple generosament el barret, alguns però s’han dignat a fer-li que no amb la mà, d’altres han afegit un condescendent somriure, la majoria ni s’han immutat i l’home del llibre segueix, amb els ulls, el trist caminar de l’individu quan surt, esperant una millor oportunitat i acollida. A l’endinsar-se novament dins l’immutable túnel s’adona que havia de marxar amb el pobre músic, tant observar l’ha distret i haurà de tornar enrere.
La preocupació li arruga el front, li marcaran tard a la feina.

Objecció Fiscal

Avui tornaré al traumatòleg, espero que em digui altres mètodes d’actuació. Fa massa que estic tancat a casa, pres lliure. I avui, justament, m’he fixat en un pamflet que vaig agafar durant la darrera Mercè, primer dia, justament, del meu enclaustrament. Era aquest:


Em va cridar l’atenció i justament estant, com estic, tan en contra de l’exèrcit i ara m’he mirat que deu ni do la força que pot tenir. Així que avui m’he disposat a mirar per la xarxa què s’ha fet i què es pot seguir fent. M’he trobat que esquerra republicana ja va presentar una proposta de llei el 2006, només els verds van estar-hi d'acord, aquí n’adjunto el video:

http://www.solidaries.org/ofiscal/video.htm

És cert que pot ser un pal mirar-lo, és llarg, és el parlament (acció al cinema) però ostres si val la pena. Es poden veure les dues espanyes. Des dels fervorosos lluitadors perquè tiri endavant, passant pels que diuen que hi estan d'acord però que com que sembla difícil dur-la endavant, o que no està del tot ben redactada voten en contra. Però fins i tot s’intenta justificant l’exèrcit per les “missions de pau”, per les seves actuacions amb grans catàstrofes naturals (prestige, incendis) i els defineix com un exèrcit no bel•ligerant sinó pacifista i que ajuda a democratitzar països i la consolida. En fi, no entenc que aquesta gent pugui ni tan sols arribar-se a creure les seves raons. Que l’exèrcit va muntar una tenda de campanya pels immigrant il•legals? Que tendre... I, dic jo, no podria haver-hi un col•lectiu que fes les funcions humanitàries, d’apagar incendis, de netejar, etc. que no sabés usar armes? No veig el perquè les han de saber fer servir si justament se’l justifica per aquestes qüestions.

M’hi apunto, la propera declaració de la renta intentaré fer-la amb aquesta objecció, doncs hi ha un blanc legal que t’ho permet si redirigeixes aquests diners, no per a tu, sinó per a altres organitzacions, per exemple, ONGs.

Algú m’hi acompanya? No estem sols.

Aquestes cèlebres paraules

Un incentiu publicitari d’una coneguda marca de cervesa mostra com un jove trenca els esquemes de la vida fins ara establerts com a correctes i decideix emprendre un viatge pel món (vaja, no puc negar certa afinitat fins aquest punt). La musiqueta alegre, les imatges, la motxilla a l’esquena i una concatenació de somriures i rialles fan que quan finalitza l’anunci, en general s’estigui content. També fa pensar que si s’ha fet és perquè comença a haver-hi bastanta gent que s’anima a sortir de casa amb una mà al davant i l’altre al darrere durant llargues temporades. Jo penso que aquest fet s’esdevé d’un excessiu benestar.
En certa manera, i depenent de com sigui el viatge, pots estar d’acord amb ell quan comenta que s’ha adonat que tothom té la vida muntada, per estranya que sigui. Una amb un hortet, unes floretes i venent-les, una parella amb una furgoneta, una botiga de serps, etc. Dic que hi estic d’acord en certa manera perquè és ver que et creues amb maneres de viure que fins al moment no t’havies plantejat, maques, nobles i lloables. Però gairebé totes tenen en comú que qui les viu, abans, formava part del primer món, i que, dins l’entorn on ara està, no l’ha abandonat del tot i que sobretot: ha estat decisió pròpia. Per contra, te’n trobes moltes d’altres de vides, ritmes i sistemes. I també estan muntats, efectivament, però per altres persones, imposats per caps dèspotes, per la societat, per l’estat o el capitalisme. Veus gent que ha de sobreviure pidolant i no comenta l’anunci que té la vida muntada amb: mà allargada, o got, cartronets i caixer automàtic per dormir en els casos afortunats. O aquella dona que ha perdut el marit en un malentès al camp, on encara hi té esclavitzat un fill perquè aquí es puguin fumar els cigars de fulles seleccionades, un altre infant li va morir al néixer perquè els insecticides que utilitzava pel monocultiu de plantació de soja quan era jove (ella), durant l’embaràs, van perjudicar el fetus i ara en té quatre més que no sap com tirar endavant doncs l’educació és pèssima i a més necessita d’ingressos que no concep d’on treure si no és prostituint-se. No comenta que té la vida muntada sobre la desgràcia. I aquella família Nicaragüenca que malviu de l’abocador i de les deixalles de la capital, no diu que té la vida muntada amb merda, bosses de plàstic i penúries.

Cada cop que el veig, a mi se m’esborra la il•lusió que m’hauria d’aportar. I les cèlebres paraules: No et trenquis tan el coco, em sonen supèrflues, absurdes, i despreocupades. És més que provable que, d’alguna manera, estiguem participant i afavorint aquestes situacions així que, potser si que hauríem de trencar-nos-hi una mica el coco per trobar la forma d’equiparar-nos una mica.

Només hi ha un problema: Som egoistes.

Somnis entre boires

Un bell nou matí. Sòl esplèndid que escalfa des de la més llunyana extremitat fins la més amagada de les entranyes. Per no suar com un garrí, molt atent, un vent gèlid s’escola suau, dolç i parsimoniós, per tots els racons. Quin goig.

I ja va bé, perquè anit va succeir-me allò que tant molesta quan estàs plàcidament dormint. Part de la culpa va ser meva i de les meves fantasies semi-estúpides. Voler volar. Clar si, home, com tothom. Fins aquí potser res estrany, però aleshores, ajaçat al llit i amb els ulls ja clucs meditava sobre aquest fet i que, en el cas que m’hagués estat possible, en comptes de demanar la baixa els hagués pogut proposar d’anar d’un lloc a l’altre flotant per l’empresa. Em vaig adormir imaginant les cares astorades dels companys quan, per desplaçar-me ho fes sense ni tan sols moure les cames i suposant el caos que podria crear-s’hi. Per sort, a l’hora d’anar a dormir, mai dono massa temps al coco i caic fregit als pocs minuts, així la bola no es fa immensament gran.

I en això que segurament roncant, ve el somni a posar-me les coses a lloc. Tu volar? Mira t’ho puc acceptar, però que això t’arreglés l’esquinç, nanai! I perquè no us preguntareu. Doncs resulta que en somnis efectivament podia volar, no calia que ho fes amb el puny enlaire com el superman, però si, podia volar. I clar, com sempre que és així, jo m’emocionava, i cada cop volia anar més de pressa i més amunt. De sobte, veig que començo a perdre impuls i energia i si que m’enlairo, però no pas més que alguns miserables centímetres del terra. És aleshores que m’adono del fet que, per aixecar el vol amunt i amb més potència haig d’estirar els peus avall aerodinàmicament. Així que si, torno a guanyar empenta però començo a sentir la fiblada de dolor al turmell. L’emoció em pot i hi torno. I el dolor augmenta, insisteix, perdura. No ho aguanto més i em desperto. Inconscientment, m’havia ajagut cap per amunt amb els peus encarats al sostre i el pes de les mantes i llençols estava obligant una flexió inadient pel feble turmell. Les il•lusions de volar doncs, quedaren truncades en somnis i aquests al seu temps, esmicolaren la fantasia de guarir el l’articulació volant.

En fi, toca de peus a terra, que és com han d’anar les coses, malauradament.

