dissabte, 29 de març del 2014

La zona verda



Amb la bossa d’esport a l’espatlla dreta i desputricant a través del Whatsapp sobre la injustícia i eficiència del servei municipal de grues, baixava carrer dos de maig camí del dipòsit municipal.

Se m’havien endut el cotxe.

Mentre caminava a pas apressat, perquè tot i els cinc dies que havien passat de sobte em venien les urgències, pensava que depenent de quant sumés, més valdria que se’l quedessin: Un cotxe de més d’onze anys no pot pas valdre gaire... Ja amb cinc em va costar més aviat poc...

Era de nit i la torre Agbar, ja se sap que el mal sempre acaba unint-se, m’indicava, alegre amb les ballarines llumetes de la façana, el punt on havia d’anar a parar. A parar o a pagar. A pagar, definitivament.

Com que la plaça de les Glòries està feta un desastre, amb això de les obres de modernització, el dipòsit estava en un pàrking d’aquests de BSM on havien improvisat, amb cartellets enganxats a les columnes, les indicacions de com arribar a les guixetes. El guardià semblava ben acostumat als desorientats afectats i, amablement, senyalava la direcció sense ni preguntar perquè baixaves. Potser tenim la vergonya marcada al front quan arribem al dipòsit? La vergonya o la ràbia, ara no n’estic segur.

En tot cas, quan vaig estar davant del servei d’atenció vaig tragar-me l’orgull i vaig buscar entre els fons de butxaca, alguna resquícia d’amabilitat que encara em quedés per allà mig amagada.

Aquella dona, gentil i empàtica com ella sola, em va atendre amb una comprensió desbordant. Què dius? Que fa cinc dies que se’t va endur el cotxe? Bufff... doncs això et sortirà car de debò.

Si miri, deia jo, que resulta que vaig aparcar diumenge, perfecte tu! Allò que surts content. Zona verda marcada a terra i la senyal corresponent, tot en ordre. Si que se’m va fer estrany veure que la casa que normalment hi havia davant no hi fos, però estava cansat i allà hi havia les línies verdes a terra, impol·lutes, acollidores. No, veus? No vaig veure les senyals provisionals de prohibit aparcar en horari laboral i, sap? Durant la setmana no agafo el cotxe, així que, si se me l’enduen dilluns, allà es queda dimarts, dimecres, dijous i divendres. I encara bo que avui anava a entrenar, que si no fins diumenge res tu! Arribaré tard, a entrenar. Si hi arribo.

La senyora anava fent que si amb el cap, i que no també, depenent del moment.

I és que encara m’han d’arribar les darreres. - Continuava jo dient -Bé, en realitat espero que no arribin, que els serveis estan prou informatitzats per detectar errors humans. Vaig aparcar, farà cosa de dues setmanes, el cotxe també en un lloc ideal. Zona verda immaculada, la meva zona verda. Immillorable. Però el tiquet trimestral va lliscar sota la línia fosca de sota el vidre del davant i no es veia. I, igual que aquesta vegada, el dilluns va passar un vigilant i em va posar el pertinent paperet. Al paperet hi diu: Falta de tiquet. I a més, per si tens dubtes, hi ha una creueta on indiquen que hi ha una fotografia que ho demostra. El dimarts va passar un company seu, perquè al segon paperet hi ha un altre número identificatiu. I, sense qüestionar-se’n la conveniència, va clavar-me’n el segon. Dimecres igual. I dijous. I divendres. Jo no em puc creure que aquesta gent no es pregunti si és normal que un cotxe amb una multa segueixi aparcat al mateix lloc durant una setmana sencera. Serà, normalment, que qui l’ha deixat està convençut d’haver-ho fet bé. I a més, si haguessin mirat el coi de maquineta, haurien vist que, tot i no haver-hi tiquet, el vehicle amb aquella matrícula no és que no hagués pagat, sinó que no tenia visible el justificant.

En aquestes, la senyora, que mentre li fotia el rotllo anava teclejant a l’ordinador, alça el braç per atraure la meva atenció i em diu que ja m’haurien d’haver arribat les multes. Que efectivament, no només els bon-homes no es van molestar a fer les comprovacions pertinents, sinó que tampoc ho havia fet la gent d’oficines.

Va imprimir cinc fulls més, un per cada multa (que, per agilitzar-ho tot plegat, anaven per separat). Me’ls va entregar. Jo encara devia dur una expressió d’estupefacció absoluta, perquè immediatament torna a teclejar i en pocs segons sortien sis fulls més. Són per les reclamacions, un per cada cas. No hauries de tenir problemes amb aquestes, és evident que t’ho haurien de tornar. Tu endavant! Ara, la de la grua... És més complicat. Pots intentar, si vols, reclamar que et tornin el pagament dels 5 dies al dipòsit, perquè si no ho saps és evident que no vindràs. – M’ho explicava entenent perfectament el meu estat anímic - Però no et recomano que ho demanis tot, potser t’ho tomben.

Jo feia que “aha” i “mmmm” tot escoltant. La multa d’avui no te la cobro, només el servei de grues i el pàrking. Recorda que és això darrer que hauràs de reclamar.

