El món d'en Llucman

Hulla

2012-01-26T20:46:00.002+01:00

Comissari, la mare bevia massa d'ençà de la tràgica mort d’en Germà sota les flames. El pare, cansat d'intentar raonar debades amb l'alcoholisme, ja sap que havia optat per omplir-se el pap de somnífers abans que la mare arribés, els vespres, del bar. La ingesta continuada d'aquests fàrmacs l'havia anat deixant cada cop més aïllat de la realitat i no s’adonava de res. Em tocava a mi bregar amb els folls soliloquis vespertins d'aquella dona que res deixava entreveure de la jove optimista que em feu créixer.
Ahir a la nit, com sempre des que la Cristina em deixà i vaig decidir tornar a casa els pares, em tocà carregar amb aquella desfeta de cos que queia adormit al sofà del menjador. La calma inundava la casa quan apagava el televisor i s'esvaïen els crits dels tertulians. Els pares dormien junts encara, però lluny quedaren els petons d'abans d'aclucar els ulls, ja només intercanviaven gemecs. El pudor o l'educació, no sé quin dels dos pesa més (o si un és conseqüència de l’altre), m'impedia deixar la mare vestida al llit i seguia perdent el temps amb el lamentable ritual de posar-li el pijama, com si fos desvalguda, abans d'allitar-la.
Tot just li acabava de treure els pantalons quan es va sentir el so estrident del trencar d’un vidre. Vaig deixar la mare mig nua. El vent feia petar la finestra mal tancada acompassadament i vaig deduir, el primer error de la nit, que havia estat el causant de la trencadissa. No vaig entendre què feia hi una finestra oberta a ple hivern fins poc més tard, aleshores comissari, ho vaig atribuir als absurds comportaments de la mare. Tampoc vaig fer cas d’unes gotes fosques al terra que s'allunyaven de la finestra, darrerament havia descobert infinitat de tonalitats de begudes alcohòliques. Vaig tancar la finestra i vaig decidir deixar per més endavant la recollida dels vidres escampats i l’arranjament, provisional, el forat.
Tan bon punt li havia posat els pantalons de pijama i tret el jersei, tacat de vi barat, va sentir-se venir del traster el renou d'una maleta obrint-se. Sortia altra vegada de l'habitació deixant la mare amb una fila horrible: el tors nu i els sostenidors vells a mig treure. El traster està a l'altra punta de la casa i mentre hi feia cap m'envaïa una estranya sensació de neguit pujant per la boca de l’estómac. La porta estava oberta. Vaig encendre el llum per poder-m’hi veure. Una llambregada fou suficient per veure que l'estoig de l'escopeta de caça del pare, de quan encara sortia de casa amb humor suficient, quedava mal repenjat a la paret: obert i buit. Jo no els vaig matar, comissari.
El so d'unes passes corrien cap a l'habitació dels pares i jo, instintivament, vaig fer el mateix. Vaig arribar just a temps de veure com la porta de l’habitació es tancava amb un fort patac. Mogut per la inèrcia i la inconsciència (n’hi ha que en diuen valentia o heroisme) em vaig abraonar contra la fullola, que cedí al meu pes, anant per terra amb un important estrèpit.
Dins l’habitació tot era fosc. Als pocs segons, gràcies a la llum dels fanals que entrava per la finestra, vaig poder començar a entreveure ombres i siluetes. Dreta als peus del llit hi havia una figura remotament humana, sense cap cabell, negra tota ella. M’apuntava amb el fusell que agafava amb mans guerxes però expertes, li faltaven dos dits. Una forta olor de pell cremada envaí l’habitació. Aquells ulls, estranyament brillants i injectats de sang, m’estaven intentant dir alguna cosa. Encara no sabia què.
Però jo no els vaig matar, comissari.
Ens quedàrem uns minuts quiets en aquella posició, jo per terra i ell dominant totalment la situació. Mig plorós i atemorit, vaig preguntar-li qui era i què pretenia amb aquella escopeta. La respiració forçada i pesant era l’única resposta que rebia d’aquella monstruositat que tenia aquells ulls... aquells ulls clavats en mi. Aleshores es tombà i amb la sang més freda que la d’un mort, apuntà als pares i disparà un tret a cadascú. Al pare al cap, a la mare al pit. No li descriuré l’escena perquè ja la va veure, comissari, però ara ja sap que jo no vaig matar els pares.
M’havia quedat mut i immòbil i mentre em tornava a apuntar amb l’escopeta aquella bèstia es disposava a sortir. La llum del passadís em permeté veure’l amb més claredat, un cos negre com el carbó, calcinat, amb bocins de pell morta a mig caure per braços i cames d’on semblava que encara sortia fum i uns ulls... No em pensava que pogués ser, però d’aquella boca malgirbada en sortí una veu igualment deformada. Em digué que jo li havia pres la vida i ara ell feia el mateix amb mi. Em va llançar l’escopeta, no se ni com vaig entomar-la, i va arrencar a córrer abans que jo pogués reaccionar. Aleshores vaig saber què em deien aquells ulls, vaig recordar les pupil•les penetrants que m’havien acompanyat gairebé tota la vida.
Va ser mon germà qui matà els pares comissari. Va ser mon germà, que sobrevisqué a l’incendi del dia que el vaig enganxar al llit amb la meva dona.

La taronja blava

2012-01-20T20:24:00.002+01:00

Havia pensat infinitat de vegades en la millor reacció en situacions com aquella, i aleshores em van venir al cap les tres-centes cinquanta mil idees per fer: insultar-lo amb la gràcia del més gran dels ignorants; cridar-li un “al lladre!”, que mai serveix per a res; arrencar a córrer per sobre les cadires i taules amb turistes sorpresos al més pur estil James Bond i emprendre una persecució de ben bé cinc minuts entre cotxes, botzines, autobusos i ensopegant amb alguna que altre bicicleta; posar-me a riure sorollosament amb la intenció de descol•locar-lo... Mentre al cap s’acumulaven totes les possibilitats impedint que una s’avancés a les altres, l’home s’allunyava. Finalment l’atzar facilità que tres neurones s’encadenessin i el missatge va arribar al cervell permetent tres accions coherents i consecutives: Em vaig aixecar, vaig alçar el braç amb la mà plana i, amb un to de veu que distava molt de la virilitat necessària per, com a mínim, intimidar, vaig poder articular un “Eh!” que esgarrapà, estrident, l’aire.
El resultat va ser tot el contrari d’allò que un espera. En comptes de captar l’atenció del gamarús que corria taules enllà, vaig aconseguir que tots els ulls es clavessin en mi, amb la qual cosa, encara li posava les coses més fàcils al lladre, doncs ningú es fixava en ell. Davant d’aquest panorama i la cada cop més aclaparadora sensació d’impotència vaig optar per canviar d’estratègia:
- Que duus la bossa oberta! – vaig cridar, ara amb més contundència, notant com les mirades dels ciutadans seguien la direcció del meu braç, encara estirat, buscant aquell pobre infeliç que tenia la bossa oberta. I en part era cert que la duia oberta, feia temps que havia d’arreglar la cremallera de la butxaca petita de la motxilla, però sabent-ho, no l’omplia mai de res gaire valuós. On guardava les coses era a la butxaca gran, que tancava perfectament. De totes maneres, vaig aprofitar per exagerar encara una mica més la situació afegint un – Vigila no se’t caiguin els meus tresors! – remarcant fort el pronom “meus” - I no perdis la taronja blava, que està maleïda! – vaig acabar dient.
Va ser amb aquest final que els ulls de la gent es posaren grossos i rodons. El silenci fou total durant un parell de segons, fins i tot les gavines semblaven concentrades amb allò que estava succeint sota el seu vol erràtic. Només les passes apressades del lladre se sentien repicar constants fins que tombà la cantonada i desaparegué de la vista dels curiosos. Fou aleshores quan un parell o tres d’homes, amb la paraula “tresor” tan marcada al front que gairebé podia llegir-se, emprengueren la persecució del desconegut.
La veritat era que a la bossa hi dúiem poca cosa, de fet, res d’important: Un pareo de quatre duros que havíem usat per no omplir-nos el cul de sorra; dos llibres que no glorificaré i que haver-los perdut de vista no significava cap drama; el diari, que ja havíem fullejat i que quedaria per fregar els vidres o ens l’oblidaríem expressament en qualsevol seient del metro per ser aprofitat; i unes ulleres de sol que, per deixadesa, feien veure el món esquerdat. Sabedors que poc podríem fer per recuperar-ho, vam tornar a seure a taula resignats. Encara quedaven patates i olives per endrapar.
Abans de poder punxar la primera forquillada s’apropà tímidament un marrec més aviat grasset, de cabells rossos i galtes rodones. Preocupat perquè ens volgués fotre el menjar el vaig observar amb cara de: I tu què vols ara? Però, com m’acostuma a passar amb els prejudicis, em vaig tornar a equivocar. Lluny de la golafreria, el vailet volia saber-ne més. Sorprès per la pregunta, poc em pensava que les absurditats que acabava de dir poguessin haver estat cregudes per algú, em caigué l’oliva que estava a punt d’endrapar-me. Veloç, un gos atent i mal pentinat se la cruspí a l’instant. Una oliva menys.
I així va ser com vaig començar a explicar una de les històries més incongruents que mai he explicat. Poc després de començar la narració els pares van ajuntar una taula, amb el nostre consentiment, i es van apuntar a escoltar-me. La curiositat, mala cosa diuen alguns, va fer que al voltant nostre s’anés afegint gent. I les preguntes que m’anaven fent m’inspiraven per seguir construint viatges impossibles, descobriments de castells atrotinats que amagaven tota mena de misterioses garlandes i com, finalment, va arribar a les meves mans la taronja blava.
Com que la majoria eren estrangers van malentendre el crit i en comptes de maleïda van pensar-se que era màgica. No vaig tenir cap inconvenient en donar-los allò que volien sentir i vaig canviar les propietats d’aquell fruit fictici, que va acabar convertint-se en el timó de la sort de qui el posseïa.
En acabat, després de ben bé dues hores, una cinquantena d’oients aplaudiren satisfets la sessió de fantasia que els havia regalat. Poc a poc, es van anar dispersant fins que al final tornàvem a estar sols a la taula. Ens disposàvem a pagar religiosament quan l’amo del bar, amb una cara de desbordant satisfacció, sortí i ens ho impedí. Davant la nostra incredulitat i insistència feu un gest de cap convidant-nos a mirar les taules. Totes tenien la superfície totalment coberta de copes, ampolles i plats amuntegats. Ens convidà a anar-hi la setmana següent. Allò que començà essent una invitació puntual s’anà repetint cada cop amb més freqüència fins convertir-se, amb el temps, en el meu mode de vida. Canvia l’escenari, canvia el públic, canvien les històries, però roman el gust per tornar-hi l’endemà.
I aquí estic una altra tarda, davant vostre preparat per una nova sessió, eternament agraït a aquell lladregot poc experimentat: la meva taronja blava.

Primer exercici del curs: inici d'un conte

2012-01-12T18:43:00.005+01:00

Ens llevàrem més aviat tard, el gust del darrer dia de festes nadalenques. Aquell any, les vacances s’havien allargat un xic per baixes laborals i per faltes de contracte, així que tampoc podríem dir-ne vacances en el sentit més estricte, però van fer el fet. Per celebrar-ho, vaig baixar a buscar un bon pa cruixent i un parell de dònuts, que per fer més festiu, vaig passar per la planxa cremant-ne el sucre.
Vam voler aprofitar el Sol agradable d’aquells poc habituals dies d’hivern anant a la platja i, havent esmorzat, férem cap al metro. Durant el trajecte ens omplírem d’aquella estranya sensació de goig de saber-nos diferents per no estar treballant un dia laborable, tot veient la gent moure’s apressada al nostre voltant.
Descendírem a la Barceloneta i caminàrem pel passeig fins davant d’una de les omnipresents demostracions del poder del capital que té la ciutat: l’hotel Vela. Anàvem parlant de què fer per canviar les nostres vides i no sentir-nos esclaus del monòton treball diari. Tornant, ens ajaguérem a la sorra a llegir una estona mentre el Sol, la manta dels pobres, ens escalfava i acoloria les pàl•lides galtes.
Així se’ns escapà el matí i quan decidírem alçar-nos ja eren quarts de tres. Per matar la gana ens asseguérem a una de les terrasses d’un bar de primera línia de mar, i vam demanar unes braves, olives i cervesa fresca. Concentrats en el menjar, no ens adonàrem com la motxilla se separava de nosaltres. Poc més tard la vam veure saltant a l’esquena d’un home de marcades expressions que corria allunyant-se.

Continua a: La taronja blava...

3 suspesos

2012-01-10T00:05:00.004+01:00

Va de reforços negatius:

No n’havia llegit mai cap perquè els meus incorregibles prejudicis em tiraven sempre enrere, però per recomanació, i desconeixement, vaig mig forçar-me fer l’excepció pensant que era un llibre d’historietes: Camino de la Autodependencia. Quin desengany! Va un i t’explica com de senzill és allò que has de fer, i encara que et digui que no es fàcil, vas llegint de manera tan raonada (i reiterativa, a prova de ximples "vamus") que acaba semblant bufar i fer ampolles. Per sort, entremig de tot aquell entramat de lletres, alguna bona idea hi ha, fins i tot puc estar totalment d’acord amb la majoria dels conceptes que explica. I mantinc la idea que de tots els llibres se n’aprèn quelcom. Donant-li voltes al cap, potser el problema és meu i no dels llibres, potser és que no m’haig de pensar que és un home que em marca un camí i em diu què haig de fer. Potser haig d’aprendre a llegir-los sense expectatives... Però em nego a creure’m aquesta hipòtesi (tossut jo, si!) i al capdamunt, reforço la meva imatge nefasta dels llibres d’autoajuda!

I el de l’Stéphane Hessel, Indigneu-vos, doncs què dir-ne? Que no ha pogut ser més oportú, o, potser dit d’altre manera, els editors han sabut donar-li la sortida en el moment idoni. Si que m’agraden els comentaris, i alguna bona frase, però està massa centrat en el conflicte de Gaza. M’esperava quelcom més. De fet, m’esperava un llibre d’unes 60 pàgines i en realitat és un llibre de 25 amb un pròleg i una espècie de biografia que fan de l’escriptor. Vaja, que no s’atrevien a publicar un llibre tan curt i mira, l’han estirat massa. Deixo algunes perles, que n’hi ha:
¿Como puede ser que actualmente no haya suficiente dinero para mantener i prolongar estas conquistas cuando la producción de riqueza ha aumentado considerablemente desde la Liberación, un período en el que europa estaba en ruina? Porque el poder del dinero [...] nunca había sido tan grande...

El sentido de la história es la marcha inevitable de castástofe en catástrofe.

Ja comentaré el proper: Comprometeu-vos.

I pel acabar les crítiques prou negatives dels darrers llibres llegits, afegeixo el del Llibre de les Il•lusions, de Paul Auster: M’ha caigut un mite. M’havia sorprès positivament amb l’Oracle de mitja nit però aquest l’he trobat forçat, exagerat i fals. Així que també aquest llibre em confirma una altra de les meves màximes: A la merda els Best Sellers!

L'emprenedor

2011-12-23T21:12:00.002+01:00

Havia estat una tarda grisa i el xàfec havia caigut fort durant una bona mà de minuts. El Marc sempre pensava que aquestes pluges havien de ser més freqüents, netejaven l’aire i, ara que els núvols havien escampat, es podien albirar un parell o tres d’estels tot i la permanent llum ataronjada dels carrers, rentaven els carrers, que deixaven de mostrar els regalims de pixarades de gos a cada metre, i purificaven l’aire.
Sortí tard de casa però caminava sense pressa, gaudint de la ciutat estranyament buida. La fresca del suau vent s’escolava pels replecs de l’abric i li acabava acariciant la pell. Els pulmons s’omplien amb l’aroma de la gespa mullada. Un calfred li correguí, com una onada, des dels peus fins a les ungles de la mà. El cabell se li eriçà i la pell de tot el cos es tensà. Era una d’aquelles sensacions d’harmonia amb el temps i l’entorn que només s’esdevenen quatre o cinc vegades l’any. Una conjunció que sempre el duia a creure’s capaç de qualsevol cosa, capaç de tot. I en aquells moments es veia amb cor i ganes de fer un salt que l’enlairaria ben més amunt dels edificis. L’eufòria l’envaïa i el calfred no cessava. Les anteriors vegades que havia tingut sensacions similars havia desestimat dur a terme el salt per por de fer el ridícul més espantós o per por de tot el contrari, no n’estava del tot segur. Després, quan passava l’excitació, perquè sempre acabava desapareixent, restava inquiet, pensant que en realitat res tenia a perdre-hi i que la propera vegada s’hi hauria d’animar. El pessigolleig a les cuixes persistia. Ho havia d’intentar, aquesta vegada si.
I saltà.
Ho percebé tot lentament, nervi a nervi, conscient de les contraccions de cada múscul, dels moviments precisos de flexió de les cames, i la immediata projecció posterior. Tota l’energia li baixà explosiva del ventre cap als peus. Notà com perdia el contacte amb el terra i se sentí ple.
No havia passat ni un segon que ja era a terra. No s’aixecà més de trenta centímetres. Com que esperava atènyer les estrelles el vol se li feu curt i no havia considerat un descens prematur. La patacada va ser formidable. No va haver-hi nafres visibles, però quelcom s’esquinçà dins seu.
La realitat li caigué al damunt rotunda, com sempre fa. Li arrencà les ales i perdé l'empenta.

Bones festes del Pare

2011-12-22T15:06:00.002+01:00

Fa poques setmanes vaig anar a sopar amb el meu fill a un restaurant de Gràcia. Era un restaurant reformat però modest, on havien tret el guix que revestia les parets, deixant al descoberts l’estructura més íntima. Una estructura de maó, pedra i totxana que evidenciava l’evolució de diversos períodes constructius i adaptacions. També eren evidents les cicatrius de regates en totes les direccions per on havien passat les canonades d’aigua o conduccions elèctriques, forats per encastar les caixes de connexions o els interruptors i altres esvorancs com mossegades de ràbia, fúria o desesperació, descarregada sense cap sentit en aquella humil superfície. No vaig poder treure els ulls d’aquella pell maltreta que seguia donant-nos aixopluc, durant una bona estona. Vam sortir del restaurant satisfets de menges i conversa. Camí de l’estació del metro, continuàvem engrescats en utopies i converses impossibles. La nit era suau, quasi de seda, el carrer mandrosament il·luminat, les portes tancades, altres converses, alguna rialla i un indigent arraulit com un gos atonyinat dins un farcell de mantes. Al seu voltant seguien les rialles i les passes i les mirades, indiferents a l’enderroc embolcallat de mantes, un estuc rònec per tapar les nafres d’una paret devastada, en fallida vertical. Vaig pensar en les parets del restaurant que, malgrat totes les envestides encara era sòlida i donava aixopluc i en que tots tenim les nostres cicatrius que la vida ens ha tatuat, però que hem de seguir alçant-nos sòlidament per donar aixopluc i construir un món millor, potser fins i tot diferent.

Del pare, Leonci Canals Casals

Per molts anys

2011-12-16T12:42:00.002+01:00

Em vaig aixecar del sofà, vaig anar a l’habitació a cercar un abric i vaig tornar al menjador per acomiadar-me. Era el capvespre del dia de reis i a casa havien baixat els tiets de Corbera. L’Agustí, gros, rialler i viu com sempre, no va necessitar ni mig segon per ensumar el nerviosisme dins meu i, desvergonyit com és, va demanar foteta que si m’esperava una mossa. Cert és que no era normal marxar a aquelles hores d’aquell precís dia. Torbat i veient-me sense cap excusa plausible, vaig fer que si amb el cap tot intentant mostrar-me tranquil, com si fos un fet sense més rellevància, però dubto haver-me’n sortit airosament. Va felicitar-me cofoi davant l’expressió perplexa dels meus pares que no en sabien res i que, quan vaig tornar a casa havent sopat, em cosiren a subtils, amables i inevitables preguntes.
Va ser així com a casa van saber que ja no caminava sol, que els meus passos ressonaven doblement, a voltes forts, a estones insegurs, i que el ritme i les direccions que prenia ja no eren només cosa meva.
Des d’aleshores moltes decisions no acabaven d’entendre del tot:
Marxar un d’Erasmus a França i l’altre a Irlanda no semblaria la millor manera d’enfortir una relació. Però d’aquella distància va sortir-ne l’únic i ridícul poema que espero secretament s’hagi perdut i un seguit de lligams de lluna en forma de cançons i bons records dels cap de setmana llargs que passarem junts: El darrer dia d’una feina al supermercat, una plujosa tarda sencera tancats a l’habitació d’un Bed&Breackfast, sessions interminables de cinema i l’arreveure des del bar universitari.
Tampoc consideraria massa sensat instal•lar-me a Manresa quan en realitat volia estar amb tu i passar-hi prop de dos anys veient-nos a estones els caps de setmana i, de passada, quan tornava o marxava de les fugaces visites a clients per raons de feina. Va ser una època de gust agredolç però que va merèixer la pena de ser viscuda. En certa manera era un nòmade sense llit fix, cada setmana dormia a tres o quatre catres diferents i a casa els pares hi parava per poc més que per posar en marxa la rentadora i furtar esmorzars i alguna carmanyola per la setmana. Va ser la meva segona experiència laboral, la primera amb certa continuïtat i perspectives de futur, perspectives que vem fer miques quan decidírem prendre aquell avió. Sort que el Naf fa més bon paper que jo. Allà es quedaren bons amics, i potser un dels dies més estranys de la meva vida, el darrer, tornat amb la furgoneta plena a rebentar després d’haver fet el dinar de Nadal a l’empresa i amb la música d’una banda sonora acompanyant-me en el trajecte.
I tres setmanes més tard es repetiria la sensació. Tenia el cor oprimit per abandonar la terra on vam créixer i al mateix temps curull d’emocions per l’aventura que ens esperava. Ara sí, aquesta vegada hi anàvem plegats. L’any que amb més orgull carrego a l’esquena, dins la motxilla d’allò que no vull perdre mai. Un any ple de fotografies que decoren les parets de casa i el protector de pantalla d’on estic treballant ara. Un any que m’empeny a voler canviar els desordres. Un any que ens ha apropat tant que quan em miro al mirall et veig al fons de les ninetes. Un any que ens agrairem sempre.
I per fi vam començar a fer allò que se suposa és més normal. Altre cop emocions a flor de pell al retorn, amb aquell engany tan mal preparat a la SEAS que de tan exagerat que era va acabar sortint rodó. Aleshores decidírem anar a viure sota el mateix sostre: Un pis de rellogat massa car que hem fet casa nostra i que té una terrassa que és mitja vida. Hem trobat feina, més o menys estable, més o menys agradable, més o menys salvatge, més o menys irrellevant o inútil. I seguim inquiets, amb ESFs, Indignats i altres causes perdudes.
I segueixo desconcertant als pares, exactament de la mateixa manera que em costarà seguir als meus fills, al mateix temps que em sento l’eina que els ajuda a entendre els desespers que ja s’ensumaven però que constantment els planto al davant.
I segueixo acompanyat. Onze anys després d’aquells reis que em van regalar tot allò que tinc, tot allò que puc voler, segueixo gratament acompanyat.

Torna el Nadal

2011-12-14T09:49:00.002+01:00

Anava de pressa, no més que la resta de vianants, pels carrerons de Gràcia. Encara havia d’arribar a casa, anar a buscar la cistella de verdures, guardar-la com correspon, que no és tan senzill amb una mà, i fer via cap a la plaça de la revolució. Allà havia de trobar-me amb un noi, de la meva edat, que no sabia quina pinta feia, prim, alt, gros... ni idea, ni tan sols ens havíem dit allò de: Jo duré una corbata verda amb cercles roses lligada al front.
Ja era nit, a l’hivern, ja se sap, això va sent normal, quan al fons del carrer, tocant la plaça de la virreina, veig aparèixer una figura vermella que avança cansada i fent tentines. El seu caminar arrossegant els peus i no precisament en línia recta recorda al dels zombis de les pel•lícules de terror juvenil. A mesura que m’hi apropo vaig percebent més matisos d’aquell peculiar personatge. L’home, malgrat la falsa panxa rebregada i mal col•locada i el vestit ample amb acabats de borrissol blanc, sembla ser molt prim. Ni tan sols la llarga barba blanca, que ara duu torçada cap a l’esquerra, pot amagar les xuclades galtes i els ulls fatigats però brillants d’alcohol. No m’hi vaig atansar prou per ensumar-li l’alè, però era ben fàcil fer-se una idea més que aproximada del tuf que desprendria. A aquestes hores ja no sabia ni on tenia el sac suposadament ple de regals, si mai l’havia tingut, i vaig imaginar-me’l abandonat als urinaris d’algun dels bars més decadents del barri, regentat per un homes de camisa blanca amb taques de greix i un mostatxo mal tallat i mig grogós de tant tabac.
L’escena era totalment clarificadora. La despulla de la societat, mal pagada, i fastiguejada per la feina de pare Noël, fos després d’una dura jornada laboral, però disfressat del somni d’un vespre de les nostres criatures.

Al passar-me pel costat, per poc no l’abraço calorosament en mostra d’agraïment per ensenyar a la societat el rerefons de la fal•làcia que vivim constantment.

Malson

2011-12-02T13:35:00.002+01:00

En una mena de plaça ensementada, que bé podria ser de qualsevol ciutat europea, doncs el gris és gris a tot arreu, em trobo passejant solitari. Al meu voltant hi ha gent caminant absorta en les seves cavil•lacions, grupets explicant-se les anècdotes del cap de setmana, i parelles assegudes cercant la manera de dir-se que s’estimen.
De sobte m’adono que la bena que m’aguanta la fèrula del braç comença a desprendre’s. Des de l’accident domèstic de tres setmanes enrere, on vaig seccionar-me bona part dels teixits interns, que duc aquesta espècie de cuirassa al braç dret. Aquest apòsit m’impedeix moure el canell per tal de no espatllar la bona feina de dues hores de quiròfan intentant arreglar aquell desgavell. Així que veure com se m’està desfent la protecció em posa nerviós i em fa córrer cap a l’hospital. Amb les presses decideixo agafar un cotxe que misteriosament tenia al costat. No és meu, perquè és un petit utilitari verd i jo en tinc un d’esportiu i negre, però no sé ni com m’ho faig per estar conduint amb una sola mà, sense claus, sense poder canviar la marxa i enmig d’una plaça que en desconec sortida. Prenc un estret camí de llambordes amb pendent a la dreta per no atropellar ningú. Quan veig que no està tan poc concorregut com esperava i no estic a temps de frenar, tombo bruscament a l’esquerra. Un graó excessivament gros m’impedeix seguir endavant i l’impacte em llança, a través del cristall, fora del vehicle. No duia cinturó i tampoc podia agafar-me fort al volant amb una sola mà.
Entre l’escampall de vidres m’aixeco sense ni una esgarrinxada, com l’heroi de les pel•lícules. No s’ha alterat massa gent i passo sorprenentment desapercebut, ni tan sols aquells que han estat a punt de ser aixafats. El morro del vehicle, que ara és blau cel, està en prou bon estat encara, només s’han trencat els dos fars.
L’embenat s’ha escorregut i amb rapidesa prenc la fèrula de guix del terra i n’espolso els vidres. Acollonit corro protegint amb el cos la mà dreta, que intento no moure gens.
Arribo a una espècie de CAP on aconsegueixo fer-me entendre de mala manera i la noia de recepció comença a caminar veloç pels passadissos i escales. La segueixo, evidentment. Quan em visita el metge em glaça la sang la poca traça que té en posar-m’ho tot a lloc, pinçaments de dolor em recorren el cos i, atabalat com estic, no m’adono que la cura que m’ha fet és una barroeria de les més emblemàtiques, doncs jo segueixo amb la fèrula a la mà esquerra, i és la dreta la que tinc fotuda.
Atrapo novament la noia de la bata blanca i cabells llarg foscs i veient-me amb els ulls esbatanats comprèn el meu dilema. Intentem tots dos arranjant el despropòsit. Ara, però, no encaixa la fèrula, o em tanca massa canell i se m’escola fora del braç. El xoc amb el cotxe la deu haver deformat, i jo m’escarrasso, poruc i esfereït, a no moure gens el canell mentre faig crits d’angoixa i provo de col•locar la fèrula com si del tetris es tractés: amunt, avall, girant-la, torçant-la... No hi ha manera, i em fa mal, em comença a doldre fort. La cicatriu se’m fa cada cop més palpable i pesada. Em salten algunes llàgrimes fruit de la impotència i les males atencions i llavors...