Solitud

Com un mirall embrutat i fosc, el vell televisor gris i apagat, reflecteix la claror tènua de l’únic llum de peu que il•lumina la sala. Tot està immòbil excepte les invisibles ones sonores del transmissor i la mà que omple aquestes ratlles. És negra nit i per bé que les cortines no estan passades, darrere els vidres no s’hi veu més que la pacient fosca qye espera l’apagament d’aquesta llum per envair i recuperar aquesta cova on sóc, que se li resisteix. L’obligació de fer repòs, un peu que reclama les atencions que normalment no li són atorgades, ha propiciat la lectura de Solitud, de Victor Català. L’acabo d’enllestir. És un llibre que costa de llegir a trams. Essent lent com és, si no fas llargs episodis, se t’esmunyiran, entre lles línies, els puja-i-baixa sentimentals que només es poden transmetre amb constància i perseverança. Si et perds aquest efluvi de sensacions és millor que l’abandonis, estàs perdent la major part de la gràcia que té. Quan ho feia de viatge a la feina, al metro, sovint la mandra em podia. Ara amb la baixa, han tocat dues tardes al terrat de casa. He pogut veure els canvis de tonalitats que pren la ciutat quan el Sòl recorre veloç els seus darrers instants abans d’acotxar-se rere Collserola i els dies ventosos m’han permès gaudir de la visió d’un mar sense la boira bruta habitual. Sense l’escalfor de l’astre rei la frescor feia presa de mi i em recollia cap al menjador. No l’hagués fruit tant si no hagués estat per la lesió, així que, fent ús de les pròpies paraules del pastor:

- Tot lo món és bonic si es mira amb bons uis, ermitana!

L’entorn ha acompanyat perfectament i ha servit per empapar-me’n bé. L’he acabat i comprendreu que m’hagi passat una tarda reflexiva. És, sens dubte, la reacció lògica. Quina història! I com m’agradaria poder-me expressar així. Una labor difícil i tenaç tal com ell (ella en realitat, quina dona!) comenta al pròleg:

“Jo, com a tocat que sóc de les mentades devocions i per això més desitjós de fer art que mercaderia – fins allà on el meu seny i les forces arriben – havia somiat en donar-te amb la meva primera obreta d’algunes proporcions, l’obra seriosament planejada, meditada i remeditada abans d’escriure-la, escrita després amb catxassa i mirament, deixada reposar més tard per a donar lloc a d’aquietar-se el bulliment de les impressions i depressions momentànies i més tard encara repassada, llimada, brunyida a sangs fredes per una i altra volta fins a deixar-la neta i purificada de tots aquells defectes enlletgidors que està en la mà i en la paciència de l’autor corregir. És a dir, llegidor meu, jo somniava amb donar-te l’obra primmirada i endreçadeta en què un hi posa tot el que sap i pot i que no és altre que l’obra amb què somnia tot aquell que fa una obra pel sol i propi gust de fer-la.”

Le Souhait (Quarta i última part)

Un cop dins, sense donar-li ni temps de reaccionar es tragué, com la serp quan muda de pell, l’estreta samarreta. L’home es posà les mans sobre els ulls, que gairebé surten disparats de les seves òrbites. L’encant d’aquella nereida no el deixava marxar. Ni tan sols volgué evitar com els cinc tentacles dels palmells s’acostaven, poc a poc i sense impediments, cap aquelles voluptuositats que, descarades, es desprenien la pols de la inconsciència. Quan la prengué, ella li donà l’esquena per poder veure l’escena a través dels miralls, multiplicadors de sensualitat.
S’apropà contra l’’home i notà la vigorositat punyent barallant-se amb totes les teles. Suaument, ella duia el tempo, li apartà les mans que la prenien i es descordà els sostenidors (ell no hauria pogut, els tremolors li ho hagueren impedit). Com quan s’obre el teló aparegueren els pits en escena. I es repetí l’espectacle de les fregues. L’excitació es percebia per tots els racons. Els massatges es succeïen mentre ell intentava explicar-li, embarbussant-se, que ni tan grans ni tan ferms. Amb un d’acord i un espera aquí s’esmunyí rere les cortines, encarregades de guardar el frenesí. Quan reaparegué guaità com gotes de suor queien del front del seu postres. Gràcil com un capgròs en un bassal s’entortolligà al seu voltant li comentà que els que s’acabava de posar, com a mostra, serien perfectes. Ell feu que no amb el cap.
Amb una seguretat impensable fins al moment en aquella mosca, la prengué de la cintura, se l’apropà. L’espetec del desencaix fou el tret de sortida per a un cúmul de reprimits desitjos que, per fi, veien l’oportunitat de ser els protagonistes d’un món que havien tingut llargament vedat. Aprofitaren els escassos tres quarts d’hora per treure tot el suc a aquell cubicle d’un metre quadrat. Les cortines ballaven al compàs de la dansa acrobàtica de fruites nedant amb xocolata, insinuant els pudors més salvatges i retenint la llum que aquella fogositat desprenia dins el provador.
Els últims acords d’aquell triomf natural foren seguits d’un atac sobtat de moral venjativa. Les robes trobaren veloces les seves cuixes, natges, melics i espatlles. S’amagaren les vergonyes visibles i es feren palpables les etèries. Fora d’aquell indret màgic la descoordinació i maldestre tracte dels desconeguts tornà a caure com plom sobre la relació. S’acomiadaren estranys, sense la complicitat de la que havien estat partícips. Havien perdut la sintonia.
Quan es trobà sola, una controvèrsia de tranquil•litat i neguit envaí la Marianne. Com la nena trapella quan se’n surt, se sentia un punt orgullosa d’haver seduït aquell home, però no tenia clar si ho explicaria mai a les amigues, ni a les més íntimes.
A l’altre cantó dels vidres, imperceptiblement entelats, el senyor enfilava de pressa carrer amunt. Una cinquantena de metres enllà s’aturà davant un nou aparador uns instants amb posat dubtós. S’endinsà a la tenda acompanyat d’un so estrident que l’anunciava. Damunt hi penjava un elegant rètol:

Llenceria fina “Le Souhait”.

Le Souhait (Tercera part)

- Caiguts.
- Com? – la o s’allargà més del compte per evitar l’espetec de la rialla que, dins l’esòfag, pugnava per sortir en llibertat eixordant el veïnat i que de ben segur hagués dissuadit, definitivament, l’insecte que tenia davant de prosseguir amb la compra.
- Que els té mig caiguts ja i jo voldria doncs... es que miri, no sé com dir-li-ho.
Aquell home desprenia patiment se’l mirés per on se’l mirés. Se’l veia fent uns esforços titànics per aguantar-li la mirada i no abaixar els ulls un pam més avall, les ninetes es bellugaven boges. Ella ho notà i inflà bé els pulmons constatant l’evident torbació i pèrdua de concentració de la seva víctima. Se sabia amb una notable davantera, enveja de moltes clientes. Quan es mirava al mirall s’auto-enorgullia del valor d’haver-se sotmès a aquella operació de feia un any, estava encantada amb el resultat, havien recuperat, potser exagerat, la força i alegria de l’adolescència. Tots els sostenidors li queien bé i fruïa, com avui, de l’impacte que causaven els que aixecaven fort, que sempre combinava amb samarretes ajustades.
S’ho estava passant bé i cada cop contornejava més el cos mentre es desplaçava i li mostrava les possibilitats. Subtil, eficaç i amb la desimboltura més creïble. De miracles no se’n poden fer, va fer-li entendre, però si que es podia intentar millorar molt el resultat.
- Deixa que t’ensenyi quatre trucs. – Digué avançant cap als provadors fent-li el gest característic del vine cap aquí. El repetitiu cargolament de dit tingué l’efecte esperat i la Marianne sentí el plaer de veure com la mosca quedava atrapada a la teranyina, gairebé no es podia creure que fos tan fàcil.

le Souhait (Segona Part)