Al mirar la factura gairebé se’m cauen els ulls per terra. M’imaginava els problemes que tindria després per recollir-los si no m’hi veia. Vaig treure la targeta de crèdit amb  mà em tremolosa. Surt més barat anar a Boston a visitar el Carles que no pas que se t’endugui el cotxe el servei municipal i no saber-ho fins una setmana més tard!! Jo que vaig amb transport públic, jo que lluito contra la pol·lució i congestió de la ciutat, jo que deixo el cotxe descansant tant com puc, m’enduc uns clatellots que al·lucines. Em sentia castigat injustament i pensant que si era així com l’ajuntament fomentava la mobilitat sostenible, estàvem arreglats.

Vaig baixar a buscar el cotxe. El vaig trobar sol, fins i tot diria que feia cara de compungit, com un nen que sap que ha fet alguna malifeta i que li caurà una bona esbroncada.

Vaig mirar-me’l de cap a peus, allò que dius, a veure si a sobre me l’hauran ratllat... No vaig veure res que no fos normal: estava brut, seguia amb el retrovisor dret agafat amb cinta aïllant, i tot un seguit de bonys que li donen un aire decadent i interessant. Vaig entrar, vaig posar les claus al pany i, abans d’arrancar vaig agafar el telèfon i vaig escriure un missatge:
“Vaig a entrenar, necessito desfogar-me”. 

dilluns, 17 de març del 2014

El Jérôme s'escapa



Assegut al tren lent de Terrassa que s’atura a totes les estacions, passo l’estona distret mirant per la finestra com cau la tarda. Des que hi vaig ja he vist quasi de tot: tempestes, cel rogent, nit infinita... Ara cada cop és més clar i m’adono que ja arriba la primavera, el bon temps i les activitats fins tard.
Una dona, relativament jove però potser no tant, amb llavis molt ben pintats d’un vermell cridaner s’asseu a les cadires del davant, d’esbiaix. Es treu els auriculars de la bossa de mà, també virolada de mil colors, se’n posa un a l’orella deixant l’altre penjant i els connecta al telèfon fi i modern que duu a la mà dreta.
- Pau? – diu sense baixar la veu, però sense tampoc alçar-la massa. Just perquè no se n’assabenti tot el tren, però jo si. – El Jérôme s’ha escapat. – Pausa – Si tu, ha estat tot una mica estrany. Diu la mare que ha estat tota la setmana tibant la corda. Si. Havia amagat l’agenda i deia que no la trobava. Aleshores sa mare li ha dit que endreçarien l’habitació per trobar-la. No, clar, a ell no li ha agradat la idea, però ella ha començat a fer. Si, al cap de poc ell també ha fet com que ajudava una mica, no molt. Jo ho he vist molt clar – es recull els cabells rere l’orella – quan se n’ha cansat ha fet veure que la trobava sota el llit. Ha estat molt evident que sabia on era, perquè de cop s’ha alçat, ha anat a l’altra punta i ha dit: “ja l’he trobada”. – Es frega el nas -  A aquestes alçades ja estava molt emprenyat, el Jérôme, i deia que volia marxar. No, els pares no el deixaven.
He començat a deduir que el nano devia tenir alguna mena de problema més enllà del de no trobar l’agenda. Drogues? Alguna malaltia mental?
- Jo l’he intentat calmar, apropant-m’hi i dient que tot bé, que era normal que volgués marxar, però que si sortia ens havia de dir quan tornaria i que on seria. Que no vull tornar! Ha cridat. Aleshores ell se m’ha apropat amenaçador.  – Drogues, m’he dit – El Joan, el pare, s’hi ha posat pel mig eixelebrat dient que no tenia respecte per res ni per ningú. Li ha fotut un esbroncada de nassos. Evidentment això no ha ajudat pas gaire i l’altre s’ha tancat d’un fort cop de porta.
La noia alça els ulls i em mira, jo tombo el cap cap a la finestra, fent veure que aquella història no va amb mi, ni m’interessa el més mínim.
- Hem començat a sentir cops a les parets. Si. Ens imaginàvem que estava trencant coses però no hem entrat fins al cap d’una estona de fer-se el silenci. I ja no hi era. – Sembla que de l’altre cantó del telèfon li diuen alguna cosa – Si, ha obert la finestra, s’ha enfilat al sostre de la casa del costat, que és un pèl més baixa, i s’ha llançat a baix. S’hagués pogut fer mal, però no hi era. Encara l’estan buscant.
Jo m’esforçava en fer veure que no escoltava quan la noia ha dit.
- Ara vaig al teatre.
Se m’ha desencaixat la mandíbula inferior i he quedat com un babau més preocupat jo que ella per la sort d’aquell ganàpia. Dubto saber-ne mai més res.
Després de donar-hi unes quantes voltes he sortit del tren convençut, jo també, que el trobarien. Així no pateixo. Així puc anar tranquil a fer una cervesa, o al teatre.

dimecres, 12 de març del 2014

Curt però clar

Els anys es poden contar de moltes maneres: per viatges llunyans, per estius, per les fotos que vas fer, per les feines que vas deixar i començar, per les noves amistats i per tantes altres possibilitats. També es pot canviar el punt de partida: des que vas néixer (la més habitual), des que vas acabar la carrera, des que vas fer 18 anys, des que vas emancipar-te, des d'aquell viatge a sudamèrica, des que vam canviar de casa... I fins i tot pots contar-ho a l'inrevés: me'n falten tants pels 40, per la jubilació, per finalitzar el contracte...
A mi, m'agrada contar-los des d'aquella festa d'aniversari...
Per molts anys!!!