Mai havia tingut
massa interès pels esports. Córrer com a folls empaitant una pilota, donant-li
(i donant-se entre ells) puntades de peu, no li semblava un exercici prudent.
Però als companys de classe sí que els agradava, hi posaven tota l’empenta que
no tenien pels estudis, poques vegades els veia tan concentrats.
A l’hora de fer
els equips sempre era el darrer de ser escollit. I no és que el Maurici fos d’aquells
que no tenen habilitats, dels que ensopeguen amb la seva pròpia cama o que
corren talment com si els haguessin penjat una enclusa al coll, amb el cos tot
endavant i posant una cama davant de l’altra més per no caure que per avançar.
Tot el contrari, era destre i tenia resistència. Però no voluntat. Com que els
exercicis, a la classe de gimnàstica, eren obligatoris, no tenia més remei que
participar. Optava per quedar-se quiet en algun punt indeterminat de la pista
i, si per casualitat li arribava una pilota, la xutava fort i lluny més perquè
no li vingués cap salvatge al damunt que per fer res de profit.
Per insistència
de sa mare, un dia decidí acompanyar els col·legues al bar. Jugaven uns de
blaus i vermells contra uns altres dels que no en recorda el color. Els blaus i
vermell si, prou clar li va quedar. Havia demanat una cervesa, per no ser menys
i perquè ja li estava bé la sensació de boira quan en duia un parell o tres. No
veia la raó d’estar tots junts quan gairebé ni es miraven, doncs tenien els
ulls clavats al televisor, on unes petites siluetes s’anaven movent per la
gespa i la càmera anava ara endavant, ara enrere. Va contar les vegades que va
encetar un nou tema de conversa, provant de veure si atreia la seva atenció:
trenta-quatre van ser. Però a cada intent, una falta seguida d’insults en
trencava el fil. Ell els buscava per sota les taules i cadires, entre les potes
i les cames, sota les sabates o barrejats entre els cabells de les noies, però
no, els fils es volatilitzaven, així que intentava teixir-ne de nous. Sense avisar,
i moguts per una indesxifrable senyal, tot el bar es posà en peus, a cridar i
aplaudir.
- Goooooooool!
Gooooooool! Goooool!
Abraçades , cops
de mans, que guapo tiu! Com s’ho ha currat! Has vist el “dribling”? I el “passe”?
Puta mare! Fot-et Cansillas!!! I el Maurici mirant-se aquell estrany
espectacle. Potser si que valia la pena veure milionaris jugant a futbol. I va
decidir preguntar-los què havia passat. Que què ha passat? Collons Maurici,
això teu té delicte! Doncs si no m’ho expliqueu seguiré sent un delinqüent i
jo, ja sabeu, no tinc cap ganes d’anar pres. Mira tiu, es tracta de fotre la
bola a la porteria. Amb el peu! Si, amb el peu. Doncs això que l’equip, que són
aquells que van del mateix color, que en marca més guanya el partit. I per
partit dura noranta minuts. Més el que afegeixi l’àrbitre. Si, cert. Però quin
golàs, ho heu vist? Per tota l’escaire.
Així que el
Maurici es prengué seriosament la feina de mirar la pantalla, que aleshores
encara era de les que tenen un cul llarg i enorme i intentava escoltar la
ràdio. L’emissora repetia els mateixos noms una vegada i una altra i, de tant
en tant, ho fins a cinc vegades seguides: Valdés, Valdés, Valdés, Valdés, Valdééééééés!!!
De tan avorrit havia decidit prendre’s una altra cervesa i estava mig grogui
quan va veure que com la pilota entrava en una de les porteries. Recordant què
s’havia de fer en tal situació, es va alçar i va començar a cridar i a aplaudir
com un foll, orgullós d’haver entès, com a mínim, un dels arguments del joc.
Però fou l’únic en alçar-se, ningú més el va seguir. Va veure que els seus
amics miraven cap a totes