Em desperto exaltat. Tinc els dits adormits i el pessigolleig em molesta. Em dol el canell, si, però tot està a lloc, el guix, la bena i el llit. La realitat ha tornat a ficar-se dins el somni, de la mateixa manera que quan vaig tenir l’esquinç al peu, però això ja és una altra història.

El plan infinito

2011-11-26T18:57:00.003+01:00

Una història perquè si, una vida, amb infinitat de tombs, proeses,dificultats i algunes esporàdiques alegries, que acaba i ja està, però que es fa de molt bon llegir. Altra vegada apareixen les normalitats dins la més gran de les barroeries, les coses impossibles ocorren sense ni tan sols alterar la realitat y es fan summament mastegables. És la màgia del saber escriure.

I d’entre les 350 pàgines aparèixen àcides, dolces i amargues parrafades que m’agrada emmarcar i recordar:

-A usted le gustarían estos libros, mamá.
-Si, supongo que si. Hay mucho que leer Greg. Con conocimiento y sabiduría sería posible derrocar el mal en la tierra.
-Estod libres dicen, en otras palabras, lo que usted me ha enseñado, que hay una sola humanidad, que nadie debe poseer la tierra porqué nos pertenece a todos, que un día habrá justicia e igualdad entre los hombres.
-¿Y esos libros son religiosos?
- Todo lo contrário, no son libros de dioses, sino sobre hombres. Hablan de economía, política, de história...
-Ojalá no sean libros comunistas, hijo.

En este agujero llega de todo, negros escapando de la miseria, campesinos pobres que todavía creen en el sueño americano, algunos latinos afiebrados por la rábia de los siglos, aspirantes a héroes, psicópatas, y otros como yo, que andan escapando de fracasos o de culpas, pero en combate somos iguales, no importa el pasado, una bala es unagran experiéncia democrática.

La política es un vicio, la gente honesta y trabajadora no la necesita para nada.

El fracaso y el éxito no existen, Greg, són un invento de los gringos. Se vive nomás, lo mejor posible, un poquito cada día, es como un viaje sin meta, lo que cuenta es el camino. Mi abuela decía que no debemos ser esclavos de la prisa.

No te preocupes, hombre, ya nos las arreglaremos, esto no es como en China, aquí siempre se sale adelante, esta tierra es de los atrevidos, no de los prudentes, lo tranquilizaba Reeves. Miraba a su alrededor y veía que no era el único en esa postura, la nación entera sucumbía al aturdimiento del despilfarro.

Le reventaba la falsa virtud de quienes se horrorizaban por un delfín atrapado en una red para atunes mientras pasaban indiferentes junto a los mendigos abandonados en las calles fingiendo no verlos.

No había una resolución moral en la guerra, tampoco había vencedores, todos fomaban parte de la misma descomunal derrota, y ahora, en la vida civil, le parecía que también era así.

Es lo único que te conviene. Cada uno nace con una sola gracia y la felicidad consiste en descubrirla a tiempo.

Hijo, un tercio de las horas de tu vida las pasas durmiendo, un tercio trasladándote de un lado a otro y cumpliendo con las rutinas, y el tercio más interesante se te irá trabajando, por eso es mejor hacerlo con algo que te guste, decía.

Isabel Allende va ser un enorme descobriment literari pels meus ulls.

El paper del fregall

2011-11-06T20:34:00.002+01:00

Feia ja una bona colla de dies que se'ns estava presentant, com l'ham al peix, la necessitat imperiosa de fer una bona repassada als armaris de la cuina. Amb el transcurs de les jornades ens anàvem adonant de l'imminent caire d'urgència, al principi per subtilitats, com un bri de pols a l'aire, i posteriorment amb més evidència, com quan veiem un pot amb l'arròs bellugant-se a l'interior, on fins hi tot podies trobar-hi una papallona. El darrer senyal, aquell que va donar-nos l'alerta, fou quan per alçar un plat vam haver d'usar una escarpa i un martell, tot fent palanca, per desenganxar-lo del prestatge.

Així és que ahir al matí ens vam disposar a executar l'operatiu: Anem a fer net! Que a diferència del govern, no ens va caldre suport policial. Abans de començar, esmorzar de premi per agafar forces. Unes generoses llesques de pa de llavors de la fleca del costat de casa, amb tomàquet de la cistella ecològica, oli d'oliva de la garrafa d'una cooperativa de les terres de ponent que no recordo com es deia, i untades amb un pudent formatge francès que es desfeia al paladar i desfermava la il·lusió de les papil·les gustatives. El fred de quarts d'onze del matí, ens va cohibir d'esmorzar a la terrassa, sembla que ja quedarà reservada per dinars de dia ben assolellat fins d'aquí a uns mesos, quan passi l'hivern.

Vam vestir-nos per a l'ocasió, roba desajustada i de fora de temporada (o de 5 temporades enrere) quan ens adonem que no tenim cap fregall que mereixi aquest nom a part del de rentar els plats, que volem mantenir per aquest ús. Així que surto al carrer, equipat amb alguns cèntims, i faig cap a la drogueria de la plaça rovira, que em té el cor robat. Hi entro sense bacil·lar tot i tenir el propietari, alt, corpulent i calb, palplantat al bell mig de la botiga, amb la mirada perduda a la plaça, mirada que em travessa sense ni adonar-se de la meva presència. El fil musical dista molt del plàcid i inexpressiu so ambient d'alguna sala d'espera. El rock dur i el heavy metal sonen fabulosament bé entre les ampolles de llegiu i els lots de papers higiènics. Rebusco fins a trobar la secció de fregalls i n'escullo un de gros que em fa prou el pes per a les tasques que li tinc destinades. Un cop pagat, el “no, no vull la bossa, gràcies” “perfecte, me la quedo jo doncs” i cap al carrer.

Mentre faig una passa davant de l'altra, m'entretinc llegint l'etiqueta que m'arrenca un somriure de resignació:

Sra. Ha elegido usted perfectamente! Bla bla bla.

Recoi de patriarcat! Com ens costarà d'eliminar el sexisme i la desigualtat si està tant arrelada que no hi ha vergonya en anunciar que les dones netegin i els homes mirin el futbol!

En definitiva, un dissabte com qualsevol altre, un nou dia barallant-se amb l'impossible.

El bambú i els porquets

2011-10-09T19:47:00.002+02:00

Aquesta mateixa setmana s’han d’acomiadar a un centenar de persones, tot ells treballadors amb contracte de treball temporal.

Per explicar-nos aquesta decisió se'ns comunica que hi ha hagut una forta baixada de comandes dels clients i que un d'ells ha tingut tancada més de dues setmanes alguna fàbrica perquè faltaven cargols, provocant un daltabaix important en els programes de fabricació. Tant que no es podia afrontar el continuar amb tant gent contractada. Aleshores s'utilitzà la història del bambú: “Per a sobreviure a un huracà, més val ser flexible com el bambú. Perdrem les fulles, perdrem els fruits, però l’arbre seguirà dempeus un cop torni la calma”. I s'omplí d’afalagaments la direcció, àgil i atenta, que és capaç de prendre aquest tipus de direccions sense tremolar-li el pols i que tan bons resultats els hi està donant.

A mi tot em sembla una fal•làcia i un insult a la intel•ligència de tots nosaltres. A mi no cal que una calamitat me l’adornin amb garlandes de colors, seguirà essent una calamitat. Historietes que embelleixin qualsevol ideal, sigui encertat o un disbarat, en trobarem a centenars i fins i tot contradictòries. Perquè davant de forts vents tenim també la història dels 3 porquets: “El petit va fer una casa de palla que va enllestir ràpidament per anar a jugar, el mitjà la feu de fusta i se n’anà a jugar amb el petit; i el gran, que els renyava perquè si venia el llop no tindrien res a fer-hi, se la construí de totxos. Trigà molt més, però al final, quan la tingué acabada aparegué el llop. Cadascú s’amagà a la ca seva. El llop bufà fort i amb el vent, va desfer la casa del petit, que sortí corrents. Després feu el mateix amb la del mitjà, que també caigué a terra. Els germans esfereïts demanaren al germà gran de deixar-los entrar a casa seva i ell accedí. Finalment el llop no pogué destruir la casa ben feta, amb el temps i la convicció de saber perquè havia estat construïda i els 3 porquets se salvaren dels ferotges ullals”. Per tirar endavant un projecte no només tenim una opció, per més cops que ens la repeteixin, per més fort que es digui, per més que ens l’intentin vendre.

Des del meu punt de vista, aquest massiu acomiadament ha estat premeditat per poder justificar allò injustificable: Que la meitat dels treballadors de l’empresa siguin externs i amb contractes temporals. Ja fa alguns mesos que se sap que es fabrica sense massa comandes, omplint els magatzems fins al capdamunt. Perquè no es van prendre mesures abans? Doncs per poder mantenir ferma la idea de la “necessitat de ser flexibles”. Però la flexibilitat no s’hauria de concebre com un “ara et vull i et prenc, ara em fas nosa i a reveure”. Les persones no som màquines, no som objectes inanimats. Nosaltres interactuem amb l’entorn, fem arrels i vincles, i prenem responsabilitats a les que respondre. Les persones podem ser flexibles de moltes altres maneres que no només desapareixent! Darrere de cada acomiadament la majoria d’històries són poc agradables i la manera com s’han realitzat aquests darrers no ajuden a pair-les millor.

Només demano que tinguem els ulls oberts i les orelles atentes. Podem fer-ho veure, però no ens deixarem prendre el pèl! La que segueix la empresa és una direcció, però no LA direcció.

Crits, foc i més voldria jo.

2011-09-25T16:55:00.003+02:00

Avui dos esdeveniments populars poden trobar-se. L'un, el correfoc de la Mercè, és de caràcter clarament festiu, però té capacitat de fer-se sentir. L'altre, la manifestació per un habitatge digne, és clarament reivindicativa i, per bé que també puguis passar-t'ho bé, el sentiment és descaradament lluitador. Alça la veu, però no se sent enlloc. En acabat el primer, queda l'olor de pólvora i el negre del sutge als carrers. Després del segon, però, no queda res, potser algun trau invisible.
El primer crida als dimonis, amb la gent asseguda al terra del carrer, amb una rialla general: No passaran!
El segon crida als mossos asseguts a la porta d'entrada de la casa que volen desnonar: No passareu!
En tots dos casos, els uniformats (ja siguin amb banyes i petards o cascs i porres) tenen la força del foc.
Però què succeiria si el caminar lent i reivindicatiu d'uns es creués amb el retronar dels tambors i els so eixordador dels petards dels altres?
Vivint a la figuera, com visc als ulls d'uns quants, no puc més que creure en l'aliança. El vermell de les bengales caminant al llarg del camí marcat per les directrius municipals, els ritmes de la colla animant i donant força al crit popular contra la injustícia. La consciència col·lectiva d'una lluita que hem de fer plegats.
I tot s'embrolla i és confon, fins ara els manifestants havien estat els corders. La policia, que inevitablement sempre vetlla per una calma necessària, no fos cas que tot se'n vagi de mare, però que en massa ocasions han acabat provocant el desordre, es troba sobrepassada per quelcom que no esperava. Ara el poble té la força de l'infern i la fúria i bogeria que regala el saber-se en avantatge. L'aliança crema el cor i les venes mentre omple de fum la Via Laietana. S'alcen els brams del poble i les forques dels diables.
S'enfronten a l'opressor. La plaça Sant Jaume es converteix en una olla de caldo ben bullent. Es cou la carn i les verdures. No hi ha còctels, però si espurnes i ràbia. Hi ha conflicte però no marxen els nens. Fugen les cames de botes altes, que eren massa pocs per a combatre la unió i era diumenge. I negres queden unes furgonetes amb graelles damunt del vidre. La victòria té gust a carn a la brasa. La generalitat té gust de llibertat i justícia.

Baixo dels núvols, encara que avui el cel sigui clar o de la figuera que tampoc tinc. Primer un i després l'altre. Un a les sis, la mani, i l'altre a quarts de nou, el correfoc. Ho marca l'obediència de tants anys d'escola preparant anyells per a ser futura carn d'indústria. L'haver estat, i ser encara, ovella d'orelles baixes amb renecs esporàdics. Que faria il·lusió? Si, però com diu Sam Savage: “Es pot viure d'il·lusions fins que et mors de gana”. Em pregunto si valdria la pena passar, com a mínim, una mica de gana, que ni això faig!

Quan ens decidirem a dir prou? Si sabem del cert que pot fer-se millor!

El jersei fúcsia

2011-09-15T20:53:00.000+02:00

Sota la renglera de banderes de diferents nacionalitats que custodien el flanc esquerre dels jardins exteriors (per dir-ne d’alguna manera a l’enorme espai encimentat amb un parell de requadres verds d’herba) del Palau Reial, hi ha una dona que espera.
De cabells llargs i llisos que mig amaguen la meitat dreta d’un rostre pàl•lid i inquiet. Duu una jaqueteta fúcsia llampant sobre una samarreta ajustada i negra i uns texans nous d’un blau intens. Està asseguda damunt una enorme maleta, de les quadrades i dures que la gent usa per a viatges d’una setmana, on hi podrien encabir mitja casa, que fa conjunt amb el jersei. Se’m passa pel cap que s’ensumava l’abandonament i volia estar, com a mínim, ben visible, no fos cas...
De fet, jo que passo amb bicicleta pel davant i que amb prou feines la veig més de deu segons, no puc deixar d’imaginar-me la història:
Després de tan de temps, de tan bregar perquè deixés la seva dona, de la paciència extrema que va haver de tenir davant les infinites i absurdes excuses que ell inevitablement anava falcant al projecte idíl•lic que havien muntat junts, el seu home, amb qui feia l’amor dos cops per setmana però que estava casat des de feia catorze anys i tenia dos fills, un nen ros i temerari de sis i una nena de nou que ja entenia molt més d’allò que s’imaginaven els pares, havia cedit i havien quedat a les 5 de la tarda davant del Palau Reial per escapar-se. Seria la primera vegada que sortirien junts, tan sols un cap de setmana, però s’imaginava que seria el principi del futur. En principi havia dit dos dies, però esperava poder convèncer-lo per estar-hi més temps, ara que venia la calor, estem a principis de juny, la casa de Calafell es feia increïblement acollidora. Entre d’altres, aquest era el motiu per haver agafat aquella maletota que li costava arrossegar pels carrers i que, sortint del metro, un home ben amable l’ajudà a empènyer escales amunt, però també per poder-hi posar el vestit de nit, aquell que li reactiva les corbes i li fa unes sines eixerides com li deia sempre sa mare quan encara no el coneixia i sortia als vespres de cacera amb les amigues. Feia temps que no les veia, s’havia immers en aquesta aventura que l’esperança li tapa els ulls i el valor, i les havia deixades de banda, gairebé de sobte, esperant les trucades i les trobades d’amagat del món menys del recepcionista de l’hotel i el porter de casa.
Són les set ja, i no l’ha ni trucada per dir-li que feia tard. Cert que estar allà palplantada veient com centenars de cotxes passen pel davant i que els verds i vermells dels semàfors se succeeixen impertorbables cada parell de minuts, li ha començat a fer trontollar aquelles columnes d’encegament que aguantaven com pilars d’agulla una relació basada en l’engany, doncs cert és que ni l’estimava tan com li deia, ni tan ni gens, ni pensava deixar, ni dir-li, a la seva dona. Però això encara no es perfilava al fons de les retines que perseguien tots i cada un dels conductors que creuaven la Diagonal sortint de Barcelona.
Esperaria fins les 8, i aleshores potser encara ho allargaria fins les 9.

Espés, altre cop enamorat.

2011-09-14T20:28:00.003+02:00

De la terrassa estant, sento la remor d'unes veus que em semblen desordenades, són els avis que ja s'han instal•lat a la plaça per passar la tarda. És la rutina de cada dia durant els pocs mesos de sol un poc calent. Els pollancres, alineats al baixant de la riereta, senyalen la frontera del que seria una passejada de consideració, que és l'altra activitat que realitzen constantment, de fet, ahir els vam creuar, perseguint la claror ponent-se, ben amunt el turó, potser a un parell de kilòmetres llargs.
Les poques vegades que ens hi hem afegit, les tertúlies de tarda comencen sempre d'igual manera:
-Oita la xuventut que puixa – doncs venim de la carretera. Aleshores arriben les presentacions, que som de ca de llubic diem, i com aire fresc tot arranjat. Els ulls s'il•luminen per haver ubicat aquella nena que ja és dona i ens fonem tots en el records de temps ençà, quan el poble encara era prou viu, quan hi havia escola, quan el mes jove no tenia 88 anys. Ja sabia que eren grans, però no me'ls imaginava d'aquest ordre. Juguen amb bastons de fusta idèntics, branques ben pelades, a picar fort contra terra, de manera quasi inconscient, sobre la unió que fa el ciment entre les pedres del terra de la plaça mentre parlen i deixen córrer els minuts.
-Espés és horrible – ens comenta una d'elles – no s'hi pot estar, és avorrit! Jo a Barcelona m'entretinc més, tot ho tinc a 10 minuts, i amb el metro estic perfectament comunicada. - Ens explica com fou que acabà espetegant al barri de Sant Martí i com ha canviat – però sempre arriba l'estiu i no puc estar de pujar aquí. Però a l'hivern ni parlar-ne! A Barcelona molt millor!
L'Espanyol, pel cognom, que poc hi sent tot i l'audiòfon, també participa de la xerrada. Fou casat amb la germana que ens parlava fa un moment i ara viu a Cerdanyola, excepte a l'estiu, que puja també cap ací. Ho fa amb cotxe propi. Als 89 anys és el xofer de tot el veïnat que hagi de menester un transport, ja sigui a Lespaules o al Pont. De tant fer-lo anar, el cap, s'ha adonat que ja no li rutlla prou bé i que se li escapen moments mentre dorm, ho explica tranquil, amb una simpàtica i trista expressió, en recordar-li que fa uns tres mesos vam estar parlant amb ell; no ho té present i tampoc vol donar-li massa importància.
- Ens fem grans – conclou, amb una rialla escapant-se per dessota el nas, mentre jo penso que sembla mentida l'activitat de tots ells, de com dia si dia també el Jose, el Peraire, la Milagros, la Carmeta... tot i els dolors, caminen, es lleven d'hora i xafardegen sobre aquest i aquell i la casa d'allà al capdamunt que s'ha fabricat un foraster prou simpàtic, i pugen a la plana i cullen bolets abans que hi arribem nosaltres i... I penso que Espés és sinònim de longevitat.
La claror ja minva, doncs fa uns quinze minuts que l’astre rei s'ha amagat rere les muntanyes, i el fred se'ns fica al cos per les sandàlies de peus descoberts i per les mànigues curtes de camisa. Ells riuen, al despedir-nos: - A fer el sopar eh!- però es queden a la plaça una estona mes. I és quan m'adono que tots duen jersei i unes sabatilles d’estar per casa tancades amb mitjons. L'edat sempre ensenya.

El fin del mundo y...

2011-09-04T20:16:00.002+02:00

Em toca a mi, començo el descens per la cascada. És un ràpel de potser una vintena de metres sobre pedra relliscosa i amb algun petit tram penjant mentre l'aigua et cau al cap.
Dos dels companys ja son a baix, tres més esperen darrere meu. Amb cura, però sense massa destresa vaig deixant anar la corda, intentant no enganxar-me el polze de la mà que la frena. El monitor, o guia, ens ha comentat que hem d'anar com asseguts i deixar caure el cul per començar, que així és més senzill. Segueixo acuradament les indicacions i poc a poc vaig posant ara un peu, ara l'altre, no més d'un pam de separació entre ells, per baixar la remullada canal. L'aigua caient-me al cap em fa pensar en aquells anuncis de refrescants xampús que surten per televisió, nois musculosos de cabells curts i negres; noies maques, d'aquella bellesa que oblides immediatament, amb pèls llargs i lluents que voleien al vent amb incomprensible ordre.
En obrir els ulls m'adono de tres detalls, el primer, i potser per això els estic obrint, és que el cap em fa força mal. Em passo la mà pel front i en mirar-la veig un fil de sang, petit, poca cosa, res greu. El peu m'ha patinat i no he sabut orientar el cos per estabilitzar-me, la patacada sembla haver estat de consideració a jutjar pels comentaris dels companys de sota i les preguntes dels de dalt.
- Estic bé! - Crido per donar certa confiança, tot i que em preocupa en certa mesura la rascada del front.
El segon detall és que davant meu, la pedra que ha provocat el malaguanyat esdeveniment, i que ha trencat el meu fil de pensament, està coberta d'una fina capa d'algues. Deuen haver crescut gràcies a la constant aportació d'aigua de la cascada i de segur ha estat la causa de la patinada. Mirat d’aprop em recorda molt a les roques cobertes de molsa i això m'ha dut als pessebres que fèiem a casa quan era menut, i no tant menut. Els primers es caracteritzaven per tenir molsa fresca collida expressament aquell mateix any i per seguir les normatives no escrites de com ha de ser un pessebre. Ja quan vaig créixer una mica, es va optar per aprofitar la molsa d'anys anteriors, ens vam adonar que es conservava prou bé, i com que ja tenia una certa creativitat pròpia, afegia tocs poc ortodoxos. La primera vegada em vaig guanyar furibundes mirades dels adults, amb el temps, però, van acabar reclamant les meves aportacions.
El tercer i darrer detall és que no segueixo caient com hauria d’estar passant per haver deixat la corda amb ambdues mans, que tinc una al front i l'altre contra la roca per separar-me d'ella i poder respirar una mica sense omplir-me la boca d'aigua. Com que així, de bones a primeres no ho acabo d'entendre, observo als meus voltants. Tot roca, aigua i foscor, normal, si no abaixo el cap poc podré captar la realitat que em manté enlaire. Així que a l'abaixar el cap m'adono que el guia m'està assegurant, amb tota la calma i desimboltura que dona el fet d'estar-ne habituat.
Com que fa estona que ja no em fan ni cas, decideixo continuar amb el descens, ara si, concentrat amb tot el que faig, perquè no és la primera vegada que d'estar pensant en altres coses acabo fent algun disbarat. Sense anar gaire lluny, un parell de setmanes enrere, quan estava conduint cap a casa....

Un comiat

2011-07-31T00:14:00.002+02:00

M’han comentat que en aquesta societat que tem i defuig la mort d’una folla manera en comptes d’acceptar-la com inevitable eventualitat i per tant, fer-la, en certa manera, quotidiana, la idea que estic per proposar no arrelaria.

Tot va ser perquè, caminant al capvespre, quasi fosc, per Sant Just, a la cantonada arribant a la plaça de la vila, hi vaig veure un aparador il•luminat però buit, era tancat, amb unes lletres verdes sense massa disseny que hi deien: Serveis funeraris. I em van venir al cap, com un llamp, les imatges dels diferents taüts que he anat veient al llarg de la meva vida.

De fusta tots, que jo recordi, diverses tonalitats depenent de l’arbre i dels acabats, però molt similars. Sobretot, molt inexpressius. Un cop tancat, aquestes caixes de fusta no diuen absolutament res de qui hi ha a dins. I em va entristir enormement veure com es pot refredar d’aquesta manera el darrer comiat d’algú estimat. Sense ni proposar-m’ho, m’estava construint la història del vell entranyable, de cabells relativament llargs, blancs i despentinats, vestit amb camisa de quadres de tons marronosos i pantalons bastant per damunt del melic. Com que els pares treballen, va a buscar els nebots a la sortida de l’escola i se’ls enduu a casa. Allà, baixen al garatge, que ara té ple d’eines i de fustes, doncs de cotxe fa anys que no n’utilitza, i amb un bon grapat de pinzells i pintures de colors els anima a pintar allò que desitgin sobre uns plafons rectangulars. Alguns racons els té destinats per a ell, i a voltes, també guia una mica el traç dels infants.

Els pares encara no han donat importància a les paraules dels seus petits quan els van a buscar: “Estem pintant unes fustes, l’avi diu que és regal per a tots nosaltres però que no sap quan el donarà però que no té cap pressa. Està quedant molt bonic, he fet un arc de sant Martí amb gotes que ploraven i un cavall verd amb rodes als ulls que hi baixava amb patinet. Li ha agradat molt a l’avi”.

Quan mori, aquest vell estarà tranquil perquè sap on dormirà: en un llit fet amb la col•laboració dels seus, en un calaix fruit de la unió familiar, en un indret que farà goig de veure i traurà solemnitat, però donarà caliu, al darrer adéu.

Després, pensant-ho, vaig creure que no massa gent ho faria això, per temps o per qualsevol altre absurd motiu. I potser, fins i tot, algú trobaria la manera de fer-hi negoci (i convertir els taüts en uns dissenys prefabricats on pintar-hi segons indiquen les línies, com si d’un mantra es tractés). Això m’ha decepcionat, pensant que la baixesa humana no té límits, buscant alguna imatge he vist taüts amb motius de telèfon mòbil, però he preferit quedar-me amb la idíl•lica estampa anterior que vull convenç-se’m que pot existir i que, sé del cert, que tampoc en té, de límits. Tampoc sé els efectes que podria tenir veure l’avi dins una caixa que tu mateix has fet, et sentiries culpable de la seva mort? No ho crec.

En tot cas, a mi m’agradaria poder-ho fer.

