dilluns, 20 de gener del 2014

Capítol 9: La persecució sigil•losa



Gairebé es va fotre de caps baixant les escales que donaven al carrer. Amb una descoordinació total però amb un increïble instint de supervivència, aquell home begut de cabells llargs i llardosos tapant-li mitja cara, aconseguí enllaçar quatre passes mal definides per superar els darrers esglaons i acabà abraçat al providencial fanal del davant de cal Benet. Si no fos pel fanal, aquell home hagués acabat estirat a la calçada per on en aquell moment circulava el nit bus, que instintivament va fer una petita maniobra evasiva molt ben intencionada però insuficient sense l’inestimable aparició del fanal, i la planta hagués saltat pels aires escampant els bitllets que amagava.
La pluja que queia suau però constant, no facilitava el caminar erràtic d’aquell bon home. Amb una cervesa a la mà esquerra i la planta mal agafada a la dreta, semblava que estigués ballant un vals farcit de despropòsits. La llum esgrogueïda de les llums i la il·luminació intermitent dels fars dels pocs vehicles al passar pel costat donaven a l’escena un aire depriment i obscur.
El Benet es va quedar guaitant, des del portal de ca seva, com s’allunyava aquella despulla vivent. En tombar la cantonada va agafar un abric i el paraigües i es disposà a seguir-lo. A punt de sortir va pensar que potser seria massa vistós, la seva jaqueta no era precisament discreta i el paraigües, prestat per sa germana feia tot just una setmana per un assumpte quer ara no vindria el cas però que depèn de com potser l’acabo explicant, era d’un fúcsia llampant amb dibuixets de gossos aparentment simpàtics. Així que ho tornà a deixar a lloc, obrí l’armari i prengué un barret d’ala curta i una gavardina de franel·la beix fosc del seu pare.
En sortir va apressar-se a fer els primers passos per arribar a la cantonada i hi arribà just a temps per veure com aquell imprevisible i nocturn ballarí girava altra vegada pel següent carrer. En aquell moment una gota li caigué pel davant del barret, es mirà les espatlles que començaven a acumular una quantitat no menyspreable d’aigua i li semblà que tot encaixava perfectament. Es va veure com a les pel·lícules de gàngsters, les de veritat, les americanes dels anys seixanta amb veu de magnetòfon i imatges a voltes tallades per les imperfeccions de les cintes. Se sentia policia altra vegada. Aquest petit moment d’encisament cinematogràfic per poc no el despistà de l’objectiu pel qual havia sortit al carrer una plujosa i poc acollidora nit de tardor.
El so de la pluja esmorteïa el repicar de les seves passes i el feia una mica invisible, la resta d’invisibilitat l’assegurava l’elevat grau de borratxera del perseguit. Ja podia seguir-lo un animat grup de batukada, que ell hagués continuat endavant “com qui sent ploure”. Això va facilitar la feina de detectiu aficionat del Benet.
Al cap de tres minuts aquell home va fer el gest de llançar la cervesa al contenidor verd, però va resultar que el verd era en realitat d’uns matolls mal regats. No va semblar que li’n donés la més mínima importància i continuà endavant amb aquell caminar mal balancejat, com el d’un pèndol invertit i de moviment irregular.
Cinc minuts més tard, devia sentir la gola seca, perquè entrà en un bar brut, greixós i fosc baixant unes escales. En Benet va pensar en esperar fora, que seria cantaria massa entrant a dins, però quan al cap d’un quart d’hora encara no havia sortit i l’aigua ja no queia gavardina avall sinó que havia calat ben endins i semblava que dins les sabates hi tenia un principi de piscifactoria,  decidí entrar i prendre quelcom per escalfar-se.
El lloc no enganyava, si des de fora semblava fastigós, de dins no t’enduies una altra impressió. La barra estava plena de petits tolls de cervesa i whisky escampat que el mandrós cambrer no s’havia molestat a netejar, el terra estava tan enganxós que per poc no perd les sabates al primer pas i, un cop aixecat el peu, es podien veure perfectament les sanefes de la sola.
No va atrevir-se a seure a les cadires, per por que se li trenquessin les potes tan bon punt hi posés el seu delicat darrere i, dret al costat de la porta de sortida, va demanar un cervesa.
Aquell home no semblava tenir cap mena de pressa, havia deixat la planta damunt la taula i s’entretenia fent girar els gels del got que tenia mig buit. El Benet no va saber distingir de què es tractava, ni tan sols quan, acabada la cervesa i mogut per la curiositat, va demanar-ne un “com el d’aquell senyor”.
Per molt que la bufeta comencés a patir, el Benet no gosava entrar als banys que intuïa desesperants, d’aquells que si t’hi repenges de segur que ja no t’aixeques. I, mirant d’aguantar les ganes de miccionar, es movia impacient pel local. Distret imaginant-se a casa tranquil mirant qualsevol absurd programa de televisió, no s’adonà com aquell desgavell de persona se li apropà i li oferí el millor combinat del món. Que el convidava, que avui cobraria.
Desprevingut com estava no va saber dir que no i sense saber com va acabar repetint fins a tres rondes, la darrera la va pagar ell, per un estrany sentiment de deute cap aquella criatura que cada cop veia més bona persona i de confiança. Veia una brillantor als ulls negres i trists del bevedor, deduint erròniament que serien de saviesa quan clarament eren fruit de l’alcohol evaporant-se per tot arreu.
A la sisena copa, ja s’havien explicat mitja vida i eren amics íntims. En un d’aquells moments anomenats clarividents, petites llacunes de pensament continu dins d’aquell tortuós mar de neurones mal trenades, el Benet recordà perquè estava allà i, veient-se incapaç de continuar amb la persecució decidí preguntar on anava amb aquella planta.
L’home li respongué amb una naturalitat sorprenent. Al carrer Roc de l’engruna número 45. El Benet es donà per satisfet. Li agraí l’agradable capvespre i s’acomiadà d’ell, del cambrer, del penja-roba, de les figures a la porta dels banys i finalment, d’un gat dissecat que hi s’utilitzava, quan feia calor, per mantenir la porta del local oberta.
Pel camí, tot xop i desestructurat, ni s’adonà que ja no li caldria usar el lavabo. En arribar a casa, abans d’abocar-se de caps al llit sense ni canviar-se, va tenir la sang freda i la ment clara per anotar en una llibreta la direcció del carrer: Roca d’espuma 54.