- És que...
- Si?
- La meva xicota sap? Vull dir, és el seu aniversari i crec, no ho sé, que potser seria un bon detall...
- I tant! A les dones sempre ens agraden els homes atrevits.
Ell enrojolà visiblement i guaità el terra.
- Jo, és que d’això, mai... sap? Vull dir, que jo no sé... m’entén oi?
- No pateixi, jo l’ajudo – Aquell home li encantava, era com l’osset de peluix d’infantesa que amanyagava i estrenyia fort entre els braços quan s’acotxava. Era una monada, pensava – Tenia vostè alguna cosa en ment?
- Dona, en ment en tinc moltes de coses – emmudí sobtadament avergonyit.
- Tenim tota la tarda – respongué somrient i atenta la Marianne.
Un petit esbós de somriure semblà escapar-se-li entre els llavis a ell també, s’estava asserenant.
- Digui doncs, buscava conjunts o parts separades?
- Ehhh, doncs miri, jo... pensava en sostenidors – Digué compungit com si es tractés de la paraula maleïda.
- Molt bé – Aquell home era una joia, quina cucada, no l’estava decepcionant gens. – Segueixi’m, quina talla fa? – Era aquesta la seva pregunta estrella, li encantava veure les reaccions que provocava als homes. Passaven d’encongir-se fins a ser éssers diminuts que calia cercar amb la lupa que duia sempre a la butxaca, fins a enorgullir-se de tenir una concubina amb melons de premi, de suculentes síndries de mugrons eixerits, però que no sabien quin color d’ulls tenien. Un bon grapat, però, en coneixia les dades, aquesta badada només passa la primera vegada, i parlar de números és molt menys impúdic, talla 80/85/90...i forma de copa A,B, C. Com a classe de primària, vaja. El nostre home però fou dels bons, fins i tot es va sentir el patac de com se li desencaixava la mandíbula i picava contra el terra. Una espècie de so inintel•ligible sortí d’aquell descomposta fesomia.
- No en sap la talla?- Deia intentant fer un semblant tranquil•litzador. La veritat és, però, que estava encantada amb el rol dominant que estava prenent.
- Doncs... – L’home es refeia – Uf, hem... així? – Aixecà les mans com si agafés dos pits invisibles però acostant-se descarat als d’ella, que notà un subtilíssim pessigolleig ben endins les entranyes que confongué amb nerviosisme – Eh ...- S’aturà – Els dits no m’arriben al fons.
- Perfecte!
- Jo és que ella...- prosseguí l’home refrescant l’ambient – Doncs que els té tots iguals i voldria, m’entén, una mica de varietat – Ara semblà deixar-se anar – És que veurà, tots són de color carn, altament destrempants. – I aquí tornà a contraure’s sobre si mateix i entre les parets i el terra quasi l’engolen.
- Cap problema, els vol amb brodats? Amb farcit? O potser transparències? – Ara que tornava a sentir la situació sota control s’envalentonà amb les picardies. Volia veure’l patir una mica. La Marianne començà a mostrar-li el gènere veient-lo atabalat i fora de context.

Una bona notícia

És preocupant o no? Últimament després del telenotícies em quedo deu minuts aplatanat al sofà. Compungit i menut. Sort n’hi ha de la part supèrflua dels esports, que et permet recuperar de les barbàries que has sentit durant els 20 minuts anteriors.

Que si corrupcions, que si matances, que si terrorismes, que si dictadures, que si abusos de poder, que si malbarataments de fons fins i tot dels representants europeus de més força, que lluitaven insistents perquè els directius de bancs es rebaixessin els salaris i resulta que després ells se’ls gasten per eixugar-se el cul. Sembla que de tant en tant apareix, per alguna escletxa, un llampec d’esperança. En orris se’n va tot al cap de ben poc, torna la foscor, la finestra es tanca prestament quan aquells mateixos pequen més escandalosament, pel greuge d’haver criticat allò que després practiquen.

I enmig d’aquest desgavell de despropòsits, una bona notícia, comenten els reporters, Estats Units surt de la recessió per primera vegada. I jo que m’enfonso més al sofà. Jo que perdo del tot l’esperança. Jo que deixo de creure en els humans. Jo que no sé si entenc el món com la resta. És això una bona notícia? Significa això que s’està acabant la època del lleuger relaxament de la compra compulsiva? Significa això que tornarem amb més fúria a explotar els més desvalguts? Si qui ha patit i segueix patint no són les grans potències, que sempre trobaran en una crisis algun indret on gratar i treure profit de les penes dels altres. Com pot ser que AGBAR hagi tingut beneficis milionaris durant la sequera més extrema catalana? Com pot ser que els bancs i caixes, a part d’uns pocs, segueixin ampul•losos i amb americanes?

Si us plau, mireu el documental HOME que properament es projectarà a les pantalles cinematogràfiques i pensem si es pot frenar l’ambició humana, si podem ser humils i sostenibles...

Per mi això no és una bona notícia, és el tret de sortida a una nova escalada d’imperfeccions humanes. Salvatges que som, i més, per no creure’ns-hi.

Le Souhait (primera part)

La Marianne ja feia dies que tenia clissat aquell home. No era que fos gens especial, era un home tret, per atzar, de la multitud no diferenciable. Un de més, un qualsevol. Tenia ja uns quants cabells blancs que s’escampaven, com riu cercant l’oceà, per la descuidada barba de setmana i mitja. Era prim com un secall i la roba de vestir de feina, pantalons de pinça i americana, li sobraven i ballaven com si tinguessin voluntat pròpia.

Ella s’hi havia fixat perquè des de feia dues setmanes que, diàriament, entrava a la petita llenceria que regentava. Es mirava l’aparador durant uns minuts i després s’escolava cap endins cautelosament tot contemplant, amb ulls de no entendre res, la mercaderia. Al principi ni s’adonà de quan marxava. El quart dia va veure’l com se la mirava amb l’esguard del desesperat que busca consell i auxili. En atansar-se-li, però, fugí descaradament. D’aleshores ençà que es repetia la comèdia i la curiositat li havia fet despertar un interès que diferia lleugerament del pur compromís de negocis: L’esperava.

Les pesquisses i maquiavelismes del destí volgueren que, set jorns més tard, quan s’hi presentà, la Marianne estigués agenollada recollint uns tangues fúcsies que unes adolescents despreocupades havien deixat caure abans de partir. De terra estant i per dessota els penja-robes mòbils situats al mig de la tenda, pogué veure les no pas llustrades sabates fosques i les cames dels pantalons amb les vores esfilagarsades del seu, així el considerava ja, misteriós client. Avui no se li escaparia, pensà, no l’havia poguda veure encara. Deixà que avancés una mica i quan ja l’estava sobrepassant s’aixecà de cop.
- Bona tarda, el puc ajudar en res?
L’home es tombà sorprès fent un pas enrere i desestabilitzant els maniquís de banyadors ajustats de l’aparador. Reaccionà de pressa i els sostingué abans que anessin per terra. El posat astorat no havia desaparegut quan recuperà la posició.
- Ja fa uns dies que el veig entrar, sembla que no s’acaba de decidir. Estaria encantada de poder aconsellar-lo si així ho creu convenient.
Desconcertat l’home es tombà en totes direccions, veient com els dos únics clients que hi havia feien dringar el mòbil de la porta al marxar discutits. Es trobaven sols.

Gestions

Benvingut al Servei Territorial d’Educació al baix Llobregat diu una veu dolça i femenina. Si sap l’extensió a la que voleu trucar (...) si no esperi que el posarem amb contacte amb un operador.
- Hola bon dia – Una altra dona
- Si mira, que volia saber el número de llista que tinc.
- Primària o secundària
- Secundària
- Un moment si us plau...- els tons telefònics se succeeixen en excés, amb mal d’orella penjo. Torno a trucar:

Benvingut al Servei Territorial d’Educació al baix Llobregat diu una veu dolça i femenina. Si sap l’extensió a la que voleu trucar (...) si no esperi que el posarem amb contacte amb un operador.
- Hola bon dia – Estic convençut que era la dona anterior
- Si mira, que volia saber el número de llista que tinc.
- Primària o secundària
- Secundària
- Un moment si us plau...- els tons telefònics se succeeixen en excés, amb mal d’orella penjo. Torno a trucar:

Benvingut al Servei Territorial d’Educació al baix Llobregat diu una veu dolça i femenina. Si sap l’extensió a la que voleu trucar (...) si no esperi que el posarem amb contacte amb un operador.
- Hola bon dia – Com que no sembla adonar-se que sóc el mateix penso que potser és una altra dona.
- Si mira, que volia saber el número de llista que tinc.
- Primària o secundària
- Secundària
- Un moment si us plau...- sento com unes veus que parlen, dues dones, entre elles, suposo que és la senyora que m’atenia que, abans de passar la trucada està, diligent, responent les peticions d’algun eixelebrada amb massa presses. Quan hi ha una pausa hi torno:
- Perdoni?
- Ai si miri, no l’havia sentit
- Ah, bé
- Escolti, és que miri truco de l’escola Ton pare no té nas (invento, perquè estava tan sorprès que no ho he pogut captar bé) perquè resulta que tenim un alumne que no
- Perdoni però – intento aturar aquell brollar de paraules
- Ai si, miri, que la truco de l’escola Ton pare no té nas, d’Esplugues, que resulta tenim un noi que no ...
- Si escolta, és que em sembla que ens han lligat la trucada.
- Com? – ara és ella qui no entén res
- Si, que jo també estava trucant al servei territoria d’educació i quan m’han desviat la trucada es deuen haver equivocat i ens han posat en contacte. Però jo no puc ajudar-te perquè jo també estava intentant preguntar-los informació.
- Ostres, que estrany
- Si
- Val doncs, jaja, ja penjo i torno a trucar.- Mentre li responc que jo faria el mateix sento com li torna a comentar a la seva companya que mira que curiós què m’ha passat que resulta que ... No m’ha deixat escoltar més, m’hagués agradat sentir la seva explicació, tafaner de mena jo. Tornem-hi:

Benvingut al Servei Territorial d’Educació al baix Llobregat diu una veu dolça i femenina. Si sap l’extensió a la que voleu trucar (...) si no esperi que el posarem amb contacte amb un operador.
- Hola bon dia – Crec la mateixa dona, però ja tanta fèmina em té pertorbat.
- Si mira, que volia saber el número de llista que tinc.
- Primària o secundària
- Secundària, però esperi, que les últimes trucades no em respon ningú allà on em derives.
-Ah, bé, hmmm, esperi un moment..- So de telèfon però molt curt ara:
-Si hola bon dia – una altra dona
- Miri que volia saber el número del llistat en el que estic
- A veure del Juny o abans
- Abans (invento perquè no ho sé)
- Però això vostè ho hauria de saber, ho pot mirar per l’Enosequè
- Si però és que no és per mi i bla bla bla,

M’ha costat, però al final he aconseguit la informació!