Extension du domaine de la lutte

2011-07-21T22:27:00.003+02:00

Me’l va recomanar el Naf, que és garantia de sorpresa, com a mínim. Així que me’l vaig prendre amb certes altes expectatives.
Comença sense pretensions, un home absurd, com molts, com tots, potser una mica més crític que d’altres en certs aspectes que tampoc exalten, és informàtic i no té, ni tan sol s’hi interessa, massa o gairebé gens de vida social. Està divorciat, potser mal divorciat, però tan li fa.
Poc a poc, et va fent endinsar dins el seu pensament, i et vas degradant al mateix temps que ho fa ell, tot enduent-se pel camí algun malaguanyat company de feina. Mentre el llegia em sorprenia pensant: “No seràs capaç tros d’animal!” o “Perquè l’has agafat tros de bèstia?” o “Espero que no l’incitis al suïcidi, pobre ànima en pena”. I és que, fins que no t’ho diu, les seves estranyeses et semblen quasi normals. I aleshores t’envaeix un patiment infinit i t’atrapen les pàgines. D’entre tot el galimaties d’absurdes o no tan absurdes idees van apareixent perles, diamants curosament tallats: L’extension du domain de la lutte:
“Així que oficialment estic en depressió. La formula em sembla encertada. No és que jo em senti baix, molt baix; es sobretot el món del meu voltant qui em sembla alt”.
“Tinc la impressió que tothom hauria de sentir-se desgraciat; comprendras, vivim en un món tan simple! Hi a un sistema basat en la dominació, els diners i la por - un sistema sobretot masculí...”
“Decididament, em deia, a la nostra societat, el sexe representa un bell i bé un segon sistema de diferenciació, totalment diferent del diner; I es comporta com un sistema de diferenciació igualment salvatge. Els efectes d’aquests dos sistemes són, tot sigui dit de passada, estrictament equivalents. Tal com el liberalisme econòmic sense fre, i per raons anàlogues, el liberalisme sexual produeix fenòmens de pauperització absoluta.”

Definitivament, va valer la pena el sofriment. Si llegint-lo et deixa indiferent, ja pateixo.

L'amor visible

2011-07-19T21:02:00.003+02:00

És bonic de veure, sempre ho ha estat. De ben segur que a algú li rebenta les pilotes quan passen per davant seu, abraçats per exemple, però pitjor per ell, o potser ella... De fet, més valdria que tothom se n’alegrés, tan de bo no s’hagués d’anar amagant, com tantes vegades es fa, i es pogués anar mostrant tranquil•lament al món, tal com raja, tal com fan.
És complicat no adonar-se’n, doncs ella sempre belluga amb el peto verd llampant per no passar desapercebuda, tot arrossegant el carro amb el parell de termos metàl•lics, el cossi amb els sobrets de sucre i la caixa forta blava, com la de quan érem menuts. I es que si passa de llarg quan estàs despistat et quedes sense cafè i, no cal dir-ho, això és un descuit que pesa durant la resta del matí. Baixeta i més aviat ample, va amunt i avall per la fàbrica desprenent un cert toc de gràcia i amabilitat, menys, potser, quan torna cansada a la cuina entrebancant-se amb les portes i fent anar per terra els llargs recipients ja buits. Cal dir que, des que és a la cantina, els comensals han apreciat una millora substancial en el servei.
Ell, en canvi, és prim com un secall, cabell curt i fosc i mal afaitat, que és moda. I també recorre l’empresa de cap a peus. S’encarrega de dues coses, la primera, i per la que seria remunerat, és la de bescanviar, amb el carretó, caixes plenes de la nau per d’altres de buides del magatzem d’expedició. L’altra, aquesta la fa per gust, és acompanyar quan li rota, tant com pot, a la seva xicota en els seus desplaçaments de despertador (cafè). Sí, són parella, i no se n’amaguen! I és bonic. Bé, a mi m’agrada, ho trobo bell.
I és que ho fan amb una desimboltura exemplar, es veuen, es somriuen, s’abracen, s’acompanyen el cul suaument amb la mà mentre caminen pels passadissos, fan conxorxa i s’expliquen coses a cau d’orella i si, es fan petons.
Ell segueix, tot i depreciar i ridiculitzar tan ostensiblement les seves obligacions laborals, treballant a l’empresa. I ho seguirà fent, com a mínim durant una bona temporada. Ell és el fill de la dona de... aquesta és una altra històra a explicar en altres ocasions. I ella és la seva xicota que ha entrat fa poc en plantilla. Potser, i aquí faig la única hipòtesi del relat que desitjo sigui errònia, només pel fet de ser-ho.

55% i baixant.

2011-07-05T19:52:00.003+02:00

Estirat a la sorra, mòlt i atordit de tantes rebolcades, cansat però no abatut de tantes braçades per mantenir el rumb, reprenc forces uns instants. Als peus m’esquitxen encara les ones del temporal que he deixat enrere, recordant-me que, havent arribat a la costa, el mar encara està embravit. Davant meu es mostra blau-quasi-negre, violent, ferotge i remogut el futur pròxim de les aigües turbulentes. S’estan a punt d’aprovar els pressuposts. S’estan a punt d’aprovar unes hipoteques que no vull que caiguin a les meves espatlles i a les dels de sempre, que prou pes suporten. S’estan a punt d’arrancar les cames a una incipient però coixa cooperació. Fa mig any, a l’octubre, deien tots els partits que al 2015 s’arribaria al 0,7% promès des de 1997. I en només aquests mesos s’han tret la màscara, que poc dissimulava però que de ben segur a algú va enganyar, i pretenen reduir aquesta trista partida, que no arribava al 0,45% del PIB, en un 50%. Al capdavall, ja es veu que qui rep sempre són els més desfavorits. No podem permetre una societat on la gent lluiti per un mos de pa en comptes d’ajuntar-se per fer-ne! Són direccions oposades.
Així que ara reposo uns minuts, no masses, que m’haig d’aixecar de nou i entrar novament a l’agitació. Però ara no estic sol en la creuada, ara ja no és per la supervivència. Al meu voltant veig gent que el mar ha anat escopint, gent amb ganes de brega, gent amb conviccions, gent que vol un mar on un s’hi pugui banyar sense patir les mossegades dels taurons. Estem xops però a gust entre nosaltres. Ens volem escoltar per analitzar la millor manera de despertar els que encara belluguen desorientats dins l’aigua i així nedar amb parsimònia, amb la calma necessària per prendre bones decisions. Al fons de la platja, uns quants han aplegat quatre fustes que uneixen amb cordes per fer una barcassa. M’alço mentre m’expulso tranquil la sorra que tinc per tot el cos i m’escabello una mica el cap. Amb la llengua em llepo els llavis. Estic salat, estic llest. Començo a caminar per empènyer aquells desballestats troncs, que em semblen el més brau dels vaixells que mai s’ha enforntat al mar.
Abans, però, em giro un moment. Sota les aigües tinc l’oportunitat de percebre un banc de peixos amb llagostes de pinces obertes cavalcant als lloms de cada un d’ells i enfrontant-se a les tintoreres de la zona, que dubten de què fer.
A l’horitzó, allà on no sé si arribarem però que ens fa caminar, es barallen els núvols foscos i feréstecs d’un desenllaç penós, de barbàrie i desconfiança, i els tímids i aïllats raigs de llum d’un moviment que proposa alternatives.
No espero més, anem-hi!

2 mesos si us plau

2011-04-09T14:48:00.001+02:00

Res a canviat, d’il•lusions sempre es pot viure, deia Sam Savage, fins que et mors de gana. Tot s’acumula. Ha esclatat l’onada i més o menys estic arreglant-me-les per saber on vaig. Al capdamunt de la cresta, entre esquitxos i turbulències a voltes veig la platja. Allà haig d’arribar. I aleshores l’aigua salada m’entra als ulls i em couen i els tanco fort. I me n’entra per la boca, i empasso, per poder seguir respirant. Alço el cap amb els llavis ben oberts, com un peix, per un instant, per no ofegar-me. Segueixo a l’onada, segueixo endavant. Segueixo estirat. No he perdut del tot el control. No estic, per poc però, rodolant descontrolat sota el mar. Tots els músculs tensos, tota l’energia enfocada en mantenir la calma i estar content i no abandonar ningú ni res. Però tot no pot ser i ja he perdut el banyador. Quan arribi a la costa per sort, podré aconseguir-ne un altre, o el mateix si arriba més tard. Potser passaré un pèl de vergonya, ara però no em preocupa. Torno a veure la platja. M’estic desviant, m’haig d’esforçar més! Us abandono, segur, fins que no toqui sorra, no us diré massa més. Espereu-me!

L'onada explota.

2011-03-11T20:19:00.000+01:00

He corregut massa. Un altre cop. He intentat saltar entre els núvols i m'he trobat de morros a terra, sortut sóc de que la caiguda fos sobre herba. Havia creat un preciós corcell blanc amb el fum de la il·lusió, m'havia imaginat calvalcant per paratges meravellosos, per rius cabalosos i boscs verd intens, amb els ulls mig clucs del vent bufetejant dolçament la cara de tanta velocitat. I tan bon punt vaig posar el peu a l'estrep, el cavall s'esfumà, s'esvaï davant meu. En debades vaig intentar contenir l'inevitable dispersió. Entre els dits corria la pols gris de les cendres. Enuig? No, no val a la pena. Bona cara. Seguir amb els coloms volant a l'aire. Ara tinc masses històries al meu voltant per plànyem, massa minuts ocupats potser. I em dol, és clar, però és normal que així sigui. Potser hauria de ser més valent. Més? Si més! Potser sóc més animal que el cavall de fum, gris, veloç, fantàstic, potser sóc menys capaç que el cavall de fum, gris, bell, volàtil.

La bicicleta i en Bernat

2011-02-21T19:02:00.000+01:00

Cabells rossos igual que les celles, ulls bruns d’allò més expressius, galtes rosades i una rialla d’orella a orella que acompanyava sempre en Bernat.
Aquell dia estava especialment emocionat. Passà tot el dinar empipant als progenitors inconscientment. Li queia la forquilla, se li vessava la sopa, s’aixecava de taula impacient. Avui estrenaria bicicleta i s’estrenaria ell mateix sense rodetes.
Van carregar-la al cotxe, anirien al camp, als pares no els feia gens ni mica de gràcia fer les primeres pedalades prop dels vehicles pudents i assassins.
Es passà tot el viatge garlant, van ser tres quarts d’un monòleg inconnex i ininterromput. Tot i que se’ls podria haver fet molt pesat, l’excitació de l’infant encomanà als adults que l’escoltaven cofois.
Abans d’haver aparcat el cotxe ja s’estava col•locant les colzeres i genolleres. Saltà com un coet tan bon punt el motor deixà de fer renou i es calçà el casc immediatament.
El pare li preparà la bicicleta. L’espai era prou gran, una esplanada enorme sense asfaltar, tot sorra, tota buida, tota per ell.
El Bernat s’hi enfilà. S’aferrà fort al manillar i posà els peus als pedals mentre el pare l’aguantava i l’animava a pedalar. Les rodes començaren a girar, el món anà prenent velocitat i de cop i volta es trobà sol, accelerat, temorós però content. Se’n sortia!
Aleshores la mare, que l’observava atenta i orgullosa, no va poder evitar advertir el menut, instint de protecció:
- No et paris Bernat, no deixis de pedalar, que si ho fas cauràs.
Van ser les pitjors paraules que mai sentí. El somriure li desaparegué dels llavis, l’alegria ho féu dels ulls i s’hi instal•là la preocupació.

El ros ha perdut brillantor i s’ha enfosquit, entre la cabellera es poden veure uns quants cabells blancs i els ulls no tenen llum. Ploren. S’ha passat tota la vida pedalant i fa dos anys, quan en tenia 56, quan les cames no empenyen com abans, el van fer fora de la feina. Ara ja en té 58 i des d’aleshores que cerca una feina satisfactòria sense èxit. Es veu obligat a seguir fent esforços, tots els ossos li fan mal, les mans li tremolen i els músculs ja fa temps que no responen amb el vigor que haurien de fer.
Tota una vida de preocupacions per acabar igualment per terra.

Jo i el mar

2011-02-16T18:03:00.002+01:00

Si res no canvia, que canviarà, me n’haig de convèncer, aquest blog perdrà activitat durant mig any. En pro d’aquest canvi estic omplint absolutament tots els moments. I potser en faig un gra massa, quan percebo el tou de feina que potser em cau al damunt, la onada que va creixent i apropant-se, que s’aixeca amb tota la seva força, on s’intueix l’esclat per la bromera i que tot just espetega a la carena. Potser, si sóc espavilat, l’enxamparé i amb la seva empenta arribaré a la platja excitat i satisfet de l’experiència. Si no aprofito l’inèrcia, en canvi, espero estar prou ben falcat per no ser arrossegat sense control, rodolant entre l’aigua juganera, atabalat i esporuguit.

Hi ha cops que veig clarament que podré surfejar tranquil. Són aquests dies on els minuts es multipliquen, on veus que l’energia t’acompanya i en acabada la jornada pots mirar avall i t’enorgulleixes del fruit que has creat. No estic parlant de l’agenda que em fan omplir cada dia per demostrar que m’he estat tocant els nassos durant les 8h d’empresonament. Estic parlant de les 5 posteriors, incloent-hi els àpats. Si, és un camí que val la pena seguir si no ensopego.

Torna el neguit, les ganes de dir prou i d’explicar-ho a tot cristo. Tan se val quantes vegades aquest castell de fum s’hagi dispersat a la darrera alenada. Indefectiblement s’aixeca de nou, hi aboco totes les il·lusions.
Ja sé que tal com deia Sam Savage: “es pot viure dels somnis fins que et mors de gana”. Potser per això encara sento els grillons als peus. M’aferro a la idea que acostumo a promulgar: Sigui quina sigui la desició, sempre serà la bona. Així es fa més fàcil estar content, el plany al calaix.

El món no se'n surt

2011-02-11T19:38:00.004+01:00

Agafaré només un recull de les frases en "cursiva" que hi ha als principis de cada capítol. L'he gaudit molt.

"El món no se’n surt – pres de mals que s’apressen – on s’acumula la riquesa i es malbaraten els homes”
Oliver Goldsmith, El poble abandonat

“No puc evitar témer que els homes potser arribaran un punt en que contemplaran tota nova teoria com un perill, tota innovació com un enuig, tot avenç social com un primer pas cap a la revolta, i que potser acabaran refusant moure’s del tot”
Alexis de Tocqueville.

“Per veure allò que tenim davant del nas, cal una lluita constant”
George Orwell

“No hi ha condicions a la vida a les que no pugui acostumar-se un home, sobretot si veu que tothom l’accepta”
Lleó Tolstoi

“Un cop ens permetem desobeir l’anàlisi de beneficis d’un contable, haurem començat a canviar la nostra civilització”
John Maynard Keynes

“... Ara bé, qui hagi experimentat aquella època de confiança mundial sap que, des d’aleshores, tot ha estat regressió i tristesa”
Stefan Zweig

“La idea d’una societat sostinguda bàsicament per relacions i sentiments sorgits de l’interès monetari és bàsicament repulsiva”
John Stuart Mill

“La meva generació dels seixanta, amb tots els nostres grans ideals, va destruir el liberalisme a causa dels nostres excessos”
Camille Paglia

“Suggerir una certa acció social pel bé comú a la ciutat de Londres és com discutir "L'orígen de les espècies" amb un bisbe seixanta anys enrere.
John Maynard Keynes

“El pitjor del comunisme és el que ve després”
Adam Michnik

“Vam assolir-ho tot, però resulta que per a mi allò que vam assolir satiritzava allò que havíem somiat”.
Krzysztof Kieslowski

“El meu objectiu a la vida és fer-la més plaent per a aquesta gran majoria, tant me fa si, en el procés, esdevé menys plaent per a la minoria acabalada”
Joseph Chamberlain

“Hi havia moltes coses que no entenia, d’alguna manera ni tan sols no m’agradava, però em va semblar de seguida un estat de les coses per les quals pagava la pena lluitar”
George Orwell, Homenatge a Catalunya

seguim

2011-02-08T17:01:00.001+01:00

Sento el timbre. És la una. Enllesteixo, o deixo a mitges, allò que estic fent. Apago la pantalla, agafo l’abric, guardo les ulleres a la motxilla, que em carrego a l’espatlla i surto del departament, normalment amb algun, o tots dos, dels companys.

A l’exterior omplo els pulmons, de fred i de fum, satisfet. Serà la fictícia sensació de llibertat. El sentiment de pensar: I si no torno? Camino tranquil, generalment llegint, carrer amunt. Vaig pel centre de la calçada, les voreres estan ocupades pels vehicles mal aparcats. Intrusos egoistes. Carrer rere carrer vaig deixant enrere les naus industrials i les botigues de venda a l’engròs regentades per xinesos. Entranyable paisatge aquest barri.

M’assec en un banc, a la sortida de l’autopista: 3 carrils per sentit. La fressa no em deixa ni sentir el cant dels ocells. No el dels arbres, sinó el dels “pajareros” de tèrbols negocis.
De la motxilla en trec el menjar fred. Mecànicament vaig posant-me forquillades a la boca mentre passa per davant la canalla, originària de no sé on, tot mirant-me descarada i sorpresa de veure un adult menjant al carrer. Enllesteixo. Deso les coses i trec el llibre. Tinc temps per llegir un parell d’instructives pàgines.

I aleshores surt el Sol, que m’escalfa al primer raig i m’omple d’alegria. Mentre caminem plegats buscant el verd entre el ciment, imagino el futur esplèndid de noves oportunitats. Oportunitats encara molt vagues. Il·lusions encara massa disperses. Hi ha tan per fer... I el rellotge no s’atura. Aquesta tarda, si la situació és propícia, indagaré. El tot pel tot. Adéu-siau.

Ara però falten deu minuts i haig d’espavilar-me a tornar abans que soni el timbre. El mateix timbre alliberador i opressor. El temps, com un núvol tapa el Sol i m’espavilo a entrar a la fàbrica.

Demà les previsions auguren un cel ennuvolat. Potser dimecres doncs.

Tot el que tinc

2011-01-28T22:21:00.002+01:00

(Anys entre parèntesi) I pena (per la mort de la mare i d’escriptors que et fan sentir orfe); I ràbia (per l’espanyolisme que impregna el nostre país el PSC i la Vanguardia); I fúria (de pertànyer a espanya i ser país conquerit); i esperança (en aparèixer els referèndums, cada cop som més!); I decepció (per la pèrdua de moral, ètica i valors de les noves generacions); I no, no som iguals! I il•lusió (per tornar cada any a les classes); I amor (tant... per la família, la filla, la petita,...) I el tabac però ja no el beure, diu, no el crec; I els ídols (Salinger, Vila Matas, Chesterton...) I objectius de la ira (Quim Monzçó, la Vanguardia, el PSC i els espanyols); I repetició (que si PSC, La Vanguardia, i aquells que hi escriuen en castellà); i 3 esposes (que t’abandonen per falta de luxúria, ara, abans n’hi hagué) i més dones (però sempre dificultats); I Sant Just; I bons records ( els dolents no se’ls endugué a Arenys); I clar, Sinera; I Religió (a sac, quasi dèspota) i falta de fe en les reformes de l’educació que faciliten la proliferació d’enzes; I, evidentment, contradiccions.

M’has sorprès Miquel, tan des de la vessant més agradable com des de la més desagradable. A mi, personalment, m’ha semblat més interessant quan escrivies menys. Surt més del fons del cor i menys dels moments situacionals que t’escalfen el pap i t’ericen la pell. I es nota.
Però no puc estar més d’acord en: Menys ensenyar ciència i més llenya, filosofia i exercitar el pensament crític!

La contraportada de la novela que mai escriuré.

2011-01-16T19:25:00.002+01:00

A les façanes de les cases de la ciutat creixen els darrers descobriments de la indústria alimentària. “Amb la superfície plana del planeta no n’hi ha prou per nodrir-nos tots – diu l’eslògan publicitari que tan èxit ha tingut – Sort que n’hi ha 3 de dimensions”. Així que es va començar a plantar en vertical i a contractar seguretat per evitar robatoris d’aliments. S’ha de dir que fan goig de veure aquestes façanes multicolors; grocs, vermells i porpres sobre verd. Tot un espectacle.
Els patis interiors de les illes de l’eixample ja no tenen piscines ni jocs d’esbarjo infantils. Ara són frondosos i productius horts al servei de la comunitat. Quan ja no va ser rendible dur taronges des de Xile fora de temporada el Nord va haver-se d’espavilar per recuperar el temps perdut en l’afany de la recerca d’una frugalitat material. On hi hauria d’haver enciams es plantaven naus industrials.
Aquesta sí que ha estat la revolució verda. S’han creat lianes que reaccionen a certs estímuls i es fan servir, penjant des del capdamunt dels edificis, per pujar i baixar els seus habitants. Les llums interiors de les vivendes són una transformació de les clàssiques tulipes, encara s’han de perfeccionar però són el primer pas. Els carrers són tots d’una nova espècie d’herba resistent, l’asfalt costa massa de mantenir. El caminar i la bicicleta han guanyat adeptes. De totes maneres acaben de sortir al mercat les primeres empenyedores, plantes curtes però fortes que es mouen traspassant cossos i objectes d’una a la següent. Diuen que serà el transport del futur. I tot gràcies a la investigació de l’omnipresent empresa privada “Yourlive S.L.”, que va descobrir (crear) plantes que es podien regar amb aigua de mar, molt més abundant que la dolça i ofereix als seus clients.
La societat està satisfeta: Ha aconseguit no dependre del petroli, ara que ja no n’hi ha, i sent que se li ha donat una nova oportunitat. No s’adona que la terra ja no es fèrtil pels productes de sempre, massa salinitat. Sota la màscara de la salvació:”El nostre interès: Tu”, l’empresa privada la domina i controla.
A les façanes de les cases de la ciutat creixen els darrers descobriments de la indústria alimentària, als ventres dels ciutadans, també... Estem al 2053.

Diumenge

2011-01-16T18:56:00.003+01:00

Als meus peus, Barcelona. Darrere meu, grups de turistes que paguen a gust la cervesa més cara de la ciutat. Amb dificultats puc percebre el piular dels ocells, com a molt el de les estridents cacatues, hi ha massa enrenou. Múltiples idiomes, alguns dels quals reconec, d’altres intueixo i pocs que ni ubico. No sento el Català per enlloc. Avui, sorprenentment, no hi sento música.
Les torres Mafre gairebé no es veuen, l’aire no és net, vull pensar que és pols. No sembla que hagi de ploure els propers dies.
La plaça, de les poques que queden de sorra, també està ocupada per estrangers. La majoria no es donen prou temps per assaborir el moment, els de la birra tampoc. El turisme de masses s’ha convertit en una cursa, com diria el Colomer, ja no m’agrada. Una noia, que s’acaba d’aturar al meu costat, fa una fotografia fugaç a l'entramat de cases que li queden sota, el dia que més lleig es veu. Al mateix moment, a l’esquerra, un argentí comenta que “ni tan siquiera se ve el mar”. Aquestes fotografies no sé perquè es fan, per demostrar que hi has estat? El record, si hi surts, l’entenc, si no, un parc tot ple d’estranys no sé què pot aportar.
Africans amb draps estesos a terra mostrant quincalla, histriònics souvenirs i productes totalment innecessaris estan estratègicament distribuïts per la zona. Sempre atents a petits indicis d’aparició de la mà de la justícia per sortir per cames. Si es vol perseguir aquest pobre i malaguanyat "ofici" d’escanyat per quatre duros, més valdria dedicar els esforços a dissuadir als compradors que a castigar aquells que no tenen massa més opcions. Mentre hi hagi compradors hi haurà qui vengui.
Quan pujava em sentia a contracorrent, rius de gent que caminava a l’inrevés que jo. Encara hi ha llum i temps per visitar un altre “atractiu turístic”. S’està ponent el Sol d’un diumenge magnífic. L’aire lliure facilita el traç de la ploma.
Estic al parc Güell.

Segurament no podrem entregar-ho al cine.

2011-01-10T21:31:00.003+01:00

La meva proposta a donar (en paper) a les entrades dels cinemes per veure "También la lluvia" era aquesta:

Estem tranquils, sembla que tot va bé. Vivim en un país que es considera desenvolupat, res a témer, per tant, pel que fa als serveis bàsics. Res més lluny de la realitat: Vivim en un país, on la majoria de serveis bàsics estan privatitzats o no descartats per a tal efecte.

Tal com l’energia, que enguany han augmentat la tarifa vora el 10% però només pel que fa a la gestió privada que ningú sap explicar realment els motius de tal alça, passa amb l’aigua.

El sector privat respon només, única i exclusivament, al capital, al diner. No pot ser que tingui pèrdues. El sector privat no té el ciutadà com objectiu, només l’accionista (i dubtós també). Amb aquests objectius les seves accions poden arribar a ser increïblement perverses, tal com podreu veure en aquesta pel•lícula. Així de primeres, la privatització no ha estat mal vista per part de la societat, al•legant una major eficiència. Enverinada paraula aquesta quan no contempla més que els costs i beneficis i obvia aspectes com la qualitat de l’aigua, les pèrdues en xarxa, el manteniment... I més en dubte s’ha de posar aquesta poc escaient afirmació quan al damunt es parla d’una aplicació que no segueix les lleis del mercat. Estem parlant d’un monopoli. Una concessió dóna un escut contra la competència durant un llarg període de temps i una despreocupació per ser competitiu que és allò que caracteritzaria les lleis del mercat. En el cas de l’aigua això no es pot aplicar. Per tant doncs, quin sentit té que presti aquest servei el sector privat? CAP

La majoria de les privatitzacions (dutes a terme per empreses europees i nord americanes majoritàriament) de Sudamèrica de la darrera dècada han tornat a mans públiques per la desastrosa i exasperant gestió executada per tals empreses.

Es podrà dir que aquell o l’altre govern no eren prou forts per controlar-los, però seria un error, i d’aquells imperdonables, pensar que al nostre no se li escapa res (a consciència o sense). Tan fosca es pot arribar a tornar una concessió i tan poder pot arribar a tenir el concessionat (AGBAR en el cas de Barcelona i gran part de Catalunya), que podem afirmar que actualment aquesta empresa (de capital francès, no ho obviem tampoc, que és significatiu per entendre què li pot arribar a importar, a algú que mai a trepitjat la terra explota, els seus habitants i el seu medi) treballa sense llicència per fer-ho! Una sentència de ??? ho certifica. Tot i així, res sembla pertorbar el normal desenvolupament de la seva activitat, se n’ha fet massa poc ressò i per tant la societat civil (tots nosaltres) no em pogut assabentar-nos de què passa i amb això ens han privat d’opinar.

La societat civil no ha de perdre visió de la gestió d’allò que més necessitem, hem de poder estar atents i si passem d’usuaris (quan ens serveix una entitat pública) a Clients (quan ho fa una de privada) a part de tenir un intermediari més tenim també un impediment afegit per a la recollida d’informació.

