divendres, 22 de novembre del 2013

Capítol 6: El Maurici i els esports



Mai havia tingut massa interès pels esports. Córrer com a folls empaitant una pilota, donant-li (i donant-se entre ells) puntades de peu, no li semblava un exercici prudent. Però als companys de classe sí que els agradava, hi posaven tota l’empenta que no tenien pels estudis, poques vegades els veia tan concentrats.
A l’hora de fer els equips sempre era el darrer de ser escollit. I no és que el Maurici fos d’aquells que no tenen habilitats, dels que ensopeguen amb la seva pròpia cama o que corren talment com si els haguessin penjat una enclusa al coll, amb el cos tot endavant i posant una cama davant de l’altra més per no caure que per avançar. Tot el contrari, era destre i tenia resistència. Però no voluntat. Com que els exercicis, a la classe de gimnàstica, eren obligatoris, no tenia més remei que participar. Optava per quedar-se quiet en algun punt indeterminat de la pista i, si per casualitat li arribava una pilota, la xutava fort i lluny més perquè no li vingués cap salvatge al damunt que per fer res de profit.
Per insistència de sa mare, un dia decidí acompanyar els col·legues al bar. Jugaven uns de blaus i vermells contra uns altres dels que no en recorda el color. Els blaus i vermell si, prou clar li va quedar. Havia demanat una cervesa, per no ser menys i perquè ja li estava bé la sensació de boira quan en duia un parell o tres. No veia la raó d’estar tots junts quan gairebé ni es miraven, doncs tenien els ulls clavats al televisor, on unes petites siluetes s’anaven movent per la gespa i la càmera anava ara endavant, ara enrere. Va contar les vegades que va encetar un nou tema de conversa, provant de veure si atreia la seva atenció: trenta-quatre van ser. Però a cada intent, una falta seguida d’insults en trencava el fil. Ell els buscava per sota les taules i cadires, entre les potes i les cames, sota les sabates o barrejats entre els cabells de les noies, però no, els fils es volatilitzaven, així que intentava teixir-ne de nous. Sense avisar, i moguts per una indesxifrable senyal, tot el bar es posà en peus, a cridar i aplaudir.
- Goooooooool! Gooooooool! Goooool!
Abraçades , cops de mans, que guapo tiu! Com s’ho ha currat! Has vist el “dribling”? I el “passe”? Puta mare! Fot-et Cansillas!!! I el Maurici mirant-se aquell estrany espectacle. Potser si que valia la pena veure milionaris jugant a futbol. I va decidir preguntar-los què havia passat. Que què ha passat? Collons Maurici, això teu té delicte! Doncs si no m’ho expliqueu seguiré sent un delinqüent i jo, ja sabeu, no tinc cap ganes d’anar pres. Mira tiu, es tracta de fotre la bola a la porteria. Amb el peu! Si, amb el peu. Doncs això que l’equip, que són aquells que van del mateix color, que en marca més guanya el partit. I per partit dura noranta minuts. Més el que afegeixi l’àrbitre. Si, cert. Però quin golàs, ho heu vist? Per tota l’escaire.
Així que el Maurici es prengué seriosament la feina de mirar la pantalla, que aleshores encara era de les que tenen un cul llarg i enorme i intentava escoltar la ràdio. L’emissora repetia els mateixos noms una vegada i una altra i, de tant en tant, ho fins a cinc vegades seguides: Valdés, Valdés, Valdés, Valdés, Valdééééééés!!! De tan avorrit havia decidit prendre’s una altra cervesa i estava mig grogui quan va veure que com la pilota entrava en una de les porteries. Recordant què s’havia de fer en tal situació, es va alçar i va començar a cridar i a aplaudir com un foll, orgullós d’haver entès, com a mínim, un dels arguments del joc. Però fou l’únic en alçar-se, ningú més el va seguir. Va veure que els seus amics miraven cap a totes bandes dissimulant, algun fins i tot feia que no amb el cap i es posava les mans tapant-se la cara. Va entendre que algun detall se li havia escapat.
- Maurici, que ha de guanyar el Far$a.
- Els de color blau i vermell collons!
- Però no era un joc i la gràcia rau en qui marca més gols?
- Si, però ha de guanyar el de colors. – va afegir un d’ells, aixecant les celles i movent els ulls en cercles.
Va aguantar uns minuts més, per deferència, i després decidí tornar a casa. Anava mig trompa i ja en tenia prou. Els amics, amb la mirada fixada al televisor, ni tan sols van molestar-se a dir-li adéu. Havia fet unes poques passes quan va tornar a sentir els crits d’alegria i el locutor que cridava: I més, I més, I més, I més!!! Uns anys més tard, aquell locutor guanyaria el premi a català de l’any. El Maurici recorda molt poc aquell discurs, però sí com TV3 va tallar l’emissió quan l’Ada Colau, de la plataforma ciutadana la PAH, va sortir a rebre el premi del públic. Va haver de mirar-ho per internet i va entendre que, a l’estar al servei del govern, la televisió no podia promoure una manifestació davant d’un edifici a punt de desallotjar.
Anys més tard, també per insistència, ara dels nous companys de la universitat, va tornar a veure un partit de futbol.
- Tiu, és la final de la copa del món! Espanya contra no-se-quí!
La seva decepció va ser majúscula. Al seu entendre era el moment ideal, la meitat de la població espanyola i catalana (amb l’excusa que mitja selecció era d’aquí) es mirava el partit. Ara que havia entès de què anava l’assumpte, esperava que algun dels qui anaven de vermell (però que haurien d’anar quadribarrats) agafés la pilota, encarés al seu propi porter i li marqués un gol dels que es diuen: en pròpia porta. Tothom es quedaria gelat, jugadors, entrenadors, públic, i espectadors. Enmig d’aquell silenci, quan totes les càmeres enfoquessin a l’heroi nacional que acabava de marcar un gol a la porteria d’aquell que deien era el seu equip, aprofitaria per treure’s la samarreta, ensenyant-ne una que duria a sota, una de blanca, llisa, amb unes lletres pintades per ell mateix que diguessin:
PEL DRET A DECIDIR!
Però això no va passar. I aquells milionaris que tenen la vida arreglada van seguir acumulant diners, d’aquí, d’allà i dels països amb petroli. Va ser el moment definitiu. No tornaria a mirar mai més esports populars.
Potser per això li agradava mirar els jocs olímpics. Perquè ningú sabia ben bé de què anaven aquells esports minoritaris i perquè, en realitat, ningú parava especial atenció. D’aquesta manera ell podia distreure’s, parlar amb qui fos i passar una bona estona.
Així va ser com va reconèixer l’Elsa.