Baixa

Pel carrer tothom em passa veloç als matins, si dugués els cabells llargs com fa un temps segur que em voleiarien a cada moment per les ventades que provoquen els desesperats vianants (viatgers, treballadors...). A les tardes, també. En els fortuïts creuaments de mirades veig com els ulls davallen cap als baixos (els més baixos, aquells que toquen a terra). L’altre dia vem anar a veure la darrera peli del Woody Allen i n’hi havia un altre com jo a la pantalla, i dos entre el públic.

Deixa de fer esports de risc, diu un company de feina, fes com jo, parapent. Nano, però tu millores? Comenta un altre. Cada dia m’agrades més amb aquest caminar suggerent. Algú, de tant en tant, encara se sorprèn de la meva visible coixera i em pregunten que què he fet aquest cap de setmana, amb el somriure maliciós del més morbós dels pensaments. Em pregunto què hauria de fer per lesionar-me el peu amb una cosa així... molta imaginació. Que un es lesioni fent esport és la confirmació que necessiten tots aquells que no el practiquen per seguir amb aquesta tradició vegetativa. Més que cuidate, sento, esto te pasa por hacer deporte. I clar, tothom amb el futbol, què si no amb el peu cascat? L’handbol? Però que no és un joc de mans?

Mañana te quiero con el papelito del médico... ha estat l’últim dels comentaris i si, efectivament, el papelito no s’ha fet esperar. Repòs o no et curaràs m’ha dit el metge. I això faré a partir de demà, em quedaré a casa i no sabeu com agraeixo tenir terrassa... no us ho podeu imaginar. Com patiria amb aquestes parets si no fos així... Ja les veig mirant-me sornegueres, silents, malèvoles.

El guiri

Dins l’autobús hi ha un home amb els braços repenjats al seient del davant. Té el cap, mirant a terra, que s'hi recolza pel front. Des d’on sóc puc veure-li les cames vermelles, cremades, lleugerament separades mig obscè, amb uns quants pèls rossos i arronsats. Duu bermudes beix-crema de turista Coronel Tapioca, mil butxaques i totes buides. La samarreta ajustada, no sé si a voluntat o perquè el pas dels anys li ha desmillorat l'aspecte, és també vermella llampant, d’algun club de futbol anglès, que li fa joc amb el color de la pell, que ara m’hi fixo i no només es localitza a les cames. L’esteu veient?
Anglès, si, potser seria d’eixes illes, li escau. Sembla desvetllar-se i observa el camí, ulls perduts endavant, cara de moc. Gairebé m’enlluerna el brillant to rosat de les galtes inflades, sort en tinc de les ulleres de sol. Són prominents de veritat, tot al contrari que la barbeta, enfonsada ben endins de manera que els llavis estan descompensats, el superior cau en forma de v sense lloc on suportar-se i es deixen mig intuir un parell de grossos incisius mal rentats. Si oi? Els ulls són cars de veure, afegit a les seves petites dimensions s’hi han de sumar un parell de factors: Que s’amaguen rere les rodones i grolleres galtes i que les poblades celles també rosses, com l’escàs cabell i la resta del pelamen, intenten mantenir-los recollits dines les seves conques, em recorda a cans de pèl blanc o grisos, Sanussers? Crec distingir una blavor als diminuts iris, però no n’estic convençut. El teniu en ment? Aconseguiu visualitzar-lo? La incipient calvície fa malifetes, i la poca costum de protegir-lo de l’astre rei es nota aquí més que enlloc. Està sufocat i se’l veu patir. No m’estranya, l’escalfor li corre, de segur, per dins i al damunt no pot obrir la finestra. Es frega amb la samarreta mullada, sense acabar de saber si li fa bé o potser res.

Si la imatge mental la teniu més o menys clara, crec haver-ne fet una relativa bona descripció. Si no és el cas... hauré de seguir practicant.

El misantrop i Los Cachorros

Misantrop: Persona afectada de misantropia.

Misantropia: Aversió al tracte amb les persones.

A voltes creia entreveure’l entre les frases coherents plenes d’adverbis, adjectius i altres. Sempre, emperò, acabava relliscant-me entre els dits. A voltes misogin, però tampoc. Potser si que depreciava una mica tothom menys ell, potser si que estava fugisser entre les ratlles, ensenyant volàtils albirs. En fi, vas llegint i semblava no res i al final tens una petita novel•la.

Més tard, estava amb els companys conversant de literatura i ostres has llegit “Los cachorros”? Que si home, el Nuti, que és d’en Vargas Llosa. Peruà? Estic convençut que si, el Pere. Vaja, que és una bèstia, m’encanta com enllaça narració amb diàleg sense guions ni res, el Nuti seguia mentre xarrupava les escorrialles de la seva gerra on no hi quedava més que escuma enganxada a les parets de vidre. I la història, buf, sembla simple, vaja, vull dir, que és el drama de qualsevol home, de tots. I en Jaume, ja serà menys. Que no, el Nuti, que no, no us el comento perquè val la pena llegir-lo. Curt, fàcil i lleuger, amb milions de mots curiosos d’aquella terra, que si cholito, chango i no sé quantes més. Només demana una mica d’atenció així de passada, però enganxa i tant. N’hi ha d’altres també d’enganxosos, deia el Pere. Si i tant, no ho nego, però aquest és curt quasi com el petit príncep i l’he acabat amb dos viatges d’anada i tornada a la feina, mira què et dic. I tant drama dius? Que si drama... un drama de collons figura’t, mai més ben dit, de l’evolució d’un nano i les interaccions amb els seus amics abans i després d’allò. Va, deixeu-ho, no dic més que ja sabeu que després m’animo i us ho acabo explicant tot i esguerrant l’interès que pugui despertar-vos.
La conversa continuà, però ja en altres direccions.

Emoció

Des d’una distància prudent però escassa els dos més menuts criden “Gilipollas”. Darrere meu, encara hem de creuar un parell de carrers, un altre de potser un any més s’afanya caminant de pressa, amenaçador. De la cantonada apareix el tramvia. Nosaltres no teníem angle per veure’l venir però ells si i ho han aprofitat per provocar-lo. Creuen i amb tres passes són a l’andana.
La persecució comença. El nostre semàfor es posa en verd i el gran s’espavila per encalçar-los. S’atura indecís a la cruïlla, dos carrils amb cotxes el separen del seu objectiu. Els nens pitgen les botó, s’obren les portes i hi entren. Mentrestant l’altre segueix dubtant, fa temoroses temptatives d’avançar però sense atrevir-s’hi, hi ha el punt just de vehicles per impedir el pas i mantenir el suspens. Al final s’anima, creua de pressa i s’apropa a l’andana. Les portes s’estan tancant. Hi arriba un segon tard. Prem el botó però només pot veure com el comboi es posa en marxa. Des de dins, una cara esclafada contra el vidre es burla d’ell. Fora, el nano aixeca el braç i fa el senyal de càstig: “Mañana vais a ver”. Ara però ningú els treu l’orgull d’haver aconseguit venjar-se, ni que sigui per una vegada, d’aquell que abusa de ser més fort. Com a les millors pel•lícules d’acció i intrigues els indefensos han escapat sans i estalvis.

Inepte jo, i tots també

Jo no sóc cap mecenes dels balls, amb o sense parella. És més, molts coincidiran a pensar just el contrari, que si moc massa el cos, que si em bellugo com un espermatozoide, sense ordre ni concert, i el ritme? Què és? Sóc el rei del Cumbia-Tango! En fi, un desastre. I més ara que vaig acompanyat d’un peu dur i dolorós que m’impedeix una concentració digne (i sobretot, necessària).