Per aquest motiu reclamem una gestió pública, transparent i participativa de la gestió de l’aigua!

transport públic

2011-01-08T22:50:00.000+01:00

Tornava amb l’autobús, quasi el darrer que surt de Sant Just. A part de mi, només han pujat un parell de noies en tot el trajecte. En els anteriors, m’ha dit el conductor, no ha viatjat ningú. Tots hem baixat al final del trajecte, Zona Universitària, on he esperat l’arribada del 74.
Semblava que seguiríem amb la mateixa tònica, pocs passatgers, fins que hem arribat al Corte Inglés, on sinó en aquestes dates. Un podria pensar que l’origen, essent èpoques d’exàmens, podria rivalitzar amb les rebaixes, però no.
Al meu costat s’ha assegut uns senyora i al davant, seient a l’inversa per parlar amb sa mare, una noia de pell de plàstic i ulls de vidre. Lleugerament alterada li comentava que l’altre dia va pujar una senyora que, “no hi tocava” deia. No li va funcionar la targeta i al canviar-li per una de nova es va queixar. Que a l’anterior li’n quedaven quatre, de viatges i aquesta només en té un parell, que si la vista que si no sé quantes tonteries. El conductor no vol que li escalfin el cap i li demana, exigeix després d’un intercanvi d’increpacions, que abandoni el vehicle o no es posaran en marxa. Hi ha cert aldarull fins que arriben els mossos i s’enduen l’anciana. La noia no entén, i puc estar-hi més o menys d’acord, com era possible que per a problemes de veritat no vingués ningú i per absurditats com aquesta apareguessin un parell de cotxes de les forces de seguretat. Ara bé, quan continua si que potser es precipita. “La culpa -diu- no és de la senyora si té Alzheimer o qualsevol dolença mental, la culpa és de qui la deixa sortir sola!” hmmm...
Posteriorment, poc abans de baixar jo, una altra dona, entrada en edats, gairebé cau en una frenada relativament brusca. Estava agafada a la barra, però no n’ha tingut prou. “Ostres –una altra delicatessen de la jove- anar a l’altra punta de la ciutat a comprar i no agafar-se fort!”
Bé, ja se sap, quan una explica a sa mare que passarà el proper cap de setmana amb unes amigues, que s’han regalat una excursioneta a cavall, llogant un cotxe per arribar-hi i “no, no sortirà tan car” doncs, no és d’estranyar que les realitats es vegin diferents.

Estimats reis mags

2011-01-05T16:47:00.002+01:00

Avui m’he assegut a pensar en veu alta a la falda d’un dels vostres patges, que sense ser màgia al seu abast, aconsegueixen arribar a totes les places, cruïlles i centres comercials que em puc imaginar. He estat fent memòria d’allò que m’explicaren dels reis mags per tal que el vostre vassall m’ho pogués aclarir, doncs tenia certes llacunes.
He començat amb els regals que li van dur a Jesús, diguem-ho bé: als seus pares, aquests tres individus. Encens i mirra per un cantó. Cert, el primer el trobes a un tou de botigues, l’altre ningú sap què és exactament, diuen que és una espècie o similar. I ara bé el regal de veritat: un cofre amb or. Allò que no expliquen és que, gairebé del cert, aquell parell de nous pares van fotre, n’estic convençut, una bona puntada als 2 primers cofres, que amb l’or en tenien prou. I si era tan místic i tot es presenta amb tanta austeritat, què hi pintava aquest or dins la història de Jesús? Doncs clar, una fotografia en technicolor de l’església catòlica.
La cara de desconcert del pobre patge era un cromo. I la dels nens impacients de la vora que m’estaven escoltant eren una bona estampa també.
He continuat amb el discurs. Ara aprofundint en la nostra més propera actualitat. Escolta- deia jo- i perquè els reis escolten les peticions infinites d’aquests infants tan ben abrigats i amb pares atents que tens aquí al davant, quan a la cantonada hi ha un pobre senyor estirat a terra sobre una manta, ensenyant les seves malformacions i demanant quincalla? No és ell qui més necessita ni que sigui un bon entrepà i un sostre on refugiar-se? I perquè no van al Paraguai si allà també n’hi ha de criatures? Perquè van amb aquestes pomposes capes i lluents i ostentoses corones si aquí al costat n’hi ha que passen fred?
Ara ja no li feia tanta gràcia que un gamarús, de trenta tacus ben entrats, seguís assegut a les seves cuixes i em feia fora descaradament. He tingut temps de dir encara la següent frase: Si els reis mags van arribar a Betlem seguint una estrella, com era possible que arribessin a les ciutats actuals, on de tanta il·luminació és impossible veure-hi res més al cel que algun llum pampalluguejant dels avions apropant-se a l’aeroport. El final de la frase ha acabat amb el patac del meu cos contra el terra.
Entre la confusió he aprofitat per marxar inadvertit mentre darrere meu deixava un cert aldarull i la llavor del dubte. Dubte que mai s’ha de perdre. Dubte, eina per entendre.

Avui estic d’allò més Colomer.

De Poe

2010-12-30T23:45:00.000+01:00

Només vull dir-vos que jo l’estimava i que els actes de que se m’acusa no van ser deguts a la ràbia ni a l’ofuscació instantània pel descobriment de l’ultratge. Em disposo a explicar-vos, sa senyoria, els fets de tan deplorable succés a tall de descripció per tal de pugueu, amb la informació completa, prendre un veredicte digne de sa saviesa i contrastada experiència:

Quan arribava al poble, al capdamunt del coll, no hi havia més que la llum del centre de la plaça encès. El resplendor era tènue, ataronjat i allargassava les ombres dels pollancres alineats als dos vorals del riu.

Pensava al principi que era fruit del cansament de tot un dia a les muntanyes amb el ramat. La foscor i la miopia ajudaven a no acabar de percebre bé què era allò que em provocava un calfred al girar el darrer revolt que enfilava cap a l’entrada.

Al principi, senyoria, sortia al matí carregat amb tot just l’aigua i el pa que em permetrien passar el dia. Però la solitud a les carenes és pesada i omnipresent. Poc a poc s’apropava l’hivern i a part de les esquelles i l’inacabable temps, ara també m’acompanyava el fred.

Per combatre aquest darrer, comprendrà senyoria, que canviés part de l’aigua per vi. Vaig començar amb una bota de cada. Era al capvespre quan se’m gelaven els ossos i sempre feia curt. L’intranquil·litat que percebia jo, també la notava a les meves ovelles que en apropar-nos a la vila ja ronsejaven i es mostraven menys dòcils i obedients.

Temorós del que pogués haver-hi i en pro del bé del meu bestiar, no li serà difícil acceptar senyoria que prengués el fusell per vetllar de la seva integritat. Amb ell i el vigor del vi les ombres eren ridícules, el fred suportable i m’engrescava a atiar el ramat quan perdia el nord.

Així fou que una nit vaig disparar contra un gat enorme que observava suspicaç l’avanç de les indefenses ovelles. El neguit no va desaparèixer i una setmana després caigué el gos de can Matas, pensant que amb els seus lladrucs m’excitava les pobres criatures. M’estava guanyant l’enemistat dels veïns. El diable s’apoderava més i més de mi a cada nit que passava i per apaivagar les seves ràtzies augmentava les dosis de vi. No me n’adonava aleshores, ofuscat com estava amb el tràfec del ramat que cada cop em costava més de guiar.

I va ser la primera nit de primavera, quan ja la fresca era més suau que ocorregué l’indesitjable fet. De devora el camí vaig veure uns boixos bellugant-se i unes veus suaus que cercaven el silenci. Pensant que em volien mal vaig disparar a les mates on s’amagaven. A part de cegar-los la vida vaig tallar d’arrel el brot d’amor que estaven conreant i vaig mostrar als ulls de tot el veïnat el resultat de l’adulteri: el desastre.

I com ara mateix, senyoria, que tinc les galtes plenes de llàgrimes del trist record, vaig plorar desoladament davant el cos mig nu i pàl·lid de la meva dona morta pel meu tret. Perquè jo, senyoria, me l’estimava molt la meva dona.

L'enginy del borrador

2010-12-23T16:37:00.002+01:00

Haurà estat una nova incorporació, perquè no me n’havia adonat abans. O potser és que no hi havia parat atenció... però m’estranyaria perquè el missatge que ha anat propagant per les portes i dispensadors de paper dels lavabos és punyent i agressiu.

No estic segur que hagi acabat d’entendre del tot el concepte, o potser sóc jo que no hi estic totalment familiaritzat, però el meu parer és que confon racisme amb nazisme. Desferma la seva ira contra els immigrants (els pobres), ja siguin àrabs (moros en diu ell), sud-americans (panchitos), o d’altres indrets. Com sempre, caiem en l’error de considerar immigrant només al pobre, i els americans del Nord, australians i d’altres adinerats que viuen aquí, no ho són també? Deixem-ho estar i continuo amb l’anècdota.

Hi la possibilitat, però, que m’hagi passat desapercebut fins ara per l’habilitat i velocitat de pensament d’algun ben intencionat company. Amb quatre ratlles ha aconseguit camuflar totalment l’esgarrifosa simbologia de l’esvàstica i ha passat de la creu gamada a un quadrat dividit en quatre particions. Assegut a la tassa de wàter contemples el dibuix esgarrapat a la porta sense ni immutar-te, no t’explica res. Només és quan, avorrit d’esperar la pudent sortida, llegeixes les crítiques i contra-crítiques, els insults i les barbaritats vàries escrites a perpetuïtat sobre el plàstic adjacent, que perceps el brut missatge inicial gravat en aquella porta i la bellesa de la simplicitat per dissimular-lo i fer-lo gairebé invisible.

M’encanta veure com de fàcil pot ser esborrar les traces del feixisme.

Diari (Ana Frank)

2010-12-10T11:43:00.002+01:00

No sabria posar-me a la pell d’una noia de catorze anys, tretze quan comença a escriure i quinze quan malauradament acaba. Hauria de remuntar-me a les curtes redaccions de català que ens feia escriure el Miquel Colomer per veure quina mena d’escrits feia. Quines faltes, quines errades gramaticals, quines absurdes repeticions, quins... No puc imaginar-me que els escrits d’aquella jove època (jove prenent-me a mi com a referència, queda clar) tinguin unes reflexions a voltes tan clarividents. Està clar que, siguem justos, les vivències i les desventures no són, en absolut, comparables.

Si que recordo algun text especialment inspirat, pel que fa a la temàtica, que en tornar-me’l corregit i amb bona nota, va dir-me: “Místic avui senyor Canals, oi?” Vaig somriure satisfet pel complit, sabia que ho era perquè en cas contrari evitava els comentaris, però no va ser fins al cap d’un temps, quan vaig saber què volia dir místic, que el vaig entendre completament. Parlava de Jesús i de la mort, de la contradicció de que, justament en acomplir el seu objectiu al segar la vida als 33 anys del jove fuster, la mort el fes immortal

La majoria eren contes relativament absurds. Potser alguns més encertats que d’altres, però al cap i a la fi no deixaven de ser historietes d’adolescent. Amors, comèdies, i agosarats intents d’intriga i por que es quedaven, de llarg, lluny d’aconseguir despertar el més mínim negit.

Quan del llibre n’extrec fragments com els que segueixen, em quedo estupefacte veient que, ja fa més de 60 anys, una noia tan poc crescuda, tingués unes idees que encara ara són lliçons plenament actuals.

“El món està potes enlaire. Als més honestos se’ls enduen als camps de concentració, a les presons i a les solitàries cel·les, i la escòria governa a grans i petits, pobres i rics.”

“Més d’una vegada, una de les preguntes que no em deixa en pau per dins és perquè en el passat, i sovint també ara, els pobles concedeixen a la dona un lloc tan inferior al que ocupa l’home. Tothom diu que és injust, però amb això no em dono per contenta: voldria saber la raó de tal injustícia.

És de suposar que l’home, donada la seva major força física, ha dominat a la dona des del principi; l’home té els ingressos,l’home, procrea, l’home, a qui tot li està permès... Ha estat una gran equivocació per part de tantes dones tolerar, fins fa poc, que tot seguís així sense més, perquè com més segles perduri aquesta norma, més arrelada estarà!”

Buscaré les publicacions dels seus contes. Sens dubte.

Cap a Roma

2010-12-09T20:35:00.004+01:00

Hi ha dies de sort, divendres passat fou un d’ells. En aquest punt em veig amb la obligació de restringir aquesta afirmació, de ben segur que una gran majoria de la població no estarà d’acord amb la desafortunada frase. Però és que resulta que marxàvem aquell mateix divendres cap a Roma i “...” providència havíem decidit, gairebé per primera vegada, fer-ho en vaixell.

Va ser fent les maletes que ens vam assabentar de que els controladors aeris havien triat, sempre tan oportuns, fotre una vaga sense previ avís. Els dubtes que havíem tingut, i que encara teníem, sobre si havíem pres la bona decisió s’esvaïren a l’instant.

Embarquem, mai més ben dit, pujant les escales mecàniques del ferri de Grimaldi Lines. A la recepció ens reben uns “botones” tot ben vestits amb americanes verd estrident i punys daurats. Amablement ens indiquen el camí cap a la sala de butaques, que veien la solemne rebuda haig de confessar que esperava més digne, i ens apoltronem on més ens plau. Les amenaces de fer el ple eren falses i de lloc n’hi havia de sobres, vam poder dormir mal estirats ocupant-ne dues, aprofitant que de reposa-braços n’hi havia la meitat de trencats.

Ràpidament abandonem el miserable saló, també les motxilles, i enfilem amunt cap a la zona comuna i la coberta. És ridícul, perquè un ferri de no més de 20 hores s’ha de donar aires de creuer de luxe? Enumerat sembla brutal: piscina, casino, sala de jocs, cafè amb 4 televisors, cantina, restaurant, espai d’esbarjo i d’espectacles, botigueta de souvenirs, discoteca, saleta infantil, i a la coberta una cafeteria per prendre la fresca (o la rasca). Ara bé, si s’analitza detingudament el panorama és lamentable.

Piscina, si, però saltant de “palillo” hi cabien una vintena de passatgers. Sala de jocs, vaig sentir com un parell de nanos deien: “hacía años que no veía este juego!! Nos hechamos una partida? A ver? 2€? Estan flipando!” Cafè amb 4 televisors, separats per un metre, així que la lluita de volums feia dificultós el seguiment de les retransmissions.Sala d’espectacles i d’esbarjo: Cadires folrades d’una tela beix vell, que en mal-seure un cop demostraven uns acabats no visibles penosos; horteres lluminàries intentant donar-se aires de benaurança i fictícia riquesa; totes les barres platejades; sostres falsos metal·litzats que, si no fos perquè el rebot de les onades el feia vibrar, en excés encara faria l’efecte; Un cantant que, voluntariós això si, cantava un sens fi de cançons immortals acompanyat d’un d’aquests orgues que té les melodies memoritzades. I al capdamunt, a la cafeteria de la coberta superior, hamburgueses tristes i pansides pizzes. Per no parlar de la espantosa discoteca...

No entenc aquests inútils aires de grandesa, s’ha de saber què es vol i què s’és.

Tot i que pensant-ho millor, basant-me en les darreres experiències, potser és que sóc jo qui no encaixo, potser a la resta de viatgers els va semblar genial, potser...

A l’inrevés, com sempre :)

El Sòl del migdia

2010-11-29T16:15:00.001+01:00

Aprofitant l’apreciat sol de migdia, que fa agradable la gelada brisa quan s’encara el desembre, el Pere s’asseu al bell-mig del passeig. Hi ha un banc de formigó arrodonit i sorprenentment net. Les pluges del cap de setmana deuen haver fet bona feina i només resten visible un parell o tres de residus de colom totalment eixuts. Avui no ha hagut de preocupar-se massa d’on posava el cul.
De la motxilla que carrega dia si dia també, en treu una bossa amb el dinar. S’ha acostumat a menjar fred, no té la paciència d’esperar cinc minuts per que s’alliberi un microones a la cantina de l’empresa. Surt sempre esperonat pel sentiment de llibertat que l’omple al creuar el llindar de la porta exterior. Obre la carmanyola de plàstic, aprofitada d’algun àpat pre-cuinat, i pren la forquilla amb la mà dreta per atacar l’estofat.
Després de les dues o tres primeres cullerades, el Pere alça el cap i esguarda l’entorn. Damunt d’una biga de ferro de perfil en I que sembla estar aguantant el cel, l’arquitecte sabrà l’objectiu de la mateixa, reposen expectants una desena de coloms. El Pere se sent absurdament intimidat per les grises criatures alades. Prossegueix amb l’àpat sota una pressió autoinflingida. Es concentra en el verd dels pèsols per no veure què passa. Està prou bo, és concedeix.
Quan gairebé ha enllestit, el parrut d’un d’ells els ha delatat, s’adona que està encerclat per un exèrcit de rates voladores. S’aixeca sobtadament, fruit d’un inexplicable pànic. Volen la meitat dels coloms. En veure’ls la covardia recupera part del valor. Pica fort de mans i un altre grup s’enlaira. Per bé que els primers fotin el camp, al darrere sempre n’hi ha més de reserva per ocupar les files abandonades pels escagarrinats companys.
Massa més no hi pot fer, a part de canviar de lloc i perdre el tros de Sòl que tan bé fa, així que s’espavila a acabar el plat. Cada mitja queixalada observa l’avançament inexorable de les minúscules tropes grises. Tot i el neguit que sent, s’adona que els ocells es van desesperant, poc a poc. Potser capten el missatge: d’aquest humà massa no podran endrapar. En comptes d’avançar directament cap a ell, van fent giragonses i camins aleatoris. Les picades entre ells se succeeixen amb major freqüència, els ànims de la multitud animal defalleixen.
El Pere acaba la Poma. Per no deixar restes d’esperança, llença les sobres a la paperera. Quan torna al banc obre el llibre on l’havia deixat; “gran invent el punt”, pensa i es perd en el contrast de negre sobre blanc. Sona l’alarma del rellotge de canell indicant que ja fa tard per entrar novament a la fàbrica. Al seu voltant només queden dos coloms que exploren el terra sense massa esma. Al capdavall han entès el missatge i només aquest parell d’obstinats s’aferra a la innegable impossibilitat.

Cançó al planeta

2010-11-17T20:02:00.003+01:00

S’hi ha d’afegir el ritme de la cançó infantil dels colors, la recordeu?

Groc, groc, groc és el color que porto,
Groc, groc, groc és el color que tinc,
Perquè m’agrada el groc del desert
Que és com tot podria acabar sent.

Verd, verd, verd és el color que porto,
Verd, verd, verd, és el color que tinc,
Perquè m’agrada el verd de l’herba
Ja que amb el temps, serà un bon record.

Blau, blau, blau és el color que porto,
Blau, blau, blau és el color que tinc,
Perquè m’agrada el blau que ens envolta
Que amb el pas dels anys no ho seran més.

Roig, roig, roig, és el color que porto,
Roig, roig, roig, és le color que tinc,
Perquè m’agrada el vermell de la sang
Que és el líquid que més vessarà.

Marró, marró, marró és el color que porto,
Marró, marró, marró és el color que tinc,
Perquè m’agrada el marró de la merda,
Sobreviurem bevent aigües així.

Gris, gris, girs és el color que porto,
Gris, gris, gris és el color que tinc,
Perquè m’agrada el gris de fumarades
Ens hem d’acostumar a poder-lo respirar.

Negre, negre, negre, és el color que porto,
Negre, negre, negre, és el color que tinc,
Perquè m’agrada el negre del petroli
Jo no sé presentar un altre i millor futur.

notícies i feelings

2010-11-13T20:59:00.002+01:00

Aquesta setmana he sentit un seguit de notícies que m’han fet pensar en el subtítol de “Colapso”. La lletra petita afegeix una breu explicació d’allò que està per llegir; en aquest cas hi diu: “De com les societats prenen decisions incorrectes”

Per un cantó tenim que els americans han perdut la paciència. S’estan deixant endur per les aspiracions i expectatives immediates sense veure que, segurament, s’estan tirant pedres a les vies que, per bé que lleugerament, intentaven minimitzar les diferències entre uns rics i els abandonats al cantó de la carretera. El tren descarrila.

Quan sento les notícies locals no puc entendre els meus veïns que, segons les enquestes, em mostren com CIU guanya amb distància i que el PP i Ciutadans doblen resultats. M’esgarrifa veure com avancen les dretes tot i sabent que les vigents esquerres són de còmic. Però si han aparegut 40 partits més, perquè es vota només als 5 de sempre?! Les dretes no vetllaran pel poble, només pels números grossos. Solament el fet que la tercera força més votada sigui el blanc em fa percebre un punt de coherència amb el desengany general vers la política nacional que es respira a l’aire, tot i així, encara em sembla feb le el seu impacte.

Per finalitzar hi ha la visita papal a terres catalanes i el show muntat a tal efecte. Amb recança puc entendre els costs socials i les mesures preses (exagerades al meu parer) i l’espectacle generalitzat de llums i colors. I justament en aquesta festa de desvergonyies hi ha l’arreveure. Els capitosts es donen les mans, xerren uns escassos instants en unes improvisades sales de quatre cadires folrades de vellut i infinitat de periodistes. Sona l’himne nacional a força d’aire i pulmó de les forces armades (d’instruments en aquest cas). El pontífex, el representant de més galons de l’església, que s’omple la boca amb paraules de Pau i Amor se’l despedeix al ritme militar. No passa res, ningú es posa les mans al cap, el paio no els engega a dida, no s’emprenya ni cristu. Això si, glòria divina a les repeticions: les dones a rentar, la família junta, l’avortament és aberració i les parelles homosexuals són el diable.

Hi ha massa coses que no concebo...

El año del diluvio

2010-11-08T23:00:00.002+01:00

Es pot intentar fer un llibre a partir d’una base crítica, fonamentada, documentada i altament argumentada com els llibres gairebé pesats que darrerament llegeixo. O es pot, simplement, embolcallar amb una trama més o menys rebuscada, brillant o enginyosa, un conjunt de crítiques que per la seva contundència i universalitat es comprenen, s’accepten amb vergonya i se sustenten a la perfecció sobre qualssevol dels imaginaris móns que amaguen unes fulles blanques plenes d’ordenada tinta.

Aquest llibre forma part d’aquesta segona opció. Aprofita la boca del bandoler per deixar damunt la taula (i la consciència del lector) paràgrafs tals com aquest: “Oblidi allò que li han ensenyat al convent, prosseguí, i miri al seu voltant: veurà quin és l’ordre natural de les coses: A l’ocellet indefens se’l menja el falcó, però al falcó no se’l menja ningú; la naturalesa és covard i despietada; els homes, també. Les lleis estan fetes pels rics per tenir a ratlla als pobres i conservar els privilegis. Als rics no els importa que la llei sigui severa, perquè no tenint necessitats, tampoc tenen motius per crebantar-la; és fàcil ser milionari i dir: cent anys de presó al que robi cent bruts duros. Els jutges i els policies estan al servei dels rics, i de la santa mare església, millor ni en parlem: els cures són bufons dels poderosos; els bisbes són uns globus inflats de ventositats, i el Papa de Roma, sigui dit tot amb el degut respecte, és una puta vella boja.”

Més endavant afegeix: “Per sortir del pou de misèria i embrutiment al que m’havia condemnat el destí, empunyí les armes de la guerra civil sent encara una criatura; naturalment el resultat de la guerra no féu més que empitjorar la meva situació; després de tres anys de patiment, em vaig trobar tant pelat com el primer dia i, a sobre, fugitiu d’una justícia que no responia més que a un ideal de set de sang dels vencedors.”

Al capdavall, del món en sap més aquell qui el pateix, doncs ha de buscar-ne els recursos més estranys, que aquell que no se n’ha pas de preocupar. “Viveza criolla” n’anomenen a l’Amèrica del Sud.

Negociant

2010-10-28T23:02:00.001+02:00

Al voltant d’una taula el·líptica, de conglomerat i amb recobriment simulant l’elegància de la fusta de caoba vermell obscur, s’hi troben un seguit de corbates. Tendència al blau. La majoria són ratllades, amb línies inclinades uns quaranta-cinc graus, sempre en la mateixa direcció, de diferents tonalitats i amb algun que altre color llampant per trencar la monotonia. També n’hi ha de monocromes i d’altres amb descarats petits dibuixos de naïfs representacions.

Ballen a un suau ritme al voltant de la taula amb posats lleugerament diferenciats, des de la recta i estirada fins a la que pren una sensual corba, tot depèn de la panxa sobre la que reposen.

La blau elèctric es mou més enèrgicament que la resta i sembla que dirigeix i encomana impulsos. Excepte aquesta, que es retorça a dreta i esquerra, les altres es desplacen endavant i enrere. Alguna es relaxa de tant en tant. A voltes es reactiven sota la pressió de la dominant, a voltes segueixen immòbils llarga estona.

Estan totes lligades amb un bell nus al coll de diverses camises. N’hi ha que desentonen i un es pregunta com han pogut acabar fent parella. De camises en trobem a ratlles verticals, a quadres blancs sota fons colorits, amb butxaca al pit esquerre, a tots dos o enlloc. Es mofen les unes de les altres del seu aspecte, que si està arrugada, que si té els botons fent enormes esforços per evitar la sortida desbocada del greix acumulat, que si és incapaç d’amagar la pelambrera de dessota el coll i caram quina vergonya la que està amarada de suor i mostra clapes humides arreu. Totes, això si, troçades dins de pantalons de pinces.

Aquí les variacions si que són menors. Ja se sap que els vestits masculins són quasi tots iguals. Tot just canvia el color: negre, blau fosc o gris, el més agosarat s’atreveix amb un estampat de quadres gairebé invisibles. L’altra diferència és la talla, que a major matèria a contenir més gran ha de ser el cinturó.

Totes aquestes robes tapen les vergonyes, i la pell esblanqueïda per la falta de Sòl i vida, d’una colla de desnarits de ventres inflats i amb cotxes de luxe que parlen de banalitats gran part del seu temps. Negocis en diuen.

The unconquered country

2010-10-27T18:46:00.002+02:00

Tot el terra trontollava al pas inestable de l’habitatge vivent. Mà sortí corrent de ca seva i caigué de morros al perdre peu a les escales. Veloç hagué d’aixecar-se per no ser esclafada per les gegantines i despreocupades potes de les cases veïnes. Totes fugien espaordides i Mà s’esmunyia entre elles amb dificultats.
En adonar-se de l’absència de la seva mestressa, la casa frenà en sec, féu mitja volta i començà a cercar-la entre esgargamellats laments de pena i desconsol. Rebé els impactes de l’impressionant allau d’habitatges i per més que s’hi esforçà no aconseguí el seu objectiu i veia com perdia de vista la pubilla entre la multitud. Un parell de finestres saltaren pels aires, la sang brollà abundosa esquitxant les parets de pell i l’herba aixafada, deixant un regueró de dolor i sofriment.
Mà no volgué mirar el lamentable espectacle i fugí entre els arbres del bosc proper. Fou aleshores quan ullà, allà damunt el cel, com les estrelles de gel escopien lleparades de llum. L’olor de socarrim de la pell cremada de les cases s’escampà per tota la vall. Mà restà paralitzada, no podia entendre que la seva gent fos capaç de similar barbàrie.
Els soldats encalçaren les moribundes llars, esbudellant-les totes, així com els inquilins que encara hi quedaven. Encabat començaren a escombrar els voltant a la recerca de supervivents.
Mà girà cua i reprengué la cursa. Per tot arreu veia com s’apropava l’exèrcit i no trobava escapatòria. Enfollia d’impotència. El so d’unes branques espetegà rere seu. Un arbre havia obert un cau a la seva escorça i xuclava amb una descomunal força. Les fulles volaven cap dins el golós roure i les arrels dels arbusts començaven a desprendre’s del terra humit. Mà no atrapà cap branca on aferrar-se i sentí com ja no feia terra. Un crit escapà dels seus llavis per primera vegada des que començà l’infern.
Tot s’enfosquí de cop. No sabia si era perquè finalment s’havia llevat els ulls o per haver entrat en un racó desconegut, però de sobte tot tenia sentit.

Colapso

2010-10-16T15:50:00.001+02:00

El títol és apocalíptic, certament, i la majoria de casos que exposa són unes veritats com un temple que només d’imaginar-les un s’acollona. Però el paio té un rerefons optimista i encoratjador. Els meus sentiments passaven de l’astorament a l’interès, de la ràbia al reconfort, d’un bri d’esperança al més gran dels desespers.