dijous, 7 de novembre del 2013

La primera classe de pràctiques

L’aula ha quedat gairebé buida. Només un petit grup de sis alumnes (només una noia, per seguir amb les proporcions de les carreres tècniques) segueix treballant. Parlen de manera ordenada, amb un anglès correcte, millor que molts dels d’aquí, però que igualment ensopega amb els espais en blanc del vocabulari.
Del passadís arriben els crits d’aquells que fan broma entre classes i, per les finestres, que tanquen malament, o potser ni tan sols pot dir-se’n tancar, entra el so dels cotxes circulant al carrer. Avui no plou, sinó també hi entraria l’aigua. Els regalims, fruit de dies plujosos, es veuen com tortuosos camins paret avall i, en alguns casos, han fet saltar la pintura. Es pot observar que l’aula no sempre ha estat groga, prèviament havia estat blanca i, abans encara, verda. Un verd apagat, càlid, d’hospital. Tot i no saber-me massa greu és cert que, en realitat, fa una mica de llàstima veure com els edificis vells, on estudien els joves, es cauen a trossos ,metre que s’ha gastat una morterada, costant com a mínim el càrrec al rector, en edificis moderns de despatxos nous i grans que acullen el silenci com a millor hoste.
Aquesta escola va estar pensada per altres temps. Les classes, des que hi sóc, les he vistes sempre gairebé buides o mig plenes. Només serveixen per tenir prou separats als alumnes durant els dies d’exàmens.

Comencen a recollir els ordinadors, donen per acabada la sessió els darrers alumnes de pràctiques de projectes a qui estic fent les funcions de professor de suport. Jo també recolliré doncs. Casa m’espera, o potser l’alemany. Encara no ho sé.