Amb la Laia, sa germana el seu company i companys addicionals del company de la germana de la Laia, hem participat a la primera classe del trimestre de lindi hop, una espècie de ball americà que va començar sent negre (per això tant alegre) i que com tot, va anar mutant. La música, el Swing (aquí ja si que sabem què és).

Bé, com deia, mai he estat un portent de la coordinació de les extremitats i de bellugar el cos amb la gràcia que li correspondria per naturalesa, ho reconec i accepto, a desgrat, però amb la il•lusió del nen que creu que tot pot acabar sent tard o d’hora. El professor es passà tota la classe dient que si volen, els nois, al ser més armaris per naturalesa (com deia el Juan, hasta mi heladera tiene más movimiento de caderas) tenim l’oportunitat d’assistir al doble de classes, o sigui, repetir-les. I no em sembla malament, ni de bon tros, però resulta que vas a ballar i allà tothom, el primer dia, és peix fora l’aigua. Jo em dedicava a cercar la concentració i a intentar marcar, com deia el mestre, els moviments perquè la noia em seguís. Representa que sóc el Leader de la parella. I com que et canviaven la companya cada 3 per 4 doncs t’hi havies d’intentar amollar de la millor manera possible. Em va donar la sensació de que les parelles que vaig tenir estaven més per escoltar i mirar l’elàstic director que per intuir allò que jo intentava, maldestre, explicar amb el cos. Saps, era un ball de parella i val que jo m’anava mirant més als peus que a elles, però ostres, elles tenien els ulls en direcció oposada a mi! I si, clar, els homes ballem pitjor, segur, però si a sobre hi afegeixes que les dones t’abandonen... doncs la moral es mina (sort que sóc un bunker). Així que segueixo concedint el dret a criticar el meu art, però atenció, que de moment a la classe no se salvava ningú!

Tot i moure’m menys del que volia (aquest peu...) i la sensació de fer discursos a muts murs, l’experiència va ser interessant i fa tota la pinta de millorar a cada nova hora.

El país bajo mi piel

Cada situació requereix mètodes diferents. Ella va participar de la revolució armada, doncs costa creure en una alternativa en el marc on es veia submergida. Tot i així, i potser perquè ara ho veu més des de la calma del pas del temps s’ha donat de certs fets amb els quals estic cent per cent d’acord. Està parlant de com, un cop victoriosa la revolució i sota l’amenaça auto induïda (però no poc provable) d’una intervenció Americana, els sandinistes al poder es començaven a armar:

“No nos dábamos cuenta de que, al tratar de protegernos contra las propias profecías, montábamos el escenario para que éstas se cumplieran.”

I aquí és on jo dic i crec que si no tinguéssim exèrcit, si l’eliminéssim, segurament, ningú optaria per atacar-nos, no seriem una amenaça, sinó un exemple. Milions de persones estaran en desacord, que hi ha mil guillats al món, que si els països àrabs... Potser tenen raó.

“No se escribe la historia sobre lo que pudo haber sido, sino sobre lo que fue”

Què he fet jo per no viure una dictadura? Néixer en democràcia. Què he fet per mantenir-la? Votar poc convençut. Què he fet per no fer la mili i ni tan sols objecció de consciència? Néixer més tard que d’altres que van perdre molts drets volent-ho canviar i matriculant-me a la universitat demanant una pròrroga i esperar.

Puc dir que, fins ara, he fet poc per canviar les coses que no m’agraden i menys barallar-me per aquelles que voldria. Aquesta història de lluita i revolució fa enfocar-te la vida des del punt de vista del goig i patiment de participar d’una transformació que t’interessa. Potser per aquest motiu m’estic plantejant formar part del moviment: Desarma els teus impostos, fes objecció fiscal. Està més d’acord amb una frase que em va copsar (i he repetit milers de cops) en època d’estudiant escrita en un mur amb esprai negre sobre fons blanc:

“Lluitar per la pau és com follar per la virginitat”

El metge que havia perdut els orígens.

Després de tot el dia coixejant m’apropo al CAP del costat de casa. Està tancat però un cartell enganxat a la porta de vidre em convida a anar a l’hospital de l’Esperança que es troba tot just al carrer del darrere. No sóc d’anar a metges, però el turmell més s’assembla a un bull blanc que no pas a l’articulació que hauria de ser.

A l’hospital, la noia de la recepció em diu que m’esperi a la saleta, tombant a la dreta del passadís pel que he vingut. Arrossego la cama fins allà. Quasi no tinc temps de recolzar el cul a la cadira que ja em criden. Us imagineu que anés ràpid tot plegat? I jo que ja havia dut un llibre, per si de cas...
Una infermera m’espera i em guia fins a una impol•luta i blanca habitació. Em fa seure al llit i em diu de descalçar-me. Em pregunta què m’ha passat i ho escriu al teclat de l’ordinador de la taula situada a un racó. Ara ve el metge, comenta marxant.
M’espero.
Encara.
Baixo del llit i agafo el diari que he trobat abans. El fullejo.
Arriba el metge. Hola, a veure? M’agafa el peu. Les mateixes preguntes que abans tot i intuir que ja en sabia les respostes. Me’l retorça. Fa mal? No. Et farem unes radiografies. Acompanya’m.
Em calço i surto perseguint-lo, s’estava plantat impacient a la porta. M’insta a seure en unes cadires arrambades al passadís des d’on veig la recepció, i els passejos de pacients i treballadors del centre. Torno al diari. Un noi s’acosta i mira a la paret, hi ha un cabasset transparent, buit, s’allunya i surt. Sospito que m’estava buscant. Als dos minuts torna el metge amb un full que deixa al cabaç. Ara vindran, comenta. Em torno a quedar sol i estic més convençut que segurament si que el noiet havia vingut a veure si li tocava dur-me a fer les fotos.
Acabo el diari.
Agafo la Gioconda Belli i la llegeixo. 15 pàgines si fa no fa. Torna el noi, veus com si que era ell? Segueix-me. Ja el coneixia de quan van mirar-me el colze, molt maco el xicot. 10 minuts després torno a ser a les cadires del passadís. Després de l’experiència temporal anterior, torno a la lectura. Torna el metge i cap a l’habitació altre cop que no s’havia ocupat en tota l’estona. La gent es deu posar més malalta quan no és festiu.
Tens un esquinç (tercer ja). Alguna cosa que no he entès perquè xerra ràpid. Com? No facis esport, pren ibuprofenos. Puc caminar? Si, però no esport. I se’n va.
No m’he sentit pacient. Tinc la estranya sensació de màquina en reparació.

Fer-se metge no és per alguna raó més que simplement arreglar desperfectes corporals?

PD: Quina gran idea Laia!

Escrits invisibles

Em passa com amb el dors dels paquets de cereals al matí. Els llegeixo i rellegeixo dia rere dia sense excepció. No trobo res més per fer, ni en tinc esma, mentre els endrapo sucats a la llet. Jo m’imagino que deu ser un símil amb la pel•lícula atrapat en el temps. Sempre passa igual. I és més, novament em sembla no haver-ho llegit abans. Podria dir, a les 3 paraules, ah si, això ja sé de què va. Però no, la mateixa nova aventura per buscar el coco apareix a trenc d’alba, mentre alguna gota de llet regalima per la barba mal afaitada (fa dies que no passo per casa). Una distracció en general dirigida al públic infantil, però que em permet passar els minuts d’una altra manera que observant les immòbils rajoles blanques de la cuina..
Amb els banys públics em passa igual. M’assec a la tassa (suposo que no cal que entri en més detalls) i a la porta hi veig un desordenat i majoritàriament inconnex garbuix d’escrits. Els banys sempre han estat un indret de creació literària. Es pot discrepar sobre la seva qualitat, que no la classificaríem dins el catàleg de frases que quedaran per la posteritat com a dignes i brillants obres de la creació humana. Però alguna n’hi ha que saltarà la barrera de la porta i fins i tot pot arribar a ser mig reconeguda. En general es poden classificar segons l’objectiu final.
Hi ha les del bromista que mai veurà el resultat del seu agut enginy: mira cap amunt (hi mires) beneit. Per exemple, o el clàssic tonto qui ho llegeixi.
També existeix el patriòtic (en les dues direccions, independentista i feixista) exigent o insultat.
Hi ha el brut per fatxenda i per groller, com no podia faltar en un indret on segurament s’hi practica esporàdicament el costum més antic entre parelles.
Hi finalment hi podem trobar qui sempre respon. I ho fa amb tots els tres sectors anteriors i , també generalitzant, exagera l’estil agressiu dels precedents. Per això és difícil trobar una porta on només hi hagi un parell d’idees. Les anades i tornades d’esbroncs i contres converteixen un element creat per resguardar la intimitat, amb un altre per distreure’t mentre exerceixes l’acte natural que t’hi ha fet anar. A falta de revistes, un bon substitut que pot, amb sort, deixar-te escapar algun somriure còmplice.