Com devia sentir-se un dels habitants de l’illa de Pasqua en tallar la darrera palmera? I tot per què, per aixecar uns Mohais que de res més serviren que per impressionar-nos uns 500 anys després?
Quins pensaments contradictoris devien passar per la testa del cap de l’últim assentament Víking que quedava a Grenlàndia quan, mig morts de fam pel cru hivern (per haver sobre-explotat la vegetació que hi quedava) que estaven patint decidí menjar-se els darrers animals, sabent que això només allargaria la seva agonia i que estava desterrant qualssevol esperança de futur?
Què devien creure els reis Maies quan la seva civilització anà per terra? Al capdavall només van poder tenir el privilegi de ser els darrers en desaparèixer. Els espanyols es trobaren tot just les despulles d’una resplendent civilització en decadència.
Totes elles desaparegueren poc després del seu moment més esplendorós. Em pregunto si no hi hem arribat ja nosaltres, i si no, molt no deu faltar.

Només de veure aquests exemples del passat a mi se’m glaça l’escrot. Com van poder carregar-se l’entorn tant radicalment? Però quan ullo el futur, ni que sigui fugaçment basant-me en el present, no aconsegueixo compartir aquest optimisme que vol transmetre l’escriptor. Estem repetint constantment les cagades i ara a més gran escala. Que si a Hungria un vessament d’una balsa plena de metalls pesats ha destruït riu avall tot l’ecosistema terriblement. Quan una plataforma petrolera peta al mig de l’oceà i el torna marró fosc i dens infectant tot allò que toca. Quan veig que pel cru (potser més ben dit, per seguir al capdamunt) hi ha absurdes guerres. Quan em diuen que a Europa s’estan recuperant els boscs, si, però a quin preu! Al de menjar-se l’Amazones.

Comenta que hi ha empreses que estan compromeses amb el medi ambient, que hi ha petroleres que han sabut que més val cuidar l’entorn on treballen si no volen córrer el risc de problemes majors, tan medi ambiental, com econòmicament parlant, passant per la seva imatge al públic general. Jo dic que no, que només estan compromesos amb el capital. El capital es preocupa pel capital. Allò que potser han entès és que, si volen seguir i maximitzar el benefici a llarg termini, segurament els caldrà tenir cura de les plantetes, els rius i els poblats que poden emprenyar-se. Però aquestes, tot i així, no deixen de ser una minoria.

La responsabilitat és tota nostra, que els permetem tot allò que fan. No hi ha excuses que valguin. O ens movem o ja no podrem fer-ho.

No hi ha sostre

2010-10-12T13:56:00.002+02:00

Acabo d’arribar a casa després de passar una molt bona vetllada que podríem considerar d’allò més habitual en el meu entorn. Hem anat a sopar al restaurant que ens ha semblat correcte i després han caigut un parell de gots en dos indrets més.
Tornant cap a casa, emperò, m’he trobat en més de cinc ocasions amb una crua realitat que toca diàriament a les portes del nostre món. És persistent, però ens entossudim a fer-ne cas omís.
L’empatia és poderosa, ens permet posar-nos a la pell dels demés, entendre el seu dolor, patiment o alegria i reaccionar-hi en conseqüència. Si un company perd un parent, li farem saber que ens té al costat. Si veiem algú enganxant-se els dits amb la porta o patinant escales avall, no podrem evitar la ganyota de dolor ni córrer a donar-li el nostre suport o ajuda.
Però la ignorància també n’és, de poderosa. Ens facilita no fer ni cas dels quatre desafortunats que he vist de camí al reconfortant llit. Sota porxos i portalades, mal protegits del vent, del fred i de la insistent pluja d’aquests dies, que humiteja els tinyosos sacs i esparracades mantes que cobreixen els sense sostre durant la nit. En alguna ocasió, fins i tot fem cara de fàstic quan, en recollir part dels nostres estalvis, n’hi ha algun mal-dormint al deplorable albir d’un caixer automàtic.
A Río de Janeiro recordo sorprendre’m de la quantitat d’indigents que descansaven a les ombres de la ciutat, sota escales, en abandonats garatges, amagant-se dels ulls privilegiats, per no ferir-los ni ferir-se. Avui em pregunto si aquí cada cop n’hi veig més o és que potser abans evitava veure’ls.
Hem après a ignorar-los, a no immutar-nos davant els seus silents crits de socors i així poder seguir tranquils, menjant més d’allò que ens cal i bevent-nos les seves oportunitats.

Tancat

2010-10-07T19:35:00.001+02:00

Llàstima!

Si estigués a la terrassa, amb el Sol enlluernant, la brisa fresca i un mate o cervesa, de ben segur que les idees i la imaginació fluirien amb molta més suavitat i franquesa.

Contràriament, estant en una habitació d’oficines, excessivament gran i freda, amb les cortines passades, llum artificial, la remor del projector ventilant-se, deu homes (el món de l’automoció té aquestes tristes característiques) xerrant d’absurditats d’aprovisionaments i mirant fixament a la pantalla gegant un seguit de nombres encasellats, amb certificats, títols i propaganda com decoració, uns prestatges que exposen els diferents productes fabricats i una trista i solitària planta, és normal que les poques reflexions que em passin pel cap siguin, les més optimistes, depriments.

Em costa horrors pensar en floretes i paisatges radiants. Se’m podreixen i embruten a mesura que el bolígraf deixa anar la tinta. Tot s’ennegreix, com el cafè.

Mercè 2010

2010-09-29T17:38:00.003+02:00

Es respirava un ambient caldejat, la jovenalla cridava a ple pulmó les lletres revolucionàries que el grup interpretava dalt de l’escenari. Salts, empentes, punys enlaire, senyeres i estelades es veien per damunt dels caps de la multitud exaltada.
El públic embogia i cultivava l’afonia de l’endemà mentre entonava amb cos i ànima el “no volem ser una regió d’Espanya...”
L’esplanada era com un camp on es macera la pasta dels rebels a venir. Si no es parava prou atenció un podia arribar a confondre’s i pensar-se que el descontentament general estava al límit de la revolta popular.
Aquí i allà s’anaven encenent petites fonts, focs d’artifici que acompanyaven i ballaven al ritme de les masses bel•ligerants.
Quan sonà una versió de la presó del rei de França, que ha esdevingut himne independent i de la lluita per la sobirania de la terra, de l’elèctrica dharma, les cordes vocals dels desbocats assistents anaren petant una rere l’altre al recitar a cor les notes de la melodia.
El cantant no parava de demostrar la seva estupefacció i acontentament de tenir davant un públic tan ferotge i bregant. Els plaïa enormement veure un moviment de lluita tant afèrrim. Endavant eixa Barcelona guerrillera! Deien acompanyats d’un bram popular. Fora els feixistes! De nou el bram. Visca els Països Catalans! El públic sempre responia fervorós.
No vull imaginar-me la seva decepció quan, en acabat el concert, tota aquell foc temerari es veia convertit en petits corders, xaiets innocents que, obedients com infants, tornaven cap a casa. Sortien en ordre de l’esplanada, s’encaminaven cap al Tram o metro (on respectaven sense fer cap escarafall l’autoritat municipal). Cap còctel molotov, cap batalla campal, cap barricada, cap ou a les façanes de l’edifici del govern, fet i fet, no es va ni tan sols sentir cap més crit enfurismat. Un altre cop, tot és façana. Uns nens que juguen a ser grans herois incorregibles.

Ham on Rye

2010-09-22T20:47:00.002+02:00

Feia un parell de dies que el pare estava eufòric. Seguia comportant-se com un imbècil, sense deixar-me sortir a jugar el partit de beisbol al jardí dels Connor, on es reunien els veïns. Ell deia que mai serien res i que no valia la pena invertir-hi temps.
No em perdonava les obligacions que m’imposava des de feia un any, per commemorar el meu catorzè aniversari, com a jardiner de casa. Havia de tallar el boix. No pot quedar cap branca perduda, la forma és important, assegurava, el treball ha de ser impecable i minuciós. Quin exemple m’havia de donar si tot just feia un mes que treballava en una empresa de seguretat després que l’haguessin fet fora per enèsima vegada.
A l’hora de sopar no parava de repetir que havia començat el compte enrere, s’acostava el pont. S’havia ficat al cap que aniríem a la casa dels tiets d’Ontairo. Ells no hi eren i no sé com li havien deixat el pis. Sempre els titllava de desgraciats sense ambicions, que perdien l’ànima per la beguda. Es presentaven quatre dies molt durs.
Avui al matí havíem de sortir, abans que el sol s’animés a aixecar-se, per anar fent via. La ressaca m’ha impedit moure’m amb prestesa. No havia fet la maleta la nit anterior, com havia exigit el pare. Tan bon punt vaig sentir-lo roncar vaig baixar i vaig buidar l’ampolla de vi que havien encetat per celebrar que oficialment tenia uns dies lliures. Només el veure m’ho feia tot més suportable, que se m’enterbolís el cap ajudava a no pensar en la merda del meu voltant.
L’he fet emprenyar perquè sortiríem tard. Així ha estat, i podem afegir-li uns minuts més perquè... En fi, feia ja una setmana que no rebia cap pallissa.

El buit de cada matí

2010-09-17T21:21:00.001+02:00

Cada matí, quan no agafo la bicicleta per anar a la feina perquè plou o perquè estic adolorit d’algun mal esportiu (comença a ser massa habitual) m’apropo a l’estació de metro de Sagrada família. No m’hi aproximo per gust, sinó que ho faig per agafar aquest ràpid i eficient mitjà de transport públic on, sempre que no dormo amb la mandíbula desencaixada, llegeixo.

I cada matí sóc partícip de la mateixa escena. No m’estic referint (i no voldria caure en l’error de repetir la mateixa entrada) als esdeveniments exteriors, els de les escales, aquells que t’ofereixen poc afortunats diaris i excel•lents vidents i bruixots que ho resolen tot, no. Això que em proposo explicar transcorre un cop passades les barres giratòries, després d’haver validat el bitllet i de passar de llarg el quiosc subterrani, on sona bel•ligerant el rock dur de la meva joventut, en per prendre la línia porpra.

S’arriba a un ample espai simètric. A cada mà hi ha un parell d’escales que venen del pis inferior, on decideixes la direcció final de la ruta: Pep Ventura o Paral•lel. Només es diferencien perquè a la dreta, a part dels eterns graons de pedra, n’hi ha també unes de mecàniques que baixen i a l’esquerra a l’inrevés, pugen. Així que tothom que camina cap a les andanes pren les de la dreta (que són més properes també) i qui pretén sortir o fer transbord, ascendeix majoritàriament per l’altre cantó.

No sé si és expressament o coincidències metafísiques, però en arribar al peu de les escales, un riu de viatgers apareix del metro contrari i creua la plaça central. És una serp d’éssers inanimats que es belluguen sense esma, ganduls però urgits per unes absurdes presses. No es pot guardar el temps, així que no sé perquè cerquen estalviar-ne. No fan aspecte d’aturar-se davant res. Caminen amb la mirada perduda al clatell (no siguem bruts) d’aquell qui tenen davant i no sembla que els importi res més que posar un peu davant de l’altre. Autòmats de la societat.

M’oprimeix una estranya sensació, em sento menut i alhora viu! Jo tinc ulls que volen observar el meu entorn! A voltes penso que potser és una desgràcia... M’omplo de coratge i m’enfronto al conglomerat rèptil. Si tinc prou habilitat trobo escletxes de llum per travessar-lo i puc descendir el darrer tram d’escales que em duen definitivament a l’andana. A voltes però, em veig incapaç de trobar aquestes fugaces vies que em duen a l’altre banda. Em tombo enrere i és quan veig un nou exèrcit de blancs iris amb una ferma convicció de creuar al preu que sigui. Me’ls imagino desembeinant espases, matxets i simitarres. La lluita promet ser ferotge. Però sense saber ben bé com (es retorcen i esclaten les cues, es barregen com formigues) m’arrossega la multitud, desconcertat, i aconsegueixo l’objectiu.

Arribo a baix, un panell informatiu m’informa de quants segons falten perquè passi el proper comboi, informació que no em serveix de res, igualment hauré d’esperar i m’oblido del mal tràngol que acabo de passar. Pels voltants la gent es dispersa tot al llarg de l’andana, preveient, calculant, on cau la sortida de l’estació on baixaran.

De viatge a Bulgària

2010-09-12T00:04:00.001+02:00

L’Stan de Stanislav, ens respon contra tot pronòstic que si, que es vivia millor durant l’època comunista de la Bulgària de vint anys enrere. Davant la nostra cara de badocs aprofundeix en la seva percepció.
- És cert, aleshores no es podia viatjar, però tampoc era necessari. La gent treballava per viure i no a la inversa, invertint-hi molt menys temps del que fan ara. Hi havia una certa harmonia. A més, ara n’hi ha que se n’han sortit bé i d’altres que no tenen masses alternatives.
A mi les il•lusions d’una possible via de futur se m’obre davant dels ulls. Si un paio d’uns vint-i-set pensa així, potser... Els altres queden igualment sorpresos.
Com totes les fantasies fabricades sota fonaments de flonjos núvols i amb quatre pinzellades (per no parlar del ple de les idees) se’n va per terra amb el pesat i feixuc pas de les hores. La convivència ens duu a penetrar, sense massa esforç, en la raó del pensament d’aquest individu. Fill de classe privilegiada (afiliada al partit comunista) durant aquest règim, i que va saber aprofitar les oportunitats del nou sistema capitalista. Les percepcions de l’entorn explicaren els motius de la primera descol•locadora frase.
Segons ell, els gitanos estaven apoderant-se del país. Marxaven fora, feien quatre quartos, tornaven i es compraven cases, fins i tot pobles sencers, fent fora el Búlgar autèntic. A més l’estat els subvencionava i ells no paraven de tenir fills. Preveia una Bulgaria superpoblada de gitanos durant els propers 20-30 anys. Li estaven desvirtuant el país.
Per contra, estava prou a favor de la manera que tenia el comunisme de gestionar “this little dark people”, com en deia ell. Els mantenia amb els treballs que ningú volia fer i s’encarregava de no deixar-los prosperar, de tallar-los les ales abans, fins i tot, d’aprendre a volar.
Em vaig acollonir més quan comentava que treballava en projectes europeus per al desenvolupament de pobles empobrits. No pot anar bé. Hem de mirar bé el darrere de tot plegat. Tot pot estar corcat
Com diu el refrany: No es or tot allò que brilla.

L'audio

2010-09-08T08:55:00.000+02:00

-Bon, on peut y aller alors? – Pregunta l’organitzador de l’audio-conferència per donar el tret de sortida a l’allau de preguntes que tenen preparades. És la fatiga i la creixent desconfiança que fan d’aquestes trobades telefòniques un punt de tensió setmanal cada cop més insuportable.
- No sé què hi pinto aquí - pensa en Fransesc, enginyer de formació que cada cop dubta més de la seva vocació.
Com que els seus responsables han omplert, gairebé fins al punt de rebentar-lo, el cabàs del prestigi amb despropòsits, es precisa d’una reunió prèvia per saber com afrontar (i afegir) barbaritats dins els petits racons lliures que encara poden quedar-hi. Tenen l’esperança que no se’ls trenquin les nanses i que totes les cagades s’escampin per terra, als peus del pagador. Es dediquen a aixecar la catifa i a amagar-hi la brutícia dessota, essent el monticle cada cop més apreciable.
- No sé què hi faig jo aquí.
Les fletxes venen suaus de moment, es poden anar esquivant. Alguna fa diana, és cert, però les puntes no estan emmetzinades i les seqüeles no són de consideració. Els somriures de satisfacció es comencen a percebre al voltant del Francesc. Uns moviments de cap afirmatius i enèrgics desprenen una exultant satisfacció al saber que han decidit aplaçar la visita a la fàbrica, prevista per tres dies enllà, fins al cap d’un mes. Ja es veia que els feia mandra venir, però tot i així no deixa de ser una bombona d’aire fresc.
- No sé què quin és el meu paper aquí- segueix preguntant-se el Fransesc.
S’aborden altres temes. Lleugeres esgarrapades sense massa importància. Fins i tot hi ha alguna carícia i reconfortants copets d’aprovació a l’esquena. Tot està vestit del més lluent dels velluts, buscant que no es notin les imperfeccions. Sembla que l’estratègia funciona. Gairebé sempre funciona a curt termini. Amb el temps, però, pot ser que les cordes estiguin massa tenses i un parell d’estrebades poden engegar-ho tot a rodar. Tot i així, es fa un gir més de volta, que sembla que aguanta.
Al Fransesc l’assalten els badalls. - No sé què hi pinto jo aquí.
No han tret el punt pelut a l’altre cantó del telèfon. El relaxament omple la sala. Hagués estat un trencament de mirall estrepitós, un veritable maldecap. Però com que s’ha obviat totalment, qui duia les regnes acaba de tornar de vacances, el món de les despreocupacions i les flors i violes segueix girant normalment. Tot igual, no es farà res fins que no sigui massa tard.
S’acaba. Adéus varis, fins a la propera setmana.
El Francesc no ha obert la boca – No sé què hi pintava aquí – segueix preguntant-se.

Espés

2010-08-26T20:47:00.001+02:00

Com que al poble hi viuen tot just 19 habitants el vaivé dels vehicles és més aviat escàs i propicia despreocupades passejades ocupant tot l’ample de la carretera.
La remor del tractor feinejant amunt i avall dels prats, agrupant les bales de palla allà al capdamunt del prat de Peraire, acompanya el cant dels grills, ocells i el repicar de les esquelles del bestiar.
Sabem que molta via no farem, el cel amenaça tempesta i a l’àvia, a part de no fer-li gens ni mica de gràcia mullar-se tota, té un caminar lent i insegur pel pas dels anys que incita a la prudència.
Al tombar d’un revolt hem vist apropar-se, a un ritme igualment trepidant, als 4 que animen la plaça cada dia, la més jove en té devora seixanta-nou.
Com no pot ser d’altra manera la majoria és femenina, que el homes, ja se sap, tenen la mala costum de marxar abans. Ahir van xerrar amb l’Arnau, així que no m’ha estranyat quan m’han mirat perplexes preguntant-me si jo era ell o el germà. L’àvia ràpidament s’afanya a posar les coses al seu lloc. La Josefa del Joaquim de ca de Lluvic sóc, i afegeix, i ella la Laia, la gran de la Maria. Encara carburen prou bé i ràpidament reconeixen quin és el paper que jugo en el garbuix de noms on curiosament no ha sortit el meu.
Com cada tarda s’apinyen els records als llavis, entre rialles se succeeixen morts i penúries. Els compliments també es reparteixen generosos, ja voldria jo campar així als vuitanta-cinc, i l’altre que respon que cony està tant fotuda, 15 anys amb Sintrón. Això és el tret de sortida per a la competcicó de pastilles.
En una nova aturada, una propera a la vuitantena perd peu al mig relliscar pel voral mal acabat del vell asfalt i gairebé va per terra. Després de treure rellevància a l’incident comenta que enyora Barcelona. A l’avia no li agrada la capital, només hi baixa per metges i males notícies. Al capdavall fas vida de Barri, replica l’altra, tot i estar en un pis a l’eixample considera que és gairebé com un poble. Els ulls li brillen a la Pepeta, el pis m’ha allargat la vida, diu, hi tinc totes les comoditats: ascensor... i tot a la vora: el CAP, la farmàcia... Jo reia per dessota el nas veien com l’edat canvia l’ordre d’importància dels equipaments i comerços del barri... i també el forn i la plaça, afegeix com renyant-me.
És aleshores quan esclata un tro, que acompanyat del virulent vent gelat ens recorda que ja n’hi ha prou de despistar-se. Tornem al refugi de la llar.

"Mejor con menos"

2010-08-25T20:05:00.002+02:00

Avui amb les companyes de feina, tranquil•lament mentre dinàvem en un banc del passeig que t’apropa al mar, allà a Sant Adrià del Besòs, hem tingut una d’aquestes converses que et deixen amb un bon regust de boca.

Hem estat parlant de Nicaragua, una d’elles està a punt de llogar-li una habitació a una noia de la terra, de quan vaig estar per allà, etc.. I d’aquests girs que prenen les discussions, hem acabat parlant d’ONGs. Quan una d’elles ha comentat que va tenir una època molt contra aquestes entitats, ja que perquè anar a ajudar a l’altra punta del planeta quan teníem pobresa al costat de casa, sense el permís del senyor Sempere, he utilitzat una frase del seu llibre. Li he comentat que aquí si hi ha pobresa és perquè l’estat/govern no vol eliminar-la i que de fet, el sistema polític “no era impermeable, sinó que és justament al contrari, permeable amb més o menys densistat” Que de fet, van prenent les peticions majoritàries de la societat. Per tant, si n’hi ha, en certa manera, és perquè ho permetem i ja ens està bé.
No m’he pogut estar de comentar que molta de la pobresa dels països “en desenvolupament” és justament culpa nostra també.
No he aprofundit gaire més en el “millor amb menys” perquè tot just tenim una horeta per dinar, però hagués valgut la pena. M’hi hagués quedat de gust.
Tampoc és ara el moment de dissertar-hi, ja està escrit al llibre, per als interessats. No només és un bon “tostón menja-tarros”, sinó que també comenta algunes curiositats interessantíssimes sobre les evolucions de les necessitats i els efectes de les innovacions. Potser una de les més importants i que no m’ho havia plantejat ha resultat ser el vidre. En fi, allà està, a les biblioteques púbiques.

A veure quan, per casualitat, torno a trobar-me-les allà assegudes i ens entretenim novament amb el tema.

Ja hi tornem a ser

2010-08-22T23:46:00.001+02:00

M’amago sota els llençols. Absurds intents d’espantar el pèrfid demà. Em perdo en la immensitat d’estampat blau cel i cerco instintivament el contacte d’un somni viatger. És fosc però per les escletxes de la persiana s’arriba a entreveure la plenitud de la lluna. Les il•lusions d’una improbable coincidència s’apoderen del pensament, escampant l’angúnia prèvia del proper despertar. Sé que és impossible i més dormint sense ulleres, però m’enlairo igualment sobre cotó-fluixos per veure-hi els reflexes dels dos ulls que parlen sols. També hi hauran estat! Voldria explicar-los tot allò que he vist aquests últims dies. Voldria poder-los-hi expressar l’opressió que sento dins ara al vespre, sort que és tard, estic bastant abatut del retorn de França i no he tingut massa temps per donar-hi voltes. Voldria... voldria tant i al mateix temps tant poc... Em pregunto si sabré dormir bé amb aquesta habitació plena de buit.
Falta tan sols una setmana.

El genio Hamabiel

2010-07-27T20:56:00.000+02:00

Javier cagundena! Si no et conegués no tinc ni la més remota idea de què m’hauria semblat aquest llibre. El fet és que, tenint-te a classe durant aquest semestre, amb les constants intervencions altament documentades (obries la boca i pensava, com deia qui ha dit?) , les xerrades al passadís i els esclats de riure que espetegaven de tant en tant, no he pogut estar d’identificar-te en un dels personatges del llibre: el geni, com no.

Cada un dels protagonistes era, al seu temps i manera, un reflex del teu pensament. Absolutistes. Vull dir, percebia la teva mà traçant les personalitats clarament oposades d’aquests individus dels qui anaves descrivint les vides. Un de vivaç, enèrgic i amigable. L’altre geniüt, ortodox, i avar. Irreflexius tots dos de fet.

Recordo perfectament quan vaig comprar-te el llibre allà a la Rambla, com sempre somrient em vas cridar des de darrere el mostrador. Orgullós del volum i amb un subtil i quasi imperceptible punt de timidesa, me l’oferires amb dedicatòria. Com no podia ser d’altra manera vas donar-me’l mentre deies tal com fa un nen amb sabates noves: ¡Qué divertido, que bien me lo paso! ¡Como me río! Exactament com prediu el geni, al principi de la hilarant història, que farà amb el MIROSLAV. Ara em queda el dubte si ho vas fer expressament o si un dia ompliràs la classe amb una densa fumarada i no tornarem a veure’t més.

El mono que llevamos dentro

2010-07-15T20:32:00.002+02:00

Assegut en un banc del passeig que t’apropa al mar, però que tres infeccioses xemeneies i la via del tren t’impedeixen veure, anava extraient de la bossa de mà l’àpat que duia de casa. El dia era esplèndid i tot i la pesada calor, protegit per l’ombra de l’om, corria una suau brisa que apaivagava la xafogor i encara s’hi podia estar tranquil•lament.
A la dreta les metàl•liques taules de la terrassa d’un bar Kebab estaven pràcticament buides. En una hi havia un paio de galtes pesades i vermelles, una incipient calvície i un escuradents que es bellugava inquiet entre els llavis. Duia la camisa descordada, al més pur estil hispànic caigut en decadència i ensenyava els pits penjants i la panxa prominent que sobreeixia la resta del cos. De segur que feia temps que no es veia la tita. Dues taules més enllà, una dona alta i prima, vestida moderna amb sabatilles d’espartana però d’accent inequívocament gitano, estava amb la seva criatura de prop de 13 anys. Menjaven una hamburguesa de dimensions considerables que el bar oferia a part dels clàssics àpats turcs d’anar per feina i per endur.
A l’esquerra el característic i repetitiu so d’un motor dièsel anava augmentant de decibels. S’apropava una mena de grua mòbil, relativament menuda, dirigida des de la cistella per un treballador de l’ajuntament d’armilla verda llampant. Cert, hi havia branques pel terra tot al llarg del camí, havia fet prou feina avui i ja anava de tornada.
La dona, en veure’l venir, s’aixecà i se li atansa. Suposo que ser de bon veure ajuda, però el fet és que el paio atura el carret i la deixa xerrar. La dona li diu quelcom que no entenc mentre assenyala amb la mà els pins de més enllà, a la zona de sorra.
Ella caminant fa drecera i es planta veloç a l’indret convingut, la grua ha de fer una volteta per trobar el pujant del terraplè.
El nen, que no es perd ni un detall, com jo, desa l’hamburguesa damunt la taula, recelós que no hi sigui quan torni, i s’apropa a la mare per comentar-li que era a l’arbre del costat.
Quan arriba l’home li comencen a donar indicacions contradictòries: ara aquí, no allà, potser més a la dreta, mentre ell fa allò que bonament pot per complaure’ls i trobar allò que deuen haver perdut. Que si puja ben amunt allargant al màxim el braç de l’aparell i mig caient damunt la copa dels arbres, que si per dessota entre l’espinós fullam, que si... Després de ben bé cinc minuts sembla que el convenen en deixar-ho estar, no hi ha hagut sort tot seguint el camí de tornada a la cotxera, mare i fill s’asseuen de nou a la taula amb el goig de veure que el cambrer havia restat sotjant en tot moment els esdeveniments, potser perquè no els prenguessin el menjar o potser perquè temia que marxessin sense pagar.
Durant tota l’estona havia pensat que era una pilota allò que havien perdut, però el comentari del nen: “potser se l’ha endut un ocell”, em va descol•locar i vaig marxar amb l’incògnit.

Aquest llibre tracta justament d’això, d’històries que demostren que en realitat, no som uns éssers intrínseca i bàsicament violents sinó tot al contrari, un col•lectiu social, majoritàriament pacífic i cooperant, que necessita del contacte i afecte dels altres i que inevitablement té conflictes, però sap com resoldre’ls amb un elevadíssim índex d’èxit. I tot, partint d’exemples de primats que ens són tan pròxims.