dijous, 16 de gener del 2014

Treballant a la lluna

Un tango, Barceluna, de l’amic Adrián i la seva colla sonant pels auriculars, un termo amb aigua escalfada al matí abans de sortir de casa, un pot amb “hierba” que aboco al mate i on, amb certa cura, col·loco la bombilla per on xuclaré fins que senti les bombolles com es barallen per entrar-hi.
Fixant-m’hi, encara duc els guants de Bolívia, aquells que tenen una petita caputxa pels dits de mànigues curtes i també porto la dessuadora comprada al mercado cuatro d’Asunción. Recordo que als pocs mesos de dur-lo va començar a fer boletes i per poc no el deixo en una plaça de la ciutat de Sucre. Ciutat on hi havia cartells anunciant que allò era una zona turística i que estava prohibit orinar. Tot i així, de sota les faldilles de tela infinita d’una Cholita acotxada en sortí corrents un gat i, poc després, un sospitós regueró zigzaguejà carrer avall.
Em sorprèn adonar-me de quant viu està aquell viatge que sembla tan llunyà però que sovint reivindica la seva presència i, també, la seva repetició. Mai se sap...
Aprofito els petits espais de processament de l’excel per exercitar la memòria i també, perquè no dir-ho, per intentar no deixar tan en blanc aquest blog que, a poc a poc, sembla que vagi perdent empenta.
És normal, massa hores fora de casa i massa poc temps per dedicar-m’hi com m’agradaria.

divendres, 3 de gener del 2014

La comunitat de veïns



Avui han vingut a revisar la façana i terrat de l’edifici on vivim. El paio de dalt, un home que va de cara a barraca quan ho té clar però que és un sac de nervis quan li fas un joc ràpid de malucs o intentes dur-li la contrària, m’ha demanat de fer pressió a la del primer, que no vol gastar ni un cèntim de més, per un assumptes que ell considera d’allò més importants. No he volgut dir res perquè un dia va saltar-me al damunt per un assumpte de compartir pinces de roba que encara ara, quan el recordo, em surt un petit somriure pels laterals dels llavis, i també, perquè ni m’afecta ni em sembla malament.
Si mal no recordo, el seu pare o avi (estic parlant de la del primer, que té ja tots els cabells blancs i triga potser cinc minuts a pujar el tram d’escales) va crear l'edifici sencer. Me la trobo sovint per l’escala i, després d’haver superat favorablement el primer encontre, m’explica tota mena d’aventures del passat. Jo acostumo a deixar-la parlar, perquè al final serveix per tenir-ne bona relació i perquè també em dona idees per escriure aquí. Un dia em va comentar-me que, abans, feien sopars i berenars tota la comunitat junta al terrat, però que ara està el bloc ple de sonats i li fa mandra.
Doncs l’home de dalt, que s’ha estat mirant la façana des de dins i traient el cap per la finestra, al final ha vist la xinxilla, que s’acabava de despertar pel sorollam de les passes i les veus altes, i s'ha posat content:
-Saps que jo tinc dos conills?
-Si si, ja ho sé, si-  No he volgut fer mala sang amb l’assumpte del vernís, però ell ha tret el tema, molt correctament i sense fer les acusacions de pressumpte conillicidi de poc abans d’entrar a viure-hi nosaltres.
- Ui, va posar-se fatal quan veu vernissar i de què que no el pelem al veterinari. Saps, els duem a l’Exòtics, el de Balmes.-  Veient la meva cara de, i perquè m'expliques això ara? ha continuat- si, el de la tele.
- Aaaah!. - ¿I? Aquest “¿I?” no l’he preguntat, però segur que els ulls m’han traït.
- Al final es va posar bé, saps.- Si, ho sabia perquè m’ha cosina m’havia explicat com els va tocar els nassos i com, quasi de miracle, es va solucionar el problema.- És que hagués estat un cop fort tu, que ha sortit a anuncis de cola-cao i d'altres, el conill.
-  Aha, un conill famós – he bromejat
- Quan el veterinari em va dir que sortiria a la tele jo li vaig dir: Com vulguis eh, però jo no vull aparèixer-hi. – ha dit movent les mans com espantant l’aire. – Però si si, van acabar sortint tos dos.
Mentrestant, l'administrador ens mirava amb la mateixa cara d'interès que poso jo veient un torneig de golf o el tour de france, o sigui, mirant-se els peus, jugant amb els dits i esperant que s'acabés aquell diàleg, o monòleg.
S’ha acabat la revisió, parlant de tot i de res, com fins aleshores, i al final han marxat.
M’he quedat amb la sensació que, efectivament, ha de ser complicat de debò això de dur una comunitat de veïns...