In memoriam

Es trobà de sobte, sola, a la platja. Tombà el cap en totes direccions buscant alguna fesomia coneguda, algun tret d’entre els milers de rostres que li digués res. El pare? Mare? Germans? Amics? Si que hi eren, els amics, uns metres enrere, jugant en cercle amb una pilota de voleibol. No li semblà distingir a ningú.
Feia temps que arrossegava un problema de memòria. Primer fou la de llarg termini, després de mitja i finalment la memòria immediata. Es convertí en una nova espècie de peix de terra endins. Li ho havien diagnosticat ja des de petita, però aquests darrers últims mesos el destí, llop famèlic, s’endrapava el cervell a grans mossegades. L’escenari de cada àpat en aquests darreries es convertí en costum pels familiars, ensenyar-li a mastegar esdevingué normalitat. Com sempre, la primera vegada tot van ser alarmes, però la repetició i la rutina manlleven d’importància fets trascendentals. Aquest instintiu gest d’empassar passà a formar part de la pedagogia diària, en augment jornada rere jornada. Potser fou aquest l’error (o la sort), no prestar atenció a greus símptomes d’una degradació de la ja de per si fràgil criatura.
A la platja, de tant en tant els companys la controlaven amb ullades fogasses per assegurar-se que seguia damunt la gruixuda tovallola blau cel. La memòria volàtil que patia comminava a les hores a transcórrer com segons, el temps es mofava de la noia i se li escolava com la sorra fina, que agafava incansable, entre els esprimatxats dits. Novament la repetibilitat de la immutable imatge que veien els companys, afegit a l’al•licient d’aquella tarda d’especial inspiració (duien, altra vegada més de setze cops sense que la pilota anés per terra), provocà una dilatació considerable dels períodes de control. visual.
Va ser a conseqüència del crit alarmant d’un d’ells que començaren les corredisses. La buscaren per tota la platja, escampats, una batuda de caça. No se’ls passà pel cap, fins després de la segona inspecció que s’hagués pogut endinsar a l’aigua. En el seu moment sabia nedar, però com gairebé tot, la desaforada fúria de la tempesta interna li havia fet desprendre’s dels hàbits.
Veient molta gent dins l’aigua resultà que havia decidit ficar-s’hi inconscient. La sobtà la fredor de l’aigua als peus, més encara quan li arribà a l’alçada del melic. Seguia endavant. Si ningú dels que anava deixant enrere li feia cas seria perquè no en devia tenir-hi lligams, pensà, i que potser la parentela eren aquells caps que suraven a la llunyania, allà per on flotaven les boies. I s’hi encaminà. Va enfonsar-se del tot, sense violents gests d’ofecs, amb tanta naturalitat que passà desapercebuda. Tal com el senyor Sommer del gran Süskind, caminant tranquil fins a no fer peu.
Els plors, rancors càrregues de responsabilitat i adjudicacions de culpes, que no hi haguessin estat de saber que segons abans que l’aigua li submergís el nas s’havia oblidat del reflex acte de la respiració i que amb mar o sense el resultat hagués estat el mateix, aparegueren després, quan es trobà el cos estirat a la vora del mar, immòbil i descolorit.

Socorro en sitio

Podries imaginar un heroic rescat. Entre vent huracanat, pluja torrencial i llampecs enlluernadors que, com fiblons de llum, busquen perforar el terra com si d’un Vodoo es tractés; un home lluita, aferrant-se de fines branques, per salvar un cadellet que poruc s’està ajagut en un petit cau, enganyós amagatall d’una serp de cascavell.
Però no. Ni pluja, ni llamps per tant, ni vents ni res. Fou un dia fantàstic. Tot just tornàvem de collir uns quants rossinyols, pinetells, becs de perdiu i quatre fastuosos apagallums. Mentre la meitat de la colla es quedava a rentar-los i a preparar les brases pel cabrit que ens esperaria per dinar, tres fèiem via per collir unes quantes mores. Sortia, com em comentà el pare, l’instint recol•lector inherent i primitiu. Per fer via i guanyar temps decidim apropar-nos al boscall on maduren les més selectes fent ús del cotxe. Si no fos per aquesta decisió i perquè a la mandra no la vàrem deixar fer, no haguéssim tornat a Barcelona ni de broma abans de mitja nit.
Ja en arrancar, un reverberament poc usual es deixà sentir. Els pocs metres recorreguts per arribar a la carretera foren suficients per adonar-nos que arrossegàvem quelcom metàl•lic. I si, el tub d’escapament s’havia desenganxat a la sortida del motor i provocava el so excessivament fort dels cotxes “tunnejats”. El projecte de les mores passà a un segon terme (què dic segon, desaparegué) i la urgència d’una reparació prengué protagonisme.
Primer, com no podia ser d’altra manera, l’orgull masculí provà d’arreglar-lo o de fer-ho veure. Ràpid s’esfumaren les il•lusions d’una satisfactòria maniobra. Així que es passà al pla B, trucar a l’asseguradora. Les complicacions vingueren seguides: Diumenge, tallers tancats i a més de 150 km de casa. Tement que el cotxe tornaria sol un altre dia es va decidir que igualment vingués la grua. Fet i fet, no hi havia massa més alternatives.
Arriba l’homenet equatorià, de segur ben experimentat, i quan se li proposa d’intentar fer algun arranjament temporal decideix provar-ho, devia fer-li mandra la paperassa, responsabilitat i treball de carregar-lo. Es va improvisar un taller sobre la gespa, amb la companyia de curioses mosques i abelles. Jo també anava empipant per allà, potser més que els insectes.
Amb un parell de filferros i una mitja horeta, entre pitus i flautes, va tenir-ho enllestit. Es rentà per sobre les mans amb l’aigua que jo li abocava d’una ampolla de plàstic reutilitzada i m’atansà un paper que acabava de complimentar. Signatura i arrencà el camió.
Llegint per sobre el comprovant vaig entreveure, poc marcat: Socorro en sitio

Pa de super

Deixaré de llegir les cartes al director dels diaris. Em sufoco amb relativa facilitat quan els meus ulls passen per damunt d’algun titular sensacionalista. Se’m desprèn la retina quan veig un alarmisme innecessari en columnes poc objectives que en comptes de calmar els ànims inciten al cataclisme i histerisme social. Se m’esmicola el timpà quan sento al telenotícies, sortint de la caixa gris, informacions parcials o periodisme d’empatia amb el pobre desgraciat, aquell que si està patint la crisi: Aquest any els espanyols ens haurem d’ajustar el cinturó, per exemple.

Però de cartes al director... aiai. Entenc que és un espai on la gent normal, o fins i tot diria, aquella que té inquietuds i que se sent amb l’obligació d’informar d’un o altre detall, pot fer-hi alguna proposta o crítica. Entenc que és gent que vol fer un bé, vol millorar situacions. Així que ahir em vaig trobar una tal Aurora de Castro que deia així:

A causa de l’amenaça de la grip nova, les autoritats sanitàries recomanen s’evitin al màxim els contactes com ara donar-se la mà, abraçar-se o besar-se. A les escoles i locals públics també es donen instruccions en aquest sentit i s’adverteix de la necessitat de rentar-se les mans freqüentment... Però a les fleques aquestes mateixes mans que despatxen el pa són les que manipulen bitllets i monedes, material extremadament contaminat. A partir d’ara, si es continua amb aquesta practica poc higiènica potser serà preferible consumir el pa del súper, que ja ve envasat de fàbrica. Jo m’hi he apuntat.

Veieu què està demanant l’Aurora? Anima a, si extrapolem una mica, perdre la nostra humanitat. És impossible no posar-se malalt tard o d’hora, ja sigui per la grip nova o per unes diarrees de molla al cul. No ens fem petons, no ens abracem, no ens donéssim la mà... podríem continuar, millor no ens relacionem, no sortim de casa, ni tan sols de l’habitació, no fem l’amor, no ens procreem, Si seguíssim els seus consells perdríem els trets que ens fan humans, en el millor sentit de la paraula. Millor desapareixem de la superfície terrestre. Ja sé que sona exagerat, però aquest mateix argument que dona es pot aplicar a absolutament tots els comerços, no només al pa. Als quioscs que tene els diaris i revistes per terra, fruites, carnisseries, peixateries, llibreries... a tot. No podem i no hem d’estar pendents i amb els nervis llests per saltar a la més mínima sensació alarma. Un esternut, tots a terra!