Un plaer.

Final del Mundial

2010-07-11T20:20:00.001+02:00

Vivim en una comunitat poc coherent: Ahir un milió de persones manifestant-se contra els retalls del tribunal constitucional, tot ple de senyeres llibertàries plenes d’intencions, i avui cotxes i balcons mostren tanmateix, amb orgull, l’opressora bandera, amb intencions també però distintes.

Així que posats a fer controvèrsia, ens hem tirat de cap al llac de les idees amb un company i n’hem extret una que duria prou cua. En un context tal com el d’avui, on han anat a confluir un conjunt de coincidències oposades, seria fenomenal que en el moment de màxima audiència televisiva (ben llunyana a l’emissió del millor dels documentals) un dels 4 catalans que al no poder defensar uns colors s’esforcen amb d’altres (igual passà durant la guerra), mostrés la més gran de les conviccions.
Hem volgut imaginar que Xavi, a boca de gol i sense porter, s’atura es tomba i tira la pilota fora del camp, o potser encara millor que un dels 3 defenses (Puyol, Piqué o Capdevila), denotant la més malèfica de les pretensions marquen un gol a pròpia porteria expressament, de manera totalment indiscutible, i just després s’aixequés la samarreta ensenyant la de sota on hi diria: Pel dret a decidir.

No puc imaginar-me què passaria després, de segur que cap més jugador català estaria convocat durant una dècada pel capbaix, però això seria totalment menyspreable davant els altres efectes, els del tret de sortida, ara si, clar i concís.

Demostracions amoroses

2010-07-03T16:45:00.001+02:00

Gairebé un mes de silenci, però per fi (o per desgràcia) ja he acabat el màster i tindré (espero) alguna estoneta més per anar fent tonteries d’aquestes (si el Sol no em crida massa fort, si el dia no m’estira amb fúria fora de casa, on les parets resten silents i escaldades.

Va ser sortint del darrer examen que, després de remullar-me els llavis a la font de passadís enllà que em creuo amb un parell d’estudiants venint en direcció oposada. L’orella alerta i premi! “odio al meu nòvio”. No puc evitar la rialla que veloç s’escapa entre els meus llavis. Se n’adonen i , sortosament, també riuen conscients de la barbaritat de l’afirmació.

Sortint del centre vaig a cercar el bus. Són les 10 del vespre del dimarts, la claror fa uns pocs minuts que ha caigut per l’horitzó. Arriba amb l’habitual puntualitat. Em sorprèn i al conductor també, que no hi hagi ningú, xerrem durant un parell o tres d’estacions, fins a Maria Cristina curulla de dones, avui el sexe masculí està mal vist al carrer, juga Espanya els 8èns de final, el mascle alfa no s’ho pot perdre això.

Prenc el “mono que llevamos dentro” i m’entrego al món de l’observació del comportament primat i la possibilitat del llegat que compartim quan a la dreta sona el telèfon. Una senyora parla amb una amiga:
- Si hoy se cabrea porque pierde España te largas de casa!
- ...
- Hombre no, claro, si fuera el Barça es otra cosa.

El llum de Peu

2010-06-07T20:53:00.001+02:00

El somriure murri d’aquell que acaba de sortir-se amb la seva es perfila clarament al meu rostre. Amb un fil de coure, d’una peça per llançar del monstre pagador, he pogut comprovar el bon estat d’un trist i abandonat llum de peu que acaba de trobar una nova i resplendent oportunitat.
Estàvem caminant pel barri xerrant de qualsevol absurditat quan, ho recordo perfectament, vaig tallar el Sol per comunicar-li que una altra llum s’albirava a l’horitzó. Allà, mig torta, pansida, negra i plena de pols, esperava abatuda aquella que avui il•lumina fatxenda el menjador. Ha desbancat amb tot just quatre dies, l’hegemonia de l’anterior far, que havia vingut del carrer Floridablanca i que ara, potser millor, gaudeix d’una estada a la muntanya, amb els aires nets i purs del nou ca de Lluvic.
Si, gràcies a aquesta societat del s’ha espatllat me’n compro un de nou, fas l’agost fins i tot quan ni t’ho esperes. Vam provar, preguntant als bars dels voltants, d’endollar-la abans de traginar-la fins a casa. En un, que s’amaga sota el carrer i els vianants caminen per damunt dels caps curulls de cervesa, per allà la plaça Virreina, ens van deixar abatre momentàniament el crit lluminós d’un tòtem per diagnosticar l’estat el nou present. A mitges funcionava. Dubtosos decidírem carretejar-lo fins dalt. I avui, a la terrassa, amb un tornavís i quatre intents (un primer per identificar les bombetes foses, el segon per comprovar que havia mal pelat de fil de coure que substituïa temporalment el fusible, el tercer, greu, per adonar-me que havia endollat el cable que no tocava) ha tornat a clarejar com en els millors dies. Una força nova, rejovenida, plena d’audàcia i fruïció ha envaït el moment. He corregut rabent a buscar un fusible per vint cèntims.
És bo de saber que no tot s’acaba allà on un es pensa, que sempre hi ha un demà esplendorós per fosc que es vegi el present.

Poder

2010-06-02T21:01:00.001+02:00

Aixeco els ulls del terra, on m’he malacostumat a mirar mentre camino, esquivant les diverses pudents pixarades que decoren els carrers de la ciutat. Per l’altre vorera vorera baixa una jove mossa amb una vestimenta no innocentment desmanegada. Un ca potser més gran que ella la segueix amb esguard trist dirigit per la subjugant cadena.
De sobte, la bèstia s’atura i l’esquifida jovencella és evident que no pot arrossegar-lo i ho sap. El castiga amb una ganyota descontenta i tot acostant-se-li li etziba. “Si allò que vols és quedar-te, tu mateix!” D’una revolada li desencaixa la cinta del coll i s’allunya segura, sense tombar-se per veure la reacció de l’animal.
El rostre del gos mostra l’immens desconsol que li pesa damunt les aplanades orelles i no han transcorregut ni un parell de segons quan l’autèntica força del poder (l’amistat dirien alguns) esmicola el brot de rebel valentia de fa mig minut. Amb un parell de galopades atrapa la mestressa i dòcil, remenant la cua, es deixa lligar altra cop la soga al coll.

Perversa segadora

2010-05-29T18:04:00.002+02:00

La facilitat per escapçar els diminuts bris d’esperança, que incessant i tenaços sota el teu reg diari s’esforcen en buscar per on treure el cap i on aferrar-se, és lamentable i sorprenentment palpable.
Quan comences a albirar (o la il•lusió d’un devenir millor et presenta miratges sempre enlluernants) els fruits del teu treball, quan per fi sents que el fang que et sustenta s’està assecant i contemples la fermesa evident que van prenent les teves passes, per d’entre les esquerdes de la terra esberlada, brolla, sobtadament, una enorme llengua de lava, bruta i roent, que tot ho crema, que tot ho destrueix: Fantasies de boscs florits, pensaments de llacs cristal•lins, prats plens de llúdrigues somrients, el compromís (per poc que fos), i només hi deixa créixer la resignació, només hi pot florir la ràbia, la conxorxa, la crítica i el desencís.
Així que, amb l’ànima als peus, segueixes llevant-te massa d’hora al matí, segueixes adormint-te al metro i segueixes llegint mentre els teus peus et duen a la boca del volcà.

La mecànica del cor

2010-05-19T19:17:00.002+02:00

Si mai has volgut, ni que hagués estat per un instant, tornar enrere en el temps:
Veure com aquells terribles mots tornaven lletra a lletra cap dins el pap i la gola els empassava, veure com els bocins d’iris esbotzats tornaven a prendre la forma d’aquells ulls enlluernants abans de ser esmicolats per una inoportuna frase. Veure com els rius de llàgrimes pugaven galtes amunt per tornar a aquelles immenses i delirants conques d’on brollaren llarga i amargament, esquinçant-te el cor.
Tornar a tenir l’oportunitat d’envalentornar-te a no girar el cap en el darrer sospir, quan vas notar els seus llavis carnosos fregant els teus per error o covardia, duent al posterior i humiliant esclat de riure que no vas entendre fins l’endemà o passat l’estiu.
Poder no agafar el maleït telèfon quan conduïes davant la sortida d’una l’escola, si només eren negocis!
Veure que si, que efectivament aquell semàfor era vermell i no taronja i frenar com qualsevol conductor educat.
Poder demostrar de nou que no eres un estaquirot, quan l’horror de fer cap patinada et va impedir reaccionar davant la resposta afirmativa i el valor fugí esparverat sense donar-li el bes tant esperat, veient poc després com marxava i es feia diminuta a la distància.
Veure com els punys retornaven a la calma després d’un provocador i malintencionat comentari i poder en canvi, respondre amb desconegudes mostres de maduresa, aquella frase que tantes vegades has practicat en els núvols de la imaginació.
No córrer tant, quan el cor et feia ballar al compàs dels seus accelerats i sorollosos batecs i t’impedien sentir el dolç compàs d’aquella balada que varen posar en aquell local curull d’adolescents que tot just aprenien a estimar-se.
Si mai no has volgut poder alleujar el dolor punyent de ben endins les entranyes, no et llegeixis aquest llibre, ni l’entendries ni t’interessaria.

Postres

2010-05-17T20:54:00.000+02:00

Carreteres que duen a la perdició, embassaments que eixuguen rius i dessaladores per ajudar a sentir que podem seguir demanant, sempre, més del que tenim. Espero que no siguem tant ganàpies de veure que estem fent mal quan ja sigui massa tard, com ens passa massa sovint i amb masses aspectes.

Informe Lugano

2010-05-15T13:55:00.003+02:00

Al la fi dels primers capítols, el grup de treball destinat a donar unes bases teòriques perquè es perpetui eternament el capitalisme arriba a les següents sorprenents i esperançadores conclusions:
- S’han de garantir llocs de treball solvents i ben remunerats
- S’han de reduir les disparitats salarials
- S’ha de socialitzar la cultura més jove del lliure mercat
- Moltes de les feines han de ser en l’àmbit de la millora ecològica
- L’estat ha de proporcionar infraestructures i seguretat bàsiques.
I unes quantes més que no cito. Sembla mentida que el lliure mercat busqui aquestes mesures que semblen justament vetllar per tot el contrari. Després però surt l’horror més descarat i passes la resta del llibre amb una constant angoixa, impotència i continguda ràbia.

Les raons perquè ho escrigui així t’ajuda a entendre-les amb una anècdota personal.
Estaven un grup d’il•lustres mamarratxos i càrrecs públics discutint sobre el fracàs del desenvolupament amb els països del tercer món quan li van donar el torn de paraula:
“Vaig comentar que em sentia avergonyida de ser la única optimista de la sala. En la meva opinió, el desenvolupament ha tingut un èxit rotund. Potser qui no coincideix amb mi està mirant indicadors incorrectes per medir-ne l’èxit. Vaig explicar com amb el deute i els seus pagaments desenes de països estaven sotmesos a la disciplina del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional i se’ls ha integrat per la força a l’economia global, així les transnacionals havien trobat una nova llibertat on invertir i comerciar amb compensacions sobre el capital mai vistes. Els poders d’aquests estats havien estat reduïts a ben poc amb tanta privatizació i s’havia convertit en la norma que elspobres fessin grans transferències de diner als rics, tant dins com fora els països. Va preguntar-los que si el BM i el FMI i tantes altres entitats financeres estaven contentes, qui eren ells per queixar-se? Com es podia dir que el desenvolupament no era un èxit si havia ocorregut exactament allò que s’esperava d’ell? I és més, qui espera un repartiment més just de la riquesa, la fi de la fam, la renovació ambiental, la educació i assistència sanitària universal, no són un àvids extremistes?”
Mai més la van convidar.

Dur, interessant i horrorosament vigent 12 anys després. Espero i desitjo que no sigui un vaticini.

Primer Taxista

2010-05-10T20:12:00.002+02:00

Em vaig estranyar, mai n’havia vist a Barcelona d’aquests amb mampara protectora, separant el conductor del passatger. Sempre m’ha semblat que esberlen el bri d’humanitat i sociabilització que ha unit (i barallat) els homes i que cada cop costa més de percebre’s a ciutat.
M’imagino, per les cares apàtiques dels taxistes i les mirades ermes a traves dels vidres dels clients al passar-me per davant, que poc es parla durant el trajectes. Val a dir que mai he exercit de taxista, però em confirma la idea el fet que per poc que estiri la llengua m’inunden rius de temors, alegries, frustracions i rancors.
Li vaig preguntar, ara ni recordo com, si feia molt que duia aquell fred plàstic i que jo encara no havia pujat mai en un que en tingués. Va resultar que ell mai n’havia tingut mai cap d’ensurt, que de fet era més una qüestió per tranquil•litzar la parenta, que havia sentit explicar històries desafortunades de companys amb ganivets al coll i que mira, fet i fet no li costava pas tant fer-la contenta. Tampoc n’estava del tot convençut, coincidia en que dificultava la ja de per si poc lleugera comunicació, però poc hi feia si amb això estaven tots més a recer dels perills.
Un bon home, senzill, habituat al ritme d’estira i arronsa del trànsit urbà, coneixedor de l’ofici i de la ciutat on treballa, sense mapes ni aparells electrònics i amb un punt d’abaltiment que no vaig saber veure d’on provenia.
A l’aeroport vaig pagar-li diligent, amb les mans juganeres per entre la finestreta que havia restat oberta durant tot el trajecte i per la qual hauria pogut fer-hi passar el temut ganivet que provocà la seva col•locació.

De nits

2010-05-01T14:47:00.005+02:00

Els raigs de sol que es filtren per entre les persianes. S’obren pas entre la boira que enterboleix el cap, diferent a la resta de matins quan encara no clareja i el despertador esbotza en centenars de bocins els móns de cristall. L’escalfor habitual no hi és, el llit és ample i els llençols segueixen damunt seu, mandrosos.
Avui no hi haurà les agradables molèsties de cap de setmana que li pregunten com va anar ahir l’entrenament i que què més i que què et van dir... Ni un braç perdut damunt la panxa, ni un entendridor gruny de deixa’m en pau, ni tampoc un bes impacient de bon dia. Avui només plana per l’entorn l’angoixant final.
Un amic que sent que sobra, que li diu que marxa, perquè veu com la resta de companys se li’n riuen cada cop amb menys delicadesa i demostren inconscient però constantment que no compten amb ell. No marxis, vol dir, però sap que té raó i un immens pes es repenja damunt les espatlles; Perquè s’engrescava a convidar-lo? El va confondre la il•lusió que aquesta vegada segur que hi hauria quòrum. I l’entén car ja no compta per ella. Avui li ha dit que fa temps que es veu amb d’altres, alhora. I tot foren preguntes. A què venien tantes manyagues i tendres complicitats els darrers mesos? Com és que no eren certes? No pot deixar de donar-hi voltes. Ha marxat cap a casa i quan ella ha tornat li ha ensenyat missatges, no comprèn si per doldre o per demostrar. Un d’ells l’espera sota i això encara li estreny més el cor, tot són contraposicions, tant de temps junts i sembla que no el conegui; si ell sempre ha volgut la seva felicitat no entén perquè té por de la seva reacció. Ell mai l’agrediria, si ella vol seguir aquest camí serà un cop dur, segur, però espera que tot li vagi bé. Ha estat alimentant un grandiloqüent cornamenta durant tant de temps i tot i així, l’estima... El món va llevant les ombres del tèrbol record, però quedaran engrunes de dolor escampades per tot, recollides i amagades a les cantonades i als racons més petits.
L’avió tornarà diumenge al capaltard, i espera que les nits siguin, llavors, altre cop reconfortants.

publicitat

2010-04-30T19:31:00.001+02:00

La publicitat no enganya, en general, sinó que omet. Tant és així que quan reflexiones una mica no acabes de saber què volen dir-te. Ho exemplifico:

A l’aparador d’un banc local hi diu:
“En aquesta oficina seguim donant hipoteques”. Aquí poden sorgir dos dubtes per culpa de la manca de més informació, doncs això podria seguir així: “A qui segur que ens les pot tornar” o “a uns interessos que et deixaran glaçat” o fins i tot “ ens segueix interessant, i molt, el teu diner”.

En una altra entitat, aquesta ja de molt renom, hi deia així en un cartell enganxat al vitrall:
“Treballem pel teu compte”; magnífic joc de paraules oi? En realitat els empleats si que treballen per compte d’altri, però no precisament pel teu. De fet aquesta frase podria ser el final d’una més llarga que comença dient: “ Et farem creure que...” o acabar-la amb un “mentre puguem desplomar-te” i també “per enriquir al propietari tant com sigui possible”.

En temes de finançament el ventall és infinit. De fet, hi ha milions d’exemples de les més grans incongruències tals com anuncis de productes amb pagaments “sense interès” i em pregunto, si no tenen interès perquè s’anuncien?

Sant Jordi

2010-04-24T13:18:00.003+02:00

Poc s’ho pensava fa unes hores, quan es vestia amb la resta de companyes amb aquells ridículs i arrapats modelets blancs llampants, que tres hores després no li faria gens ni mica de gràcia seguir amb la pantomima.
El somriure que està obligada a fer per donar un missatge de confraternitat de l’empresa amb el ciutadà, es veu constantment deformat per una ganyota de dolor insuportable. Intenta seguir el ritme de les seves col•legues de treball rambla amunt, esquivant el turbulent riu de gent que, d’aquí cap allà, busca i remena entre els estants de llibres, roses i partits polítics. Però el seu caminar és poc destre, les incòmodes sabates de plataforma i taló d’espart li destrossen els peus i la recerca d’un alleujament la fa bellugar-se com un desmanegat titella.
Cada pocs metres s’atura i dóna un punt de llibre amb el vistós logotip de la corporació, que li paga l’esforç amb un tristíssim sou i una pitjor tarda, al vianant que gairebé ni se la mira. Mai més, s’està dient sabent que és mentida, mai més faré aquestes feines.
Al seu voltant, els bitllets passen veloços de mà en mà, i les roses s’escampen per tot, fent petar de tant en tant algun globus (i el seu missatge de campanya) amb les seves punxes. L’alegria sembla jaure damunt la massa humana que s’escampa per la rambla, però darrere aquesta façana encara se senten constants queixes d’empentes, de preus abusius, d’aturades impertinents i de massa atapeïts.
Intentant creuar-la, els conductors dels vehicles es maleeixen els ossos, fent sonar el clàxon, per no haver caigut que avui era Sant Jordi i que qui mana sobre l’asfalt, en dies com aquest, no són els cotxes.

Sol?

2010-04-14T20:35:00.001+02:00

Definitivament m’adono que, si vas capficat o concentrat en algun tema, en realitat et perds la meitat dels aspectes que decoren la vida. Amb prou feines he sentit els desafinats esgarips del malaguanyat violinista que, de vagó en vagó, va buscant engrunes de llàstima.
Recordo però, la cara de l’indi que m’ha fet un lloc apartant la motxilla, deixant-me seure al seu costat. Llegint com estava, ni m’he assabentat de quan ha marxat. De fet, ni tan sols estic segur de si cap persona ha ocupat el seient buit. Els sentits sembla que desapareguin. Sóc capaç de caminar seguint les pàgines d’un llibre i perdent-me per entre les seves fantasies, amb el risc de trepitjar els regals canins o patir torcedures de turmells, però en canvi no sento la següent estació m’anuncien els altaveus del metro.
Així és que, també, em perdo una immensitat d’històries meravelloses, tràgiques o insignificants i m’alieno de la gran ciutat que tanmateix semblaria que de tants que som hagués de ser just al contrari.
Entre ratlles alço el cap i m’adono que no sóc l’únic estant sol dins el curull comboi.

El Matiner

2010-04-06T21:13:00.002+02:00

El mal d’esquena segur que l’ha llevat, com cada nit entrant. Són quarts d’una de la matinada i ja fa estona que està buit, el Matiner. La sentor del tabac persisteix, l’ambient resta lluny d’ésser pur, segueix carregat, sempre pesat.

S’havia tornat a adormir, assegut sobre l’atrotinada cadira i amb el cap repenjat sobre els braços creuats damunt la taula. Maldestrament s’incorpora, recull l’amic escocès per desar-lo a lloc i s’apropa a la barra ensopegant amb alguna pota inestable. El terrabastall omple el cap d’afilades agulles que se li punxen per tot.

Passa un drap humit, sense esma, pels quatre racons més visibles del local, esperant una màgica neteja que l’endemà al matí veurà frustrada, com li passa habitualment.

Surt fora, el fred l’ajuda a desvetllar-se una mica. A dreta i esquerra un parell de desagradables vòmits decoren l’entrada i s’afegeixen al conjunt de desagradables efluvis. Els grinyols i esgarips del baixar la persiana metàl•lica esberlen la nit com un gemec dolorós que li recorda que ha de tirar oli o greix a les guies.

Aïllat de l’exterior, tanca per dins, l’acompanya el so constant de la nevera de cerveses sempre en marxa i es relaxa. Apaga el gros televisor de plasma que omple mitja paret i s’encamina cap a la porta on penja el cartellet de “privat”. Rebusca la clau entre les butxaques dels pantalons i obra la vella porta de fosca fusta. Ha d’avançar amb compte per no fer anar per terra el doble mur de caixes de begudes que emmagatzema al passadís. Es renta les dents al depriment bany i pocs metres més endavant es deixa caure, vestit, damunt un vell matalàs d’espuma.

Lluitant contra el pes de les parpelles i el cap ennuvolat pel fum i l’alcohol, aconsegueix activar el despertador. Ha de sonar d’hora per fer honor al pare i al nom del local. Demà, serà un altre dia, arriba a pensar abans de caure fulminat per un tèrbol son.

Ànima de Bolero

2010-04-04T20:16:00.002+02:00

Sort en tenim de no haver viscut ni de prop ni de gaire lluny la guerra i els seus efectes. T’ho dic de veres, només de llegir-ne algunes històries, com les que recull aquest llibre, tant reals i al cap i a la fi properes encara que no ho cregui, se’m posa la pell de gallina. Casum cony, que a què ve això ara? He sabut d’aquestes ratlles com parents que no he arribat a conèixer han salvat vides i han rebut ferides. Si, parents, avis de parella.
No sé perquè a casa no se’n parla, és com si no hagués deixat gaires marques. A veure, vull dir si, de tant en tant se sent com al pis de República Argentina els 11 de l’àvia baixaven fins als baixos, on entre matalassos s’hi arreplegava tot el veïnat al so de la sirena que anunciava un bombardeig imminent sobre Barcelona. Però s’explica com vist des dels ulls d’infants. Tens raó, de fet si que ja en fot un bon tou d’anys des de la guerra i per edats, si no m’erro, serien canalla la colla de l’avia. També, si, també és cert que havia de sortir a cercar o comprar algunes queviures ella, però veus, ara no en recordo el motiu, potser perquè una petita era menys sospitosa? No, no sé de què. I de finestres tirades ben avall, tot mirant el carrer per entre els foradets que separen les bandes de fusta, no fos cas que fossin vistos. No fotis! Tot això ho hauré de preguntar per casa, no pot haver-se oblidat!
Mira, tampoc per part paterna conec grans desgràcies o actes que hagin perdurat. Només sé que l’avi va ser alcalde 13 anys durant el franquisme, quan el pare era menut, i que era, en part, partidari del règim. El pare sense tenir ni idea del missatge, cantava les cançons feixistes als campaments on el duien. Però no tinc constància de morts en lluita, ni per raons absurdes, com narra el llibre, tals com anar a missa o al contrari, semblar republicà. Ni reconec el punt de racisme que es percep dels qui van viure o sentir barbaritats de moros viscerals o de delators, tampoc en sé dins el cercle familiar.
Potser tens raó, mira què et dic, potser és que mai vaig fer-ne massa cas i tot i haver-ho sentit, fins podria ser que n’hagués estat el receptor, se m’hagués esborrat de la memòria per ves a saber quina raó.
De totes maneres, reitero que quina sort, nano, no haver viscut els efectes (millor posem, els defectes) d’una guerra.

Dilema

2010-03-19T20:33:00.002+01:00

Acabo d’enllestir la feina i tot i que la fortor m’és pròpia, i per tant no tant desagradable, intento agilitzar els moviments per aviar ràpidament les deposicions en pro del proper usuari. Sé que és bastant inútil afanyar-se, al cap i a la fi, la poc agradable olor de ben segur que es deu haver escolat per dessota la porta i ja s’ha de sentir des de l’aixeta on em rentaré les mans... Igualment vull espavilar.

Em pujo els pantalons, dono la volta i estudio com tirar la cadena. No vull buidar tota la cisterna, la consciència m’impedeix aquest malbaratament del recurs, recoi de consciència. I torno a trobar-me davant el sempre present dubte de quin dels dos botons haig de prémer. Com que a cada wàter són diferents, que si mitja lluna amb una circumferències, que si un dins l’altre, que si dos separats, que si un de sol que el petges cada quan vols que s’aturi.... Si em guio per conceptes d’equivalència (a més petit menys aigua) l’elecció seria clara, però aleshores m’assalta el pensament de què segurament el sistema no està pensat per a estalviadors, sinó per a tot el contrari, per a aquells que tant se’ls hi en dóna. Seguint aquest raonament tocaria prémer el gran, que és més senzill. Al final sempre tendeixo a creure aquesta segona via, no sé ben bé per què, potser per la poca esperança en nosaltres i per tant Poka Yoke que em toca sentir al treball...

De totes maneres, l’aleatorietat del resultat fa que no se’m confirmi ni l’una ni l’altra opció i així segueixo amb el dilema “in eternum”.

Retalls del màster

2010-03-10T20:15:00.003+01:00

El camí cap a l’infern està ple de bones voluntats

Desesperada davant l’aclaparadora insuficiència del comerç just i les forces dedicades per part d’ONGs amb fruits clarament minsos respecte la bestial força del capitalisme més bàrbar, una companya pregunta si val la pena participar d’aquestes iniciatives. La resposta del profe és la següent:
Para llegar a la Luna puedes empezar saltando. Es cierto que lo que te acercarás a ella es mísero, pero cuanto menos ya te has alzado y no estas tocando tierra.

Dels texts de lectura:

En definitiva, en un món en el qual 200 milions de nens menors de 5 anys estan desnodrits, al mateix temps que muntanyes i llacs de mantega, llet, oli, etc., són excedents a distribuir per mantenir els preus remuneratius del capital agrícola, no n’hi ha prou amb constatar que el mercat no resol el problema de l’alimentació mundial, sinó que s’ha d’aprofundir en les condicions de producció que, a través de la distribució, produeixen aquest consum tan inhumanament desigual.

Igual que la civilització en el segle XIX, desenvolupament és el terme que descriu no només un valor, sinó també un marc interpretatiu o problemàtic a través del qual coneixem regions empobrides del món.

Tot l’impuls ha estat encaminat a forçar un increment en l’inversió de treball i en l’especialització de l’activitat laboral. (cosa que, des del punt de vista del treballador, ha debilitat la seva capacitat de negociació i incrementat el seu avorriment).

El Faraó havia dit :”Falta blat”, no va pas dir que “el blat és escàs”. Les ulleres del traductor van posar aquesta última expressió en boca seva. En aquells temps podien presentar-se sobtades carències o absolutes, però no escassetat, perquè té un caràcter crònic, permanent, definitori de les condicions socials d’existència, que només s’observa en el sí de la civilització moderna doncs només ella ha assumit la premissa del caràcter il•limitat dels desitjos materials de l’home.

Podria ser interminable, però ho deixaré aquí.

Extracte del treball

2010-03-01T20:36:00.002+01:00

Però això ho entenc quasi com una característica humana, l’etnocentrisme és inherent en les persones durant tota la seva vida. Costa moltíssim aconseguir tenir un pensament no “embrutat” per l’entorn on has crescut. És potser, podríem dir-ne, impossible.

Basant-me en la societat europea, que és la que més conec, trobaria exemples d’etnocentrisme dins mateix del propi creixement dels seus habitants. A mesura que els nens van aprenent, reflexionant i adquirint (o creant) idees, comencen a dubtar de les fins aleshores claríssimes raons paternes. Durant l’adolescència és quan hom es creu sabedor de tot, així com de poder resoldre tants problemes, es critica amb facilitat la mala gestió de tants diversos temes i es relativitza i mofa dels conflictes d’adults. La ment s’eixampla, obre mires i ho engola tot gairebé sense ni tan sols mastegar.

Més endavant, a cavall de la maduresa, un percep com de neci i ingenu havia estat anteriorment i compren l’enteresa dels comentaris que abans ridiculitzava. Veu amb estupefacció com la canalla, ara li semblen petits els joves, construeix móns d’absurdes i fugisseres il•lusions. Li sembla que, ara si, té la raó ben apamada. Tot i no caure en el mateix error del desdeny, segueix però, sense fer massa cas als comentaris dels més experimentats en l’art de viure, que els costa fer servir el teclat.

Més enllà ja són suposicions, no sóc tant gran. Però si sempre hom es creu tenir possessió del bon discurs, què fa pensar-nos que no tornem a estar doncs en un polsegós sender, que amaga sots, bifurcacions i agressius revolts? Que ens duu a creure que al final haurem sabut res del cert?

Doncs que ens han ensenyat a ser i a viure el centre.

Brusc despertar

2010-02-20T19:44:00.001+01:00

Estava jo fent una de les gestions pròpies d’exercir al metro, dormint, quan ocorregueren els fets que em disposo a relatar. No era el son plàcid i reparador que tant necessito, sinó una d’aquelles capcinades forçades per un duríssim pes de les pestanyes, una coïssor als ulls d’un escàs descans i l’alerta de no caure estabornit i despertar-me una bona colla d’estacions enllà.

Puc resumir-ho dient que era més aviat gairebé un repòs voluntari, tenint per tant, una petita consciència connectada al món. Agraeixo, a temps passat, aquest estat de no catatonisme absolut, aquest petit contacte amb la realitat de l’entorn, que va permetre’m sortir-ne relativament ben parat.

La meva postura no era la del coll enrere i la boca entreoberta típica, sinó el plegament a l’altura dels abdominals de tot el torns recolzant-lo sobre el reposa-braços, també habitual. La motxilla la tenia presa entre cuixes i panxa. Baixaria a la següent parada. Així estant sento un suau fregament a la part dreta de la cuixa, allà prop de la butxaca, on curiosament hi duia el mòbil. L’emergència fa incorporar-me amb la millor de les dignitats i em giro. Un noi, no diré l’intuïda nacionalitat per no fomentar el racisme i perquè justament em va saber greu que fos estranger, amb dos dits allargats cap a mi em pregunta, abans quasi de que pugui reaccionar, que si tinc un cigar. No que no en tinc. Me l’estic mirant amb mala cara de veritat. Perdona em diu. Li responc que no i se m’emprenya dient que si m’ha demanat perdó com és que no ho faig. I jo que com vol que el perdoni? El seu company comença a parlar-li en la seva llengua originària i el despista, que ja em va estar bé al moment, doncs estava encara mig catalèptic i sense acabar de lligar caps.

Un cop fora, i durant els deu minuts que em quedaven caminant per arribar al treball, vaig estar-hi rumiant. No podia haver-me equivocat de diagnòstic. Mai despertes a un desconegut rascant-li la butxaca suaument, sinó amb alguna sacsejadeta a l’espatlla. No despertes a ningú per demanar tabac en un indret on està prohibit fumar i no et poses violentament a la defensiva quan saps que no ets culpable d’actes incívics. M’hauria agradat haver tingut més sang freda, més temps i més capacitat de reacció per intentar establir una conversa presentant-li aquestes apreciacions i que com a mínim m’expliqués els motius de tal acte. L’aspecte positiu és que ja sé com pot sentir-se un quan descobreix un intent de robatori en primera persona.

Inquietud

2010-02-14T19:13:00.000+01:00

Es fa estrany. Per un cantó no pares d’escampar-ho als quatre vents, per l’altre ho amagues, no val la pena que se sàpiga quan no està tot lligat. Ho vols explicar perquè l’emoció et supera i ostres quina il•lusió el projecte. Per l’altre t’ho vols callar per no haver de donar explicacions reiterades d’un fiasco que no ha pogut tirar endavant.

Plores una nit, és un xoc veloç i excessiu. Rius i t’avances als esdeveniments, planifiques sobre fonaments de fantasia un futur a l’altre cantó del circular mirall, durant la matinada següent. Tot està claríssim i a l’instant següent no ho està tant. Tot encaixa uns moments, però hi ha una separació impertinent que ho tenyeix tot d’una fina capa llefiscosa i repugnant. De cop et veus sense caure, cap per avall del cercle i altres vegades estàs novament assegut a la cadira del damunt, observant excrements de motor i paper mullat per endreçar.

El neguit pertorba. El no saber neguiteja. La decisió ja no és només teva, ja no tot depèn de tu. Volta pels aires la moneda, deixant-te veure ara si, ara no, les dues cares que té, l’esperançadora possibilitat i la tranquil•la continuïtat. Qui pararà la mà per agafar-la al vol i mostrar-ne el devenir? No sóc jo, llàstima.

Parant l'orella

2010-02-08T20:28:00.003+01:00

Surto de casa i em creuo en el camí d’una dona amb una criatura, que està un metres enrere. Són pocs segons, però suficients per sentir el “Como vuelvas a decir mamá, te pego una ostia!” I és clar, els meus ulls esbatanats i de poc que no em quedo gelat travessat per aquelles entendridores paraules. El nen però, no sembla massa violentat per aquesta mostra d’amor maternal i segueix esforçant-se a carregar el patinet carrer amunt, tot xocant amb els impertinents pivots de les voreres. Més relaxat segueixo avall quan sento de la mateixa encantadora mare: “Imbécil!” No vaig poder, aquest cop, esclafir a riure i tant m’era si ella em sentia.

Poc després anant cap al màster vaig seure entre un grup de jovencells al metro. Què fas aquí? Es que vaig a posar-me la vacuna de la papil•loma. Ella mai es posaria aquesta vacuna, deia, fa un mal! La vacuna de què? Feia el noi. La papil•loma. Se’l miren amb altes rosades. Ah, coses de dones... (molt bé nano, quina brillant maniobra per amagar la punyent ignorància, vaig pensar) Condescendents mirades i elles que segueixen: A la Berta sa mare li ha dit que se l’ha de posar, i tot perquè la mare de la Clara li ha dit que ja li l’han posada, a la Clara, clar. Si, la meva igual, ha sabut que la Sònia ja la té i m’hi ha obligat. - Cara de por-. Uf, a mi, és que et juro que no em ficaran mai una agulla, t’ho juro! Ni per treure’m sang! Quina angúnia! Doncs a mi, quan em van operar (iep, ja tenim de nou el valent) em van posar una agulla i allà, pam, m’anaven fotent xeringues de tres en tres! Uiiii, Aiii, calla, calla, quin mal!
Tampoc vaig poder amagar el somriure sorneguer que se m’escapava entre els llavis. Joventut, diví tresor... Per què sempre, en tots els estats evolutius a partir de la pubertat, fins i tot ara, i de segur que quan sigui vell, ens pensem que tenim tanta raó al parlar?

Organigrama

2010-02-06T13:44:00.000+01:00

L’alegria s’ha apoderat avui de l’estat anímic dels treballadors de l’empresa. Avui els ha cridat el responsable per presentar-los formalment allò que ja intuïen fruit de l’indispensable safareig: Hi ha nou organigrama, apareix un nou individu. Com era d’esperar, aquesta nova reestructuració no es destaca per la seva transversalitat, ans al contrari, com més punxegut, dedueixo, creuen més motivant. Des d’un punt de vista del creixement que ens envolta no deixa de ser lògic, a més esglaons, més possibilitats de pujada i per tant, més fictícia possibilitat de “millora”. En fi...
Així és que sortint de la xerradeta i novament sols, els somriures es comencen a insinuar aquí i allà i no es poden contenir més els comentaris tot vigilant de no fotre la pota i que per descuit els enganxin espellant als seus caps. La reestructuració ha aportat, com sempre, canvis: augments i disminucions de responsabilitats, més o menys gent a càrrec de certs individus. Diguem-ne, redistribució d’etiquetes.
El somriure dels empleats no era més que la gratificació de veure com algun dels grans responsables perdia cert “poder”. Els assalariats no hi guanyen res, les seves tasques seguiran sent les mateixes, però només el fet que un superior sigui, en certa manera, relegat, els omple de satisfacció.
És menys concebible, per visceral, que l’alegria exaltant que es percep quan l’equip rival perd un partit, sense que, per exemple, en aquella competició hi participi el preferit.

Irracional?

Pessimisme

2010-01-29T18:46:00.002+01:00

Tant de bo no volguéssim més
Tant de bo no fóssim envejosos
Tant de bo no penséssim només amb nosaltres
Tant de bo no fóssim avars
Tant de bo poguéssim entendre’ns i respectar-nos sense imposar
Tant de bo poguéssim organitzar-nos d’altres maneres
Tant de bo no tantes altres repugnats característiques

Aleshores em pregunto: Seriem humans o hauriem perdut els trets més destacables?

Cooperació

2010-01-22T19:53:00.002+01:00

Un mico extraviat s’aventura més enllà dels límits que tenia per territori conegut. Amb els ulls esbatanats va contemplant totes les noves meravelles que la naturalesa li presenta.

En el salt entre dues branques troba un estany de dimensions més que considerables amb un fil d’aigua que l’alimenta i un altre que prova de buidar-lo. Al fons hi ha un peix que es belluga dolçament. El mico s’esglaia i baixa com un llamp de l’arbre. Pobra bèstia, pensa, deu estar-se ofegant sota l’aigua! Així que arriba al toll, veloç, atrapa el peix i el deixa ajagut damunt la humida terra.
Expectant i satisfet veu com el peix fueteja i pica amb la cua. Incorrectament el mico pensa que li ho està agraint i que es belluga tant mostrant alegria. Poc a poc però, el peix perd empenta i la boca se li obra amb menor freqüència fins que, finalment, s’atura per sempre més. El mico entristeix davant el seu estrepitós fracàs solidari i pensa:

Quina llàstima! ... Només que hagués arribat pocs segons abans...

Viatges de Gulliver

2010-01-11T20:25:00.001+01:00

Gairebé a tothom li diu res “els viatges d’en Gulliver”. I encara diria més, la gran majoria en sentir aquest nom recupera la imatge mental del paio estirat a terra i lligat amb cordes mentre els Liliputs li fan preguntes. En te0nia un record totalment infantil, com els d’un dibuix en un llibre il•lustrat.
Recuperat de les deixalles on algun desmemoriat (dubto que es pugui fer expressament) el va “perdre”, va arribar a les meves mans. No em puc avenir de tanta sort. Me l’imaginava fantàstic i ple d’aventures, però no m’esperava una crítica tan perfecte d’una societat de fa 100 anys que, per molt que creguem haver canviat no deixa de ser igual. Per fer-ne tres pinzellades posaré uns exemples:

“Pero, por lo que me ha dicho de sus compatriotas y por las respuestas que con gran esfuerzo y trabajo he conseguido de vuesamerced, no puedo sino concluir que el grueso de los nacidos en su país son la más perniciosa raza de abominables y minúsculos gusanos que la Naturaleza haya hecho reptar jamás sobre la faz de la tierra”

“Así, hallan que una manada de gansos puede significar un Senado; un perro cojo, un invasor; la peste, un ejército acampado; un majadero, un primer ministro; la gota, un sumo sacerdote; una horca, un secretario de Estado; una criba, una dama de la Corte; una escoba, una revolución; una ratonera, un cargo; un pozo sin fondo, una hacienda pública; un cenagal, una Corte; un bufón, ujn favorito; una caña rota, un tribunal; un odre vacío, un general; una llaga abierta, la administración.”

“Pedí que fues4e evocado el Senado romano en una vasta cámara, y a la vez una asamblea moderna representativa en otra. La primera parecía una asamblea de héroes y semidioses; la segunda, una reunión de buhoneros, rateros, salteadores de caminos y rufianes.”

I si us plau, no deixeu de llegir l’últim dels països. No podreu estar més d’acord amb els Houyhnhnms: Som uns despreciables Yahoos amb unes resquitllades de raó. La raó no pot comprendre la mentida, doncs si realment s’usa i cultiva tal raó no té cabuda aquesta idea. Tenim un llarg camí per endavant encara.

Et buscaré més Jonathan Swift.

Croissants amb sobrassada

2010-01-09T18:53:00.002+01:00

Val, accepto dos ingredients que no han de perquè ser estàndards a les nostres cuines: Croissants i sobrassada. S’haurà doncs de passar per un forn de pa a adquirir uns quants croissantets petits, sense farcir de res, els simples (i barats). Com si d’un entrepà es tractés es tallen per la meitat (horitzontalment, no vertical deixant una pota a cada cantó) i els empastifem amb sobrassada. Els muntem de nou i els col•loquem en una safata per a forn.

Preparem una beixamel, que per bé que un punt laboriosa no requereix d’altres ingredients que mantega deixada fondre al foc, farina (poca, fins que faci una pasteta amb la mantega) i llet. No es para de remenar en cap moment i quan creguem que té la consistència que sembli correcte l’aboquem a la safata, mullant una mica tots els croissants. Afegim formatge per gratinar i al forn.

El resultat és espectacular i dona molt poca feina. A més, com que és spécialité maison, doncs no la coneix ningú.

Apa, bon profit!

Molts altres podríen ser-hi

2010-01-03T22:52:00.000+01:00

Con su ritual de acero
sus grandes chimeneas
sus sabios clandestinos
sus cantos de sirenas
sus cielos de neón
sus ventas navideñas
su culto de dios padre
y de las charreteras
con sus llaves del reino
el norte es el que ordena

pero aquí abajo abajo
el hambre disponible
recurre al fruto amargo
de lo que otros deciden
mientras el tiempo pasa
y pasan los desfiles
y se hacen otras cosas
que el norte no prohíbe
con su esperanza dura
el sur también existe

con sus predicadores
sus gases que envenenan
su escuela de Chicago
sus dueños de la tierra
con sus trapos de lujo
y su pobre osamenta
sus defensas gastadas
sus gastos de defensa
con su gesta invasora
el norte es el que ordena

pero aquí abajo abajo
cada uno en su escondite
hay hombres y mujeres
que saben a que asirse
aprovechando el sol
y también los eclipses
apartando lo inútil
y usando lo que sirve
con su fe veterana
el sur también existe

con su corno francés
y su academia sueca
su salsa americana
y sus llaves inglesas
con todos sus misiles
y sus enciclopedias
su guerra de galaxias
y su saña opulenta
con todos sus laureles
el norte es el que ordena

pero aquí abajo abajo
cerca de las raíces
es donde la memoria
ningún recuerdo omite
y hay quienes se descueren
y hay quienes se desviven
y así entre todos logran
lo que era un imposible
que todo el mundo sepa
que el sur también existe

Antología poética; Mario Benedetti

Propòsits

2010-01-02T21:11:00.000+01:00

Aquest 2010 que tot just comença i en el qual, si tot va segons la planificació (la meva), arribaré a la trentena, haig d’intentar eliminar les següents dues paraules de la meva vida:

Osteonecrosis: Aquell esquinç s’ha complicat absurdament. Per intentar curar la paraula estic obligat (de grat) a ingerir calci a dojo i a les pocions que prenc hi diu: Medicamento especialmente indicado para ancianos: Per intentar curar la paraula anterior estic obligat (de grat) a ingerir calci a dojo. També comenta una altra frase fantàstica: Si se olvidó de tomar el medicamento tómelo cuando se acuerde.

Epicondinitis: Una absurda caiguda d’un pastís gegant el primer dia de treball, després de més d’un any fent el dropo, ha propiciat l’aparició d’aquesta dolència. La cura amb infiltracions provocà la poc freqüent reacció adversa de pèrdua de la pigmentació i eliminació del greix a la zona. Fantàstic. Ja fa 8 mesos...

Si ho aconsegueixo, i no n’apareixen de noves amb aquestes connotacions em sentiré satisfet.

La bústia

2009-12-30T11:25:00.002+01:00

Penúltim dia de l’any.

Igual com va passar amb les claus de casa, que després d’estar-les buscant durant ben bé 15 dies, van venir, elles soletes, i es van tancar suau i tranquil•lament dins el calaix on normalment les deso, avui m’ha perseguit una bústia de correus.Hi ha coses que de tant en tant, va bé despreocupar-se’n, perquè mentre t’hi capfiquis no hi ha manera d’enllestir-les.

Avui sortia de casa i quan ja anava pel segon replà he donat mitja volta i he anat a recollir el llapis (PEN drive) que m’havia deixat damunt la taula. El segon intent ha durat més i ja estava dos carrers més avall quan he sentit la veu de la carta que havia d’enviar cridant-me. No negaré que he estat temptat de fer cas omís als seus pregs, però al final tornem-hi que no ha estat res, puja fins al cinquè (escales) i de nou al carrer ara amb la carta a la mà i una total ignorància de la presència més propera d’una bústia. Caminant gairebé a l’atzar veig com un carretó groc i blau, empès per una senyora de vora els quaranta-i-bastants, on hi deia correus, s’acostava cap a mi. Després de preguntar-li si sabia on podia llançar-la, i de respondre’m que creia que n’hi havia una un parell de travessies més amunt, devia despertar-se-li la bona voluntat i el concepte real d’un funcionari (al servei de la societat) perquè així, sense més, em diu que li la doni. Que ella ha de passar per la seu central i que si la deixa en aquesta butxaca del davant del carretó (que m’ensenya exemplificant) segur que no se n’oblida.
Amb un “no patisquis” i un “te ho txure” tranquil•litzadors m’ha donat a entendre que podia confiar plenament amb ella i li he dat el sobre.

Fa goig veure gent amable.

L'Antoniu a la ràdio

2009-12-23T21:32:00.002+01:00

L’Antoniu no podia aguantar més aquell pessigolleig a la boca de l’estómac que començà a escaldar-lo des del vespre del sopar de Nadal amb els companys de feina. Ho havia explicat als amics però no podia seguir retenint aquella història que considerava havia de saber tothom. No sé si es devia considerar molt elegant i atractiu, no ho crec, però de llest segur que no ho era.
Així que dimarts, sense poder aguantar-se més, agafa el telèfon i truca al programa de ràdio que escolta normalment a mig matin, segurament des del lloc de treball, si no com el coneix a aquestes hores? Quan el locutor introdueix al personatge ell va i ho deixa anar.
Resulta que havent sopat va anar al pijòdrom i sortint es va trobar de cara amb la dona del cap que, així sense insinuacions ni previ avís (potser no havia sabut entendre les senyals), se li tira als morros, l’abraça i el petoneja ferotge i alliberada. Ell no diu en cap moment que l’apartés ni res d’això, però seguim, seguim. Al•legant sorpresa comenta que en aquell moment els enganxa el cap que també devia tenir la bufeta plena (o la ment sospitosa). Escàndol momentani i vergonyes per tot. No explica més al respecte i els locutors estan silents i expectants. Prossegueix dient que dilluns següent el fa cridar al despatx i ell pensant que segur que vol desfer-se’n i fotre’l al carrer, etc. Un cop dins li confessa que ell no pot donar a la seva dona allò que ella necessita i que què li semblaria passar per casa un parell de cops per setmana (millor banyes amb un que amb cent, devia pensar el responsable). Tampoc entra en detalls sobre la resposta a aquesta estranya proposta i el temps ajustat del programa no permet allargar-s’hi més. Els directors del programa li diuen que deu ni do i que quina situació i tal, ràpidament pengen i canvien de tema.

Jo, que gràcies a estar a les golfes de la fàbrica, on estan fent obres una bona colla de treballadors del sector de la construcció, vaig poder sentir, sortint del petit transistor que aquests sempre fan sonar, com l’Antoniu, tocat per la fortuna de seguir amb feina, esmicolava les seves futures possibilitats explicant a tothom, inclosos de ben segur els seus companys, cap i d’altres (com jo), com estava en disposició de fornicar amb la dona del “jefe”.

N’hi ha que, efectivament, de dits no en tenen gaires al front.

Aloma i Firmin

2009-12-08T20:26:00.002+01:00

Si, des que va néixer que en Ròpul era diferent. Les seves dentetes i potes no eren ni massa llargues ni prou afilades i això li va suposar certa dificultat per a aconseguir aliment. Deforme com era feia angúnia de veure i a més, la caritat no és la característica més destacada dels polls, així que sempre el deixàvem de banda.

Així és que va voler demostrar-nos com de bo era i quant valia i es va enfilar, maldestrament, ben amunt d’un prim cabell. Ningú li feia cas, la nostra vista no es caracteritza per ser de les millors del planeta, així que era a una desena de mil•límetres la resta de la família el vam oblidar. Quan tornà els ulls li havien crescut més encara i el cap era més gros que el cos. Ens explicava emocionat que sabia llegir, i ens va definir què era (crec que va dir que hi havia unes marques negres sota un fons blanc que parlaven i t’explicaven històries... una cosa així). Cada nit baixava amb les novetats del dia. Com que la memòria tampoc és un dels trets més destacables de la meva raça diré que no em recordo massa del que deia, però de fet, tampoc li fotíem gens de cas, els esforços per torbar el cabell més suculent que en permetés una vida digna eren preocupacions més importants que simples i absurdes històries fictícies. Es passava la major part del temps a la punta més elevada des de la que se sentia segur i allà esperava ansiós el moment quan el Lluc obria el llibre i passava planes.

Un vespre però estava exaltant. Deia que era impressionant com la Mercè Rodoreda havia aconseguit plasmar, essent ja una dona refeta, les incongruències entre accions i pensaments d’una jove adolescent. Estava fascinat amb la lectura d’Aloma, i cada dia tornava i ens comparava la “protafonista” (crec que en deia així) amb el comportament de la Belda, la nostra germana menuda en plena pubertat. Mai ens va presentar aquesta Mercè.

Després va començar amb Firmin, un nou llibre deia, que li encantava i va sentint-se totalment identificat amb aquest nou personatge, una rata lectora! Ni sabíem què era una rata ni en teníem cap ganes. L’Aloma si que ens despertava certa il•lusió... sent noia, segur que tindria uns cabells llargs i suculents, però una rata... ni per peluda que fos! Baixava als vespres, quan era fosc i sentia els roncs de Lluc i ens recitava alguns paràgrafs que em va fer aprendre de memòria per insistència, un d’ells em va fer pensar que potser si que s’assemblava a la rata.

“Y en África, en épocas de hambruna, los niños comen tierra. A buen hambre no hay pan duro. El mero hecho de masticar y tragar algo, aunque no alimente el cuerpo, nutre los sueños. Y los sueños de comida son como cualquier otro sueño: Puedes vivir de ellos, mientras no te mueras.”

“Pero me parece que, a fin de cuentas, es así como yo veo la vida: cada día que transcurre estamos más débiles y más locos.”

Aquesta última la recordo perquè la va dir poc abans de deixar-nos definitivament. S’enfilava més i més amunt cada matí i nosaltres li repetíem, poc insistents potser, que el bon menjar està a vora les arrels, però ell que no, amunt fins a les puntes, arriscant-se a que fortuïts cops de vent o trompades duríssimes el fessin perdre l’equilibri. I així va ser que al final, de tant a la punta que estava devia relliscar i caigué damunt les planes del llibre, que just es va tancar amb ell al mig. Ho vaig veure de pura casualitat perquè estava a la vora del front, mig amagat entre els primers brots. Vaig pensar que quina mala educació no dir-nos ni adéu, després de tantes pallisses que li havíem suportat.

Un matí de pont treballat

2009-12-07T18:33:00.003+01:00

Avui també al sol se li ha fet feixuc de llevar-se. L’he vist mandrejant sota una suau manta de núvols i no ha estat fins ben entrades les nou que no ha decidit treure el cap i il•luminar finalment l’espectacle que cada matí protagonitzen les diminutes formigues de dues potes. Però com ell, els homes avui estaven destrempats i l’agitat moviment de cada dia s’ha vist deslluït per una visible calma.
De camí cap a la feina, llegint com Firmin veia la destrucció del seu entorn mentre caminava, he pogut entreveure pels voltants del llibre com de quiets estaven els carrers normalment curulls de vida. No sentia tampoc el renou dels vehicles farts de moviment gemegant els rodaments. Les portes de les naus industrials estaven ben tancades. Fins i tot les ombres, normalment descarades dansant rere els arbres o imitant els ridículs caminars dels vianants. m’han semblat porugues d’ésser vistes tot amagant-se a les cantonades i diluint-se en la grisor de l’asfalt i les brutes voreres.
He pogut arribar a l’entrada sense ni tan sols haver d’envair instantàniament la calçada per esquivar un impertinent mal estacionat cotxe. El dia però ha seguit igual: apagat i somnolent. Només una notícia que no sabria classificar ha trencat el somort ensopiment general.

La diadema

2009-12-02T21:07:00.002+01:00

Avui he vist la diadema més impressionant del món!

Estava pensant ves a saber tu quina de les tres-centes cinquanta absurditats diàries quan per inèrcia quasi surto a l’estació de Verdaguer, anterior a Joanic, destí real. Així que amb mig peu a l’andana m’adono de l’error i frenant en sec començo el camí invers, caminant d’esquena. Sort que era gairebé l’últim, que si no hagués creat una mena de col•lapse / embús important. Tot i així, darrere meu una noia m’havia pres la posició i sense adonar-me’n per poc que no l’aixafo. Com per un sisè sentit (aquell que percebs quan uns ulls et miren malament) m’he girat i immediatament m’he desfet en disculpes.
De cara llarga i els ulls penjats duia els cabells enrere, que semblaven sostinguts per una trena que li creuava una mica més enllà del front. Aleshores m’ha avançat com marcant que igualment ella sortiria primera. Quan l’he tinguda d’esquena he observat que de fet, els cabells els tenia lligats amb una cua totalment normal. I la trena? Doncs la trena tenia els dos caps units amb una goma de plàstic flexible, de tal manera que podia eixamplar-la a voluntat. M’ha semblat excel•lent i m’ha fet pensar en la tres-cents cinquanta-unena absurditat del dia:

La princesa Leia de la “Guerra de les Galàxies” devia dur un artefacte similar amb aquelles ensiamades laterals!