És curiós que, després de 2 morts a Catalunya en mig any, hi hagi aquesta histèria col•lectiva, i que, en canvi, ningú deixi d’agafar el cotxe, ni tant sols se’n parla gairebé, i cada cop que surts de Barcelona veus un cartell recordant que ja són 400 els morts a les carreteres catalanes i se segueix corrent. Jo només demano que siguem coherents.

Lema

L'he sentit avui i no cal dir que no hi estic d'acord. Però crec que és, una mica molt, un reflex prou palpable de la realitat en la que molts vivim.

Venga, a comer eh! Que si no no tenéis fuerzas para trabajar y rendir al máximo

Ha de ser així? O s'ha de menjar per algun altre motiu? No ho sé, se m'acut... la gana? La supervivència? Es podria seguir ben llarg.

La visita de client

En una habitació de cortines i cadires blau marí, fent honor al color de les lletres de l’empresa, amb parets revestides de fusta intentant crear un clima de caliu familiar, hi ha set homes, des de calbs a novells, i una jove enginyera. El món industrial de l’automoció es caracteritza per aquestes insostenibles proporcions majoritàriament masculines.
La reunió transcorre normalment sota un relatiu ambient de fraternitat i confiança. La lentitud és una constant deguda a la destrucció lingüística d’un anglès macarrònic que és el pa de cada dia en concentracions d’aquest estil. El missatge, però, és clar: S’està treballant per fer el millor producte.
L’empresa visitant ha proveït d’abillaments corporatius als seus enviats especials. Totes dues parts creuen haver après un munt de coses avui i no podem amagar la satisfacció d’estar avançant en la bona direcció. Les medalles s’atorguen i s’auto-atribueixen amb sorprenent facilitat, el narcisisme productiu carrega l’atmosfera de la gran sala tancada. Al fons, quatre entrepans han tingut la dissort de quedar sense engolir damunt una baixa tauleta envoltada de sofàs, també conjuntats, on s’ha dinat de pressa i corrent per agilitzar l’intercanvi d’opinions.
Després de més cinc hores, el tècnic aliè que té permís d’anar amb texans i sense corbata, ja fa estona que juga amb el seu telèfon de pantalla tàctil. Altres, que prenen menys protagonisme i interès, dissimulen endebades els traïdors badalls que empenyen amb força descomunal i desencaixen les mandíbules.
Cadascú ha preparat una llista de preguntes, respostes i peticions. Per a una sèrie d’experiments (exigits per ents encara més superiors) els forasters diuen haver de comprar uns quants prototips més dels de la versió B. Tothom sap de què s’està parlant, malament anirien si no fós així. Resulta però que per a comprar-los necessiten el “drawing” (plànol, però amb anglès, dibuix, que queda encara més ridícul) actualitzat amb certes dades teòricament indispensables. L’empresa local respon que com que aquestes especificacions encara no les poden assegurar no ho poden canviar. Uns fan cara d’entendre que sense dibuix no es poden comprar les peces que tots coneixen i els altres comprenen també que no s’atreveixin a canviar conceptes que no es poden controlar encara. Com sempre davant d’un dilema de magnitud transcendental com aquests es discuteix llargament, potser més de mitja hora i es fa venir el responsable d’aquesta activitat, el delineant. Per sort, i que no es prengui com a norma, s’arriba a un acord que sembla plaure les dues parts: Es modificarà el “drawing” però afegint unes notes clarificadores que poden ser PDV (Pendent de verificació) o WFD (Waiting for definition). De pedaços la indústria en té més que no pas el xandall dels nens guaranís.

Per finalitzar, es distribueixen els deures per fer a casa (tasques) i les responsabilitats de cadascú, sobretot, que no hi hagi blancs indesitjats. Abraçades, sincers somriures, gràcies i bons viatges.

Tractat de geografia

Una llàstima, Isidor, no haver-te pogut dir com m’ha agradat. Ja m’agradaria a mi poder fer aquesta escriptura simple però plena, planera però exquisida, lleugera però talment descriptiva. De totes manere, i per sobre de tot, allò que més em fascinen són les comparacions. D’això si que en sóc incapaç. Puc tenir imaginació, però ostres, n’hi ha que són totalment comprensibles però no per tenir una coherència inherent:

La calidesa d’una postal
El sol s’havia begut gairebé tota la neu.
L’un era vell i begut de cara.
La tristesa havia obert botiga al Bellpuig dels anys quaranta.

I així anar fent, un parell de preciositats per pàgina que em fan pensar en tot el camí que em quedaria per recórrer si mai, vanagloriós de mi, em decidís a dedicar-me a escriure o, disminuint pel cap baix un 3000% les pretensions, m’atrevís a omplir mig centenar de fulles escrites durant petits parèntesis d’esquitxos de temps mesclats amb escorrialles d’inspiració.

Bo que la paraula i la lletra hagin mogut tant!

Jonàs

Ha sortit rabent del final del primer mes de la primera feina. Acaba de cobrar. Tot just té 16 anys i els primers estalvis sonen com castells de foc de mitjans d’estiu, a la butxaca. A toc de timbre ha fotut el camp. Resulta que ahir, tornant badoc, com sempre, amb els cartells penjats per les parets del carrer, va llegir: “només hi faltes tu”. Era un pamflet, de les dimensions d’un full de paper, imprès a tot color. S’hi veia un nano jove i de cabell curt amb una pilota de futbol a les mans. Va mirar on havia de dirigir-se i així és que va dir-se a si mateix, que si tothom hi era, ell, per nassos, també hi hauria de ser. Que podrits els amics de no dir-li’n res, els fotrà ben fotuts, què es pensen.
Com que no vol faltar a la cita (que no té oficialment però si que s’hi ha compromès amb ell mateix) s’espavila per arribar a lloc. Per primera vegada en molt de temps, no va perdent el nord amb la paperassa, que s’espera pacient al dia de demà, enganxada a les cantonades, aparadors i columnes d’entrades del camí.
S’ha assegurat de dur els diners i els documents necessaris. Un cop a la recepció ho deixa tot davant la dona, que ben bé podria ser la mare del noi del cartell, i diu que ja està, que ja hi és, que només hi faltava ell i que just havia esperat a cobrar per no fer-los perdre més el temps. Que sort que han tingut el detall de comunicar-li la seva absència i que els ho agraïa molt.
Amb un somriure complagut, poc habitual era trobar-se tanta cordialitat, la senyora comença la gestió. Li preguntà, a mode de confirmació, certes dades que figuraven al carnet d’identitat. Poc després deixà damunt el taulell un carnet plastificat amb fotografia i tot indicant-hi que era el soci número 53 del club de futbol torrevolada.
- El 53? No faltava només jo?
- Si - respòn ella – tenim jugadors, camp i equipaments, només ens falta gent i tú ets gent oi? O no ets ningú?
- Si... – comenta dubtós
- Doncs si gent ets tu, només faltes tu.

Acceptant la derrota va decidir no anar a cap partit i que tampoc pagaria mai més per res que no sabés del cert què era. Per això mesos més tard, quan volia adquirir una aigua vermellosa que hi deia en gros “amb gust de maduixa” va llegir-ne els ingredients: Agua, sucre, 3% de raïm, 1% de gerds i 1% de maduixa. No la va agafar, si diuen maduixa que sigui maduixa, no còctel de fruites! A mi no m’enganyen més!

Fidelitat

Després de passar un cap de setmana envoltat de pins (en direm així). De sentir conceptes extraordinaris (o no tan extra, potser sóc jo l’extra) de l’estil:

- L’altre dia em vaig liar amb una paia que em va dir que feia 7 anys que estava sortint amb un tiu... A mi que em fotin les banyes no nano, jo no. Jo vaig seguir però vaig pensar: Què fas tia? I bueno, si m’assabento que la meva novia me les fot... no sé.
- Ah, tens xicota?
- Si.

Fantàstic oi? Doncs que estic sensible amb aquest tema, o potser és que avui els qui parlaven prop meu al metro més que parlar cridaven. Eren un parell de joves pollastres que feia poc acabaven de passar l’adolescència. O no tan poc, sóc pèssim posant edats. Estaven asseguts un davant de l’altre i per entendr's havien d’aconseguir que les paraules saltessin tot l’ample del vagó, tot i així, alçaven més la veu del que fóra necessari.