Camins

2009-11-25T21:14:00.002+01:00

Caminava distreta, totalment absorta amb els aparadors que li anaven passant pel davant a cada pas. La boca amb l’obertura inconscient, ni molt ni poc. El ritme el marcava l’àvia que l’empenyia i la guiava.
Les veia venir des de lluny i creia que tenia prou espai per l’esquerra, entre elles i la paret, per passar-hi bé. Just abans del creuament, la petita allarga la mà i estira, algun absurd detall l’haurà captivada i vol atansar-s’hi.
Per no fer-les anar per terra, la gran i la petita, vaig haver de fer una cabriola de les més lluïdes. Els estranys i espasmòdics moviments junt amb el sord so dels peus tocant a terra van activar l’àvia que sento com diu:
- Marta – allargant la a, signe inequívoc del desesper - vigila, que no veus què fas?
Vaig estar a punt de dir-li que no és preocupés ara, tenia tota la vida per endavant per fer-ho i amb assumptes potser fins i tot més superflus. Ara li tocava descobrir el món i créixer-hi. Però no, vaig seguir caminant, ni tan sols em vaig girar, participant així de la incomunicació típica i trista de la metròpolis.

La fugida

2009-11-21T19:57:00.004+01:00

Sabia que el llac no queia lluny, si s’afanyava potser hi trobaria refugi a temps. Si decidia no moure’s i quedar-se totalment quieta, muda i aguantant la respiració potser la sort l’acompanyaria i passarien de llarg. L’espetec proper pel trencament de dues branques, de fa temps caigudes en terra, sota els peus dels seus perseguidors feren saltar-li totes les alarmes internes. La por inundà els pulmons, s’instal•là al cervell i ennuvolà la raó. L’instint actuà, les cames reaccionaren autònomes i proveïdes d’una energia desconeguda començaren la correguda. El desesperat moviment anava de la mà de la despreocupació d’on posava peus i mans. La fressa del fullam i el sotabosc indicaven la seva presència i localització. Seguir endavant era, ara si, l’única alternativa.
De sobte un raig de sol l’enlluernà, havia deixat enrere el bosc, havia arribat a la gran rasa de grava. Sempre li havien dit els ancians de no creuar-la mai, que tants hi havien perdut la vida i que a l’altre cantó només hi havia perills i malastrugança, eren presa fàcil dels tirans. Ho havia fet duta per la curiositat i per absurdes juguesques i ara en patia les conseqüències. Creuar aquells tres o quatre metres que feia el camí de carro que comunicava cal Perer amb la carretera nacional i la civilització se li feu una eternitat. Un cop a l’altre cantó s’atreví a guaitar furtivament darrere seu i entre la malesa entrellucà els malvats rostres. Braços s’aixecaren i l’assenyalaren, sentí els crits com trons furiosos. Saltà el marge de la carretera i prosseguí la fugida. Percebia l’amenaça cada cop més propera, l’estaven encalçant, però el llac també era allà mateix, darrere el turó. No volia tombar-se de nou, un segon podria ser necessari. La pujada fou dura, i desesperançadora. Les fulles patinaven avall i tenia la sensació de no avançar gens. Sentia l’alè calent del perill al clatell. Sense ni mirar on queia feu l’últim salt des del capdamunt i, de l’aire estant, sentí l’estrèpit del gegantí cos caient al sobre el munt, justa abans que l’aigua li tapés les orelles. Quasi l’atrapen. S’havia salvat.
Va endinsar-se ben dins les profunditats i, protegida per les algues es veié amb esma per mirar amunt. Tres cares de galtes rosades i llavis grossos sortiren per sobre el la penya. Obrien i tancaven la boca però ella, d’allà estant, ja no en sentia res. Amb uns bastons remenaren l’aigua durant alguns minuts de suplici. S’aferrà fort al les plantes properes no separant-se de terra. Aviat se’n cansaren i marxaren entre renecs i imprecacions.
Passat un temps prudencial s’atreví a treure el cap.
- Croac – Avisà, i per tot el bassal sentí la resposta calorosa de familiars i amics
- Croac, croac, croac.

Platero y Yo

2009-11-21T19:57:00.003+01:00

Si poguessis pujar dalt, al terrat de casa, veuries un món enllà d’aquestes parets. Sabries que els crits que sents cada matí, Nútria, surten de diminutes boques de les criatures de la guarderia que tenim a sota. Si els teus ulls veiessin com un parell juguen a disparar-se amb pistoles invisibles; com un s’aprofita de ser més gran i pren allò que tenien els mes menuts; com dos ploren rius de pena perquè un tercer no els deixa beure l’aigua, salvadora i transparent, de la fonteta del pati; com uns mostren, pomposos i orgullosos, les darreres joguines, grogues, blaves, malves, que els pares els han comprat a aquells que no s’ho poden permetre, aleshores entendries perquè de gran som com som.

Si quan el sol, ataronjat i enrogit de vergonya, s’amaga per no veure més el desastre que il•lumina i la fosca cau damunt els homes, poguessis estar al sostre que ens protegeix, Nútria, veuries com les estrelles, en comptes d’omplir la vacuïtat del cel nocturn amb infinits punts de llum i esperança, sembla que hagin caigut i estiguin engabiades dins les cases de les persones que les malgasten i omplen de tristor. Tan sols la lluna, solitària plata, pot mantenir-se allà damunt dels nostres caps, ensenyant-los el camí de tornada i, de moment, no es dona per vençuda. Aleshores entendries, perquè tu si que ets llesta no com nosaltres, com és que el món s’està morint i no ens en volem adonar.

L'observador

2009-11-10T12:36:00.006+01:00

Al metro un home està assegut a l’últim seient d’una de les cantonades del comboi. La jaqueta plegada sobre els genolls i un llibre obert, a les mans. Inconscient deixa entreveure les dents sovint, alguna narrada ocurrència li deu fer gràcia. Cada cop que el metro s’atura, aixeca la mirada just per damunt de la bora del llibre i observa el personal que entra. Ara un punki, ara el rastes, la dona madura de pits generosos, la jove d’ulleres escandaloses, la vella inestable amb el seu acompanyant no més segur que, galant, li cedeix lloc...
Poc després entra un cinquantí prim de barba gris i llarga i de roba esparracada amb un acordió que ha vist hores millors. Tan bon punt tanquen les portes es posa a tocar alguna melodia a voltes distingible. Decideix deixar estar el llibre, creu que pitjor que no donar-li diners és fer-lo invisible, no fer-li cas. Observa els companys de trajecte i com tots, sense excepció, han tombat el cap en direcció contrària al miserable músic que o està prou enllà per no adonar-se’n, o està avesat al punyent menyspreu. Els vells perquè el terra els té absorts en somnis de joventut són perdonats. La ulleruda ha estat descarada i està totalment oposada a l’acció. Seguint la ronda hi ha tres jovencelles de no més de disset que fan mofa. Un desagradable desig li remou les entranyes, i passa a observar al veí més lentament del que pretenia. Aquest es força a llegir, però duu més de cinc minuts a la mateixa plana. Més enllà un dorm i dos més ho fan veure. La música sona durant ben bé tres parades i després passa a recollir el fruit de les notes. L’aire omple generosament el barret, alguns però s’han dignat a fer-li que no amb la mà, d’altres han afegit un condescendent somriure, la majoria ni s’han immutat i l’home del llibre segueix, amb els ulls, el trist caminar de l’individu quan surt, esperant una millor oportunitat i acollida. A l’endinsar-se novament dins l’immutable túnel s’adona que havia de marxar amb el pobre músic, tant observar l’ha distret i haurà de tornar enrere.
La preocupació li arruga el front, li marcaran tard a la feina.

Objecció Fiscal

2009-11-10T12:36:00.004+01:00

Avui tornaré al traumatòleg, espero que em digui altres mètodes d’actuació. Fa massa que estic tancat a casa, pres lliure. I avui, justament, m’he fixat en un pamflet que vaig agafar durant la darrera Mercè, primer dia, justament, del meu enclaustrament. Era aquest:

Em va cridar l’atenció i justament estant, com estic, tan en contra de l’exèrcit i ara m’he mirat que deu ni do la força que pot tenir. Així que avui m’he disposat a mirar per la xarxa què s’ha fet i què es pot seguir fent. M’he trobat que esquerra republicana ja va presentar una proposta de llei el 2006, només els verds van estar-hi d'acord, aquí n’adjunto el video:

http://www.solidaries.org/ofiscal/video.htm

És cert que pot ser un pal mirar-lo, és llarg, és el parlament (acció al cinema) però ostres si val la pena. Es poden veure les dues espanyes. Des dels fervorosos lluitadors perquè tiri endavant, passant pels que diuen que hi estan d'acord però que com que sembla difícil dur-la endavant, o que no està del tot ben redactada voten en contra. Però fins i tot s’intenta justificant l’exèrcit per les “missions de pau”, per les seves actuacions amb grans catàstrofes naturals (prestige, incendis) i els defineix com un exèrcit no bel•ligerant sinó pacifista i que ajuda a democratitzar països i la consolida. En fi, no entenc que aquesta gent pugui ni tan sols arribar-se a creure les seves raons. Que l’exèrcit va muntar una tenda de campanya pels immigrant il•legals? Que tendre... I, dic jo, no podria haver-hi un col•lectiu que fes les funcions humanitàries, d’apagar incendis, de netejar, etc. que no sabés usar armes? No veig el perquè les han de saber fer servir si justament se’l justifica per aquestes qüestions.

M’hi apunto, la propera declaració de la renta intentaré fer-la amb aquesta objecció, doncs hi ha un blanc legal que t’ho permet si redirigeixes aquests diners, no per a tu, sinó per a altres organitzacions, per exemple, ONGs.

Algú m’hi acompanya? No estem sols.

Aquestes cèlebres paraules

2009-11-09T14:02:00.005+01:00

Un incentiu publicitari d’una coneguda marca de cervesa mostra com un jove trenca els esquemes de la vida fins ara establerts com a correctes i decideix emprendre un viatge pel món (vaja, no puc negar certa afinitat fins aquest punt). La musiqueta alegre, les imatges, la motxilla a l’esquena i una concatenació de somriures i rialles fan que quan finalitza l’anunci, en general s’estigui content. També fa pensar que si s’ha fet és perquè comença a haver-hi bastanta gent que s’anima a sortir de casa amb una mà al davant i l’altre al darrere durant llargues temporades. Jo penso que aquest fet s’esdevé d’un excessiu benestar.
En certa manera, i depenent de com sigui el viatge, pots estar d’acord amb ell quan comenta que s’ha adonat que tothom té la vida muntada, per estranya que sigui. Una amb un hortet, unes floretes i venent-les, una parella amb una furgoneta, una botiga de serps, etc. Dic que hi estic d’acord en certa manera perquè és ver que et creues amb maneres de viure que fins al moment no t’havies plantejat, maques, nobles i lloables. Però gairebé totes tenen en comú que qui les viu, abans, formava part del primer món, i que, dins l’entorn on ara està, no l’ha abandonat del tot i que sobretot: ha estat decisió pròpia. Per contra, te’n trobes moltes d’altres de vides, ritmes i sistemes. I també estan muntats, efectivament, però per altres persones, imposats per caps dèspotes, per la societat, per l’estat o el capitalisme. Veus gent que ha de sobreviure pidolant i no comenta l’anunci que té la vida muntada amb: mà allargada, o got, cartronets i caixer automàtic per dormir en els casos afortunats. O aquella dona que ha perdut el marit en un malentès al camp, on encara hi té esclavitzat un fill perquè aquí es puguin fumar els cigars de fulles seleccionades, un altre infant li va morir al néixer perquè els insecticides que utilitzava pel monocultiu de plantació de soja quan era jove (ella), durant l’embaràs, van perjudicar el fetus i ara en té quatre més que no sap com tirar endavant doncs l’educació és pèssima i a més necessita d’ingressos que no concep d’on treure si no és prostituint-se. No comenta que té la vida muntada sobre la desgràcia. I aquella família Nicaragüenca que malviu de l’abocador i de les deixalles de la capital, no diu que té la vida muntada amb merda, bosses de plàstic i penúries.

Cada cop que el veig, a mi se m’esborra la il•lusió que m’hauria d’aportar. I les cèlebres paraules: No et trenquis tan el coco, em sonen supèrflues, absurdes, i despreocupades. És més que provable que, d’alguna manera, estiguem participant i afavorint aquestes situacions així que, potser si que hauríem de trencar-nos-hi una mica el coco per trobar la forma d’equiparar-nos una mica.

Només hi ha un problema: Som egoistes.

Somnis entre boires

2009-11-06T11:40:00.002+01:00

Un bell nou matí. Sòl esplèndid que escalfa des de la més llunyana extremitat fins la més amagada de les entranyes. Per no suar com un garrí, molt atent, un vent gèlid s’escola suau, dolç i parsimoniós, per tots els racons. Quin goig.

I ja va bé, perquè anit va succeir-me allò que tant molesta quan estàs plàcidament dormint. Part de la culpa va ser meva i de les meves fantasies semi-estúpides. Voler volar. Clar si, home, com tothom. Fins aquí potser res estrany, però aleshores, ajaçat al llit i amb els ulls ja clucs meditava sobre aquest fet i que, en el cas que m’hagués estat possible, en comptes de demanar la baixa els hagués pogut proposar d’anar d’un lloc a l’altre flotant per l’empresa. Em vaig adormir imaginant les cares astorades dels companys quan, per desplaçar-me ho fes sense ni tan sols moure les cames i suposant el caos que podria crear-s’hi. Per sort, a l’hora d’anar a dormir, mai dono massa temps al coco i caic fregit als pocs minuts, així la bola no es fa immensament gran.

I en això que segurament roncant, ve el somni a posar-me les coses a lloc. Tu volar? Mira t’ho puc acceptar, però que això t’arreglés l’esquinç, nanai! I perquè no us preguntareu. Doncs resulta que en somnis efectivament podia volar, no calia que ho fes amb el puny enlaire com el superman, però si, podia volar. I clar, com sempre que és així, jo m’emocionava, i cada cop volia anar més de pressa i més amunt. De sobte, veig que començo a perdre impuls i energia i si que m’enlairo, però no pas més que alguns miserables centímetres del terra. És aleshores que m’adono del fet que, per aixecar el vol amunt i amb més potència haig d’estirar els peus avall aerodinàmicament. Així que si, torno a guanyar empenta però començo a sentir la fiblada de dolor al turmell. L’emoció em pot i hi torno. I el dolor augmenta, insisteix, perdura. No ho aguanto més i em desperto. Inconscientment, m’havia ajagut cap per amunt amb els peus encarats al sostre i el pes de les mantes i llençols estava obligant una flexió inadient pel feble turmell. Les il•lusions de volar doncs, quedaren truncades en somnis i aquests al seu temps, esmicolaren la fantasia de guarir el l’articulació volant.

En fi, toca de peus a terra, que és com han d’anar les coses, malauradament.

Solitud

2009-11-05T12:50:00.000+01:00

Com un mirall embrutat i fosc, el vell televisor gris i apagat, reflecteix la claror tènua de l’únic llum de peu que il•lumina la sala. Tot està immòbil excepte les invisibles ones sonores del transmissor i la mà que omple aquestes ratlles. És negra nit i per bé que les cortines no estan passades, darrere els vidres no s’hi veu més que la pacient fosca qye espera l’apagament d’aquesta llum per envair i recuperar aquesta cova on sóc, que se li resisteix. L’obligació de fer repòs, un peu que reclama les atencions que normalment no li són atorgades, ha propiciat la lectura de Solitud, de Victor Català. L’acabo d’enllestir. És un llibre que costa de llegir a trams. Essent lent com és, si no fas llargs episodis, se t’esmunyiran, entre lles línies, els puja-i-baixa sentimentals que només es poden transmetre amb constància i perseverança. Si et perds aquest efluvi de sensacions és millor que l’abandonis, estàs perdent la major part de la gràcia que té. Quan ho feia de viatge a la feina, al metro, sovint la mandra em podia. Ara amb la baixa, han tocat dues tardes al terrat de casa. He pogut veure els canvis de tonalitats que pren la ciutat quan el Sòl recorre veloç els seus darrers instants abans d’acotxar-se rere Collserola i els dies ventosos m’han permès gaudir de la visió d’un mar sense la boira bruta habitual. Sense l’escalfor de l’astre rei la frescor feia presa de mi i em recollia cap al menjador. No l’hagués fruit tant si no hagués estat per la lesió, així que, fent ús de les pròpies paraules del pastor:

- Tot lo món és bonic si es mira amb bons uis, ermitana!

L’entorn ha acompanyat perfectament i ha servit per empapar-me’n bé. L’he acabat i comprendreu que m’hagi passat una tarda reflexiva. És, sens dubte, la reacció lògica. Quina història! I com m’agradaria poder-me expressar així. Una labor difícil i tenaç tal com ell (ella en realitat, quina dona!) comenta al pròleg:

“Jo, com a tocat que sóc de les mentades devocions i per això més desitjós de fer art que mercaderia – fins allà on el meu seny i les forces arriben – havia somiat en donar-te amb la meva primera obreta d’algunes proporcions, l’obra seriosament planejada, meditada i remeditada abans d’escriure-la, escrita després amb catxassa i mirament, deixada reposar més tard per a donar lloc a d’aquietar-se el bulliment de les impressions i depressions momentànies i més tard encara repassada, llimada, brunyida a sangs fredes per una i altra volta fins a deixar-la neta i purificada de tots aquells defectes enlletgidors que està en la mà i en la paciència de l’autor corregir. És a dir, llegidor meu, jo somniava amb donar-te l’obra primmirada i endreçadeta en què un hi posa tot el que sap i pot i que no és altre que l’obra amb què somnia tot aquell que fa una obra pel sol i propi gust de fer-la.”

Le Souhait (Quarta i última part)

2009-11-04T12:41:00.002+01:00

Un cop dins, sense donar-li ni temps de reaccionar es tragué, com la serp quan muda de pell, l’estreta samarreta. L’home es posà les mans sobre els ulls, que gairebé surten disparats de les seves òrbites. L’encant d’aquella nereida no el deixava marxar. Ni tan sols volgué evitar com els cinc tentacles dels palmells s’acostaven, poc a poc i sense impediments, cap aquelles voluptuositats que, descarades, es desprenien la pols de la inconsciència. Quan la prengué, ella li donà l’esquena per poder veure l’escena a través dels miralls, multiplicadors de sensualitat.
S’apropà contra l’’home i notà la vigorositat punyent barallant-se amb totes les teles. Suaument, ella duia el tempo, li apartà les mans que la prenien i es descordà els sostenidors (ell no hauria pogut, els tremolors li ho hagueren impedit). Com quan s’obre el teló aparegueren els pits en escena. I es repetí l’espectacle de les fregues. L’excitació es percebia per tots els racons. Els massatges es succeïen mentre ell intentava explicar-li, embarbussant-se, que ni tan grans ni tan ferms. Amb un d’acord i un espera aquí s’esmunyí rere les cortines, encarregades de guardar el frenesí. Quan reaparegué guaità com gotes de suor queien del front del seu postres. Gràcil com un capgròs en un bassal s’entortolligà al seu voltant li comentà que els que s’acabava de posar, com a mostra, serien perfectes. Ell feu que no amb el cap.
Amb una seguretat impensable fins al moment en aquella mosca, la prengué de la cintura, se l’apropà. L’espetec del desencaix fou el tret de sortida per a un cúmul de reprimits desitjos que, per fi, veien l’oportunitat de ser els protagonistes d’un món que havien tingut llargament vedat. Aprofitaren els escassos tres quarts d’hora per treure tot el suc a aquell cubicle d’un metre quadrat. Les cortines ballaven al compàs de la dansa acrobàtica de fruites nedant amb xocolata, insinuant els pudors més salvatges i retenint la llum que aquella fogositat desprenia dins el provador.
Els últims acords d’aquell triomf natural foren seguits d’un atac sobtat de moral venjativa. Les robes trobaren veloces les seves cuixes, natges, melics i espatlles. S’amagaren les vergonyes visibles i es feren palpables les etèries. Fora d’aquell indret màgic la descoordinació i maldestre tracte dels desconeguts tornà a caure com plom sobre la relació. S’acomiadaren estranys, sense la complicitat de la que havien estat partícips. Havien perdut la sintonia.
Quan es trobà sola, una controvèrsia de tranquil•litat i neguit envaí la Marianne. Com la nena trapella quan se’n surt, se sentia un punt orgullosa d’haver seduït aquell home, però no tenia clar si ho explicaria mai a les amigues, ni a les més íntimes.
A l’altre cantó dels vidres, imperceptiblement entelats, el senyor enfilava de pressa carrer amunt. Una cinquantena de metres enllà s’aturà davant un nou aparador uns instants amb posat dubtós. S’endinsà a la tenda acompanyat d’un so estrident que l’anunciava. Damunt hi penjava un elegant rètol:

Llenceria fina “Le Souhait”.

Le Souhait (Tercera part)

2009-11-03T15:04:00.001+01:00

- Caiguts.
- Com? – la o s’allargà més del compte per evitar l’espetec de la rialla que, dins l’esòfag, pugnava per sortir en llibertat eixordant el veïnat i que de ben segur hagués dissuadit, definitivament, l’insecte que tenia davant de prosseguir amb la compra.
- Que els té mig caiguts ja i jo voldria doncs... es que miri, no sé com dir-li-ho.
Aquell home desprenia patiment se’l mirés per on se’l mirés. Se’l veia fent uns esforços titànics per aguantar-li la mirada i no abaixar els ulls un pam més avall, les ninetes es bellugaven boges. Ella ho notà i inflà bé els pulmons constatant l’evident torbació i pèrdua de concentració de la seva víctima. Se sabia amb una notable davantera, enveja de moltes clientes. Quan es mirava al mirall s’auto-enorgullia del valor d’haver-se sotmès a aquella operació de feia un any, estava encantada amb el resultat, havien recuperat, potser exagerat, la força i alegria de l’adolescència. Tots els sostenidors li queien bé i fruïa, com avui, de l’impacte que causaven els que aixecaven fort, que sempre combinava amb samarretes ajustades.
S’ho estava passant bé i cada cop contornejava més el cos mentre es desplaçava i li mostrava les possibilitats. Subtil, eficaç i amb la desimboltura més creïble. De miracles no se’n poden fer, va fer-li entendre, però si que es podia intentar millorar molt el resultat.
- Deixa que t’ensenyi quatre trucs. – Digué avançant cap als provadors fent-li el gest característic del vine cap aquí. El repetitiu cargolament de dit tingué l’efecte esperat i la Marianne sentí el plaer de veure com la mosca quedava atrapada a la teranyina, gairebé no es podia creure que fos tan fàcil.

le Souhait (Segona Part)

2009-11-02T13:20:00.001+01:00

- És que...
- Si?
- La meva xicota sap? Vull dir, és el seu aniversari i crec, no ho sé, que potser seria un bon detall...
- I tant! A les dones sempre ens agraden els homes atrevits.
Ell enrojolà visiblement i guaità el terra.
- Jo, és que d’això, mai... sap? Vull dir, que jo no sé... m’entén oi?
- No pateixi, jo l’ajudo – Aquell home li encantava, era com l’osset de peluix d’infantesa que amanyagava i estrenyia fort entre els braços quan s’acotxava. Era una monada, pensava – Tenia vostè alguna cosa en ment?
- Dona, en ment en tinc moltes de coses – emmudí sobtadament avergonyit.
- Tenim tota la tarda – respongué somrient i atenta la Marianne.
Un petit esbós de somriure semblà escapar-se-li entre els llavis a ell també, s’estava asserenant.
- Digui doncs, buscava conjunts o parts separades?
- Ehhh, doncs miri, jo... pensava en sostenidors – Digué compungit com si es tractés de la paraula maleïda.
- Molt bé – Aquell home era una joia, quina cucada, no l’estava decepcionant gens. – Segueixi’m, quina talla fa? – Era aquesta la seva pregunta estrella, li encantava veure les reaccions que provocava als homes. Passaven d’encongir-se fins a ser éssers diminuts que calia cercar amb la lupa que duia sempre a la butxaca, fins a enorgullir-se de tenir una concubina amb melons de premi, de suculentes síndries de mugrons eixerits, però que no sabien quin color d’ulls tenien. Un bon grapat, però, en coneixia les dades, aquesta badada només passa la primera vegada, i parlar de números és molt menys impúdic, talla 80/85/90...i forma de copa A,B, C. Com a classe de primària, vaja. El nostre home però fou dels bons, fins i tot es va sentir el patac de com se li desencaixava la mandíbula i picava contra el terra. Una espècie de so inintel•ligible sortí d’aquell descomposta fesomia.
- No en sap la talla?- Deia intentant fer un semblant tranquil•litzador. La veritat és, però, que estava encantada amb el rol dominant que estava prenent.
- Doncs... – L’home es refeia – Uf, hem... així? – Aixecà les mans com si agafés dos pits invisibles però acostant-se descarat als d’ella, que notà un subtilíssim pessigolleig ben endins les entranyes que confongué amb nerviosisme – Eh ...- S’aturà – Els dits no m’arriben al fons.
- Perfecte!
- Jo és que ella...- prosseguí l’home refrescant l’ambient – Doncs que els té tots iguals i voldria, m’entén, una mica de varietat – Ara semblà deixar-se anar – És que veurà, tots són de color carn, altament destrempants. – I aquí tornà a contraure’s sobre si mateix i entre les parets i el terra quasi l’engolen.
- Cap problema, els vol amb brodats? Amb farcit? O potser transparències? – Ara que tornava a sentir la situació sota control s’envalentonà amb les picardies. Volia veure’l patir una mica. La Marianne començà a mostrar-li el gènere veient-lo atabalat i fora de context.

Una bona notícia

2009-10-30T11:58:00.001+01:00

És preocupant o no? Últimament després del telenotícies em quedo deu minuts aplatanat al sofà. Compungit i menut. Sort n’hi ha de la part supèrflua dels esports, que et permet recuperar de les barbàries que has sentit durant els 20 minuts anteriors.

Que si corrupcions, que si matances, que si terrorismes, que si dictadures, que si abusos de poder, que si malbarataments de fons fins i tot dels representants europeus de més força, que lluitaven insistents perquè els directius de bancs es rebaixessin els salaris i resulta que després ells se’ls gasten per eixugar-se el cul. Sembla que de tant en tant apareix, per alguna escletxa, un llampec d’esperança. En orris se’n va tot al cap de ben poc, torna la foscor, la finestra es tanca prestament quan aquells mateixos pequen més escandalosament, pel greuge d’haver criticat allò que després practiquen.

I enmig d’aquest desgavell de despropòsits, una bona notícia, comenten els reporters, Estats Units surt de la recessió per primera vegada. I jo que m’enfonso més al sofà. Jo que perdo del tot l’esperança. Jo que deixo de creure en els humans. Jo que no sé si entenc el món com la resta. És això una bona notícia? Significa això que s’està acabant la època del lleuger relaxament de la compra compulsiva? Significa això que tornarem amb més fúria a explotar els més desvalguts? Si qui ha patit i segueix patint no són les grans potències, que sempre trobaran en una crisis algun indret on gratar i treure profit de les penes dels altres. Com pot ser que AGBAR hagi tingut beneficis milionaris durant la sequera més extrema catalana? Com pot ser que els bancs i caixes, a part d’uns pocs, segueixin ampul•losos i amb americanes?

Si us plau, mireu el documental HOME que properament es projectarà a les pantalles cinematogràfiques i pensem si es pot frenar l’ambició humana, si podem ser humils i sostenibles...

Per mi això no és una bona notícia, és el tret de sortida a una nova escalada d’imperfeccions humanes. Salvatges que som, i més, per no creure’ns-hi.