- I qué vas a hacer?
- Intentaré quedar con ella, no sé, un paseo o algo así. No, de primeras tranqui tío.
- Joder, sabes? Mi chica siempre habla de ella, que si seguro que a mi me gusta más y no se cuantas chorradas – l’altre riu – I joder tío, es que está más buena la tuya que la mía (parlen d’obsequis?)
- Si – ja la ten sapa, la teva novia és lletja i tu ho saps, és la conclusió, dic jo.
- Jo, yo no, pero como tu no hagas algo… joder tío, no pierdas el tiempo, que si (…) – Ometo part de la conversa, estava plena d’obscenitats i cançons i acompanyada de gests clars i contundents de mans planes prop del sexe fent pujaibaixes. Ara però segueixo amb allò que clarament ha acabat sent més important. Sempre passa igual, es deixa el suc pel final, doncs ja s’aixecaven per marxar. – Mira, si un día María (la xicota d’ell) no baja, a ver quien se la hace antes!
- Venga!
- Te juego 100€ a que me la llevo!
- Deja el dinero tío

El descens ha acabat de tall la conversa, Però ben mirat, bé hagués, tranquil•lament, haver pogut acabar aquí. Això és amor.

S'enfonsa el Nautilus

Avui la mala notícia ha arribat acompanyada amb pluja, tal com passa a les pel•lícules quan es vol crear l’escena dolorosa. Els grisos núvols enfosqueixen la ja de per si cada cop més curta tarda i entristeixen la llum i el pensament. Avui però, tot i així, la foscor no ha caigut del cel. Ha vingut del gemec del telèfon mòbil i d’una veu seriosa i esquerdada.

La pluja redueix els moviments, l’alegria i la vida de la ciutat. Provoca relliscades, accidents i malaguanya els llibres dels escolars que tornen a casa. Podria seguir en aquest to però no tot és dolent, ella s’encarrega de netejar l’ambient, arrossegant tota la merda voladora de l’aire, que sembla invisible menys quan la mires de lluny o busques a la distància. És la veritable BCNeta. Alimenta les plantes i en fa desprendre una característica i refrescant olor. A voltes, també enllustra els cotxes (tot i ser normalment a l’inversa). Ja en té ja d’aspectes positius, diguem que sense ella, aquí, no hi seriem.

El mall, però, no duu res, llevat de malastrugança. A canvi, manlleva els puntals de l’existència, l’esperança de la superació i la il•lusió del devenir immediat. Ahir tot i les males expectatives no m'ho volia creure. Avui la naturalesa m'ensenya novament que, per molt que se la vulgui doblegar, qui mana, és ella.

No he parat.

De nou s’han acabat les vacances. Molt mogudes però no tant per distància sinó per diversitat. Berlín (a visitar el Juan, mi querido, i un parell de físics, na Marta i n’Alberto; ho he posat entre parèntesis perquè t’ho saltis si vols, està clar que no formaria part de les informacions que t’aportin gaire, però potser t’ho hagués hagut de dir abans i ara no estaries en aquest punt. O potser si només pel fet de dir-te que no cal que ho miris. Que n’ets de curiós) on vem fer ruta per diverses ciutats i on, sobretot, vem conviure. Després Pirineus de la franja (estrenat ja el parapentisme) seguit d’uns dies a Torredembarra. El punt final, Tolouse (a fer el freak). En vint dies tants llocs.

Va ser però en l’inici on vaig tenir la sensació de tenir una granota a la cara (merci Julio). Als aeroports (3 per l’anada i 3 per la tornada) per ser més exactes. Per tot arreu anuncis de tendes, als busos papers enganxats a la part superior amb una imatge brutal: Una senyal de STOP però amb la paraula SHOP! Amb lletra petita s’hi podia arribar a llegir, si no tens la nevera plena, tranquil, compra a les botigues de l’aeroport, hi ha de tot. La granota a la cara. Una sensació d’ofec. Una nena que papa on està el ___ i ell que ostres, estic convençut que s’ha quedat a tal botiga de l’aeroport. Quin, el de Munich? I ell que si i torna ella mig plorant però és que això és un altre país. Us juro que no en tenia més de 12 i ja duia bossa de mà (bolso, com les dones grans) i tot de joguines (menys una, potser era una “joia”, que es quedà enrere). Combinació perfecta de maduresa, vaja. De nou la granota que cau sobre les galtes i s’hi aferra fort.

I vaig pensar que on anirem a parar. Si fins i tot se’ns han deformat les idees. Com més compro més estalvio (diu l'oferta del supermercat, 2X1 i així). Com pots estalviar comprant si justament comprar significa exactament el contrari, és a dir, bescanviar diners per alguna cosa, o sigui gastar? Després la història de que haig d’anar de rebaixes perquè estalvio i més que hi ha crisi (mateix concepte, i mira els armaris si vols refusar-m’ho, per no dir que les rebaixes potser serien el preu “just”). O menjar (qualsevol tonteria de la tele) per aprimar-me! No sembla contradictori? Resulta que mirant les dades nutricionals, els "Special K" son iguals que els "Choco-crispies". I així tantes d’altres...

No ens podem creure les nostres pròpies mentides!

Un tal Lucas

La gent, quan llegia les pàgines de llibres seus començava, per l’interès que la lectura provocava, a multiplicar la quantitat de terminacions nervioses per a aconseguir una millor transmissió dels senyals neuràlgics i així una millor comprensió. Quan s’atansa la desena pàgina, el cervell, que demanava més, es veia obligat a donar l’avís als ulls d’aconseguir una major captació. Aquests, ja a màxim rendiment, es veien obligats a generar-ne un de nou. El mateix interès inicial (o major encara, doncs es devoraven les fulles a ritme creixent per l’adquisició de nous mitjans) provocava, novament, un increment i ampliació de les autopistes sensorials. L’entorn cranial havia de créixer. Es reobria el cicle. Nous ulls apareixien, dins la llengua, sobre el nas, a la gola... El ritme de lectura era de vertigen i de cop, el llibre s’acabava.
Les deformitats eren permanents i en molts casos mortals (doncs la gent ja no podia menjar sense fer-se mal a l’ull intern, per exemple). És per això que es va obligar a que en Julio Cortázar, geni de la imaginació més desbordant, a escriure contes curts. Per no donar temps a activar aquesta perillosa cadena d’esdeveniments.

Brutal, i a sobre amb metàfores tals com la de la societat feliç per tenir peixos d’or dins el cos (inserits amb una costosa operació quan s’assolia la majoria d’edat). Un país on l’estat, volent que aquesta felicitat sigui de tot el poble, atorga crèdits a famílies pobres perquè no s’hi vegin exclosos, i més crèdits per poder pagar el deute anterior i...Llegiu-lo i veureu que de fet, les crítiques clares i contundents de la felicitat del diner i la societat capitalista, venen de lluny.

Si ja està tot dit, perquè em sorprenc quan veig que la gent segueix contenta (potser no conscientment) buscant guanyar més diners i cada cop tenir més armari, menjador, pis, cotxe...

De nou Alda

-Recordeu aquella entrada de quan us parlava de la il•lusió que em va fer que la Fundació Alda passés per aquí Barcelona a fer una xerradeta de les seves funcions i tot plegat?
- Siiiiiii – dieu tots cridant fort, com la canalla dins la sala curulla,
- Recordeu que us vaig dir, i si no ho recordeu podeu anar-ho a llegir aquí, que aquesta gent feien una molt bona feina al Paraguai, intentant aportar tot allò que poden per a una millor educació?
- Si... no... eh...si... – Els infants ja miren cap a tot arreu dissimulant, parets, sostre, boca oberta amb el dit (o la mà sencera) dins... La primera resposta esporàdica i no meditada ha dut al punt de, merda, aquest ens està posant a prova i ara ens ha enganxat... Que no pesat!, que no veus que no et seguim al bloc! Carai... Els adults sempre igual, a veure quan aprendran que les coses no tenen el més mínim interès, excepte les llaminadures.
- Doncs aquell dia, van posar un vídeo que no us vaig poder fer arribar. És així una mica explicatiu del que hi fan i ostres, cada cop que el veig, què voleu que us digui, em cau la llagrimeta.
- Bééééé´- Ara no entenc si es “bé” perquè hi haurà vídeo i per tant la lliçó serà més planera o perquè em volen veure plorar...



- Doncs apa, gaudiu-lo i apreneu-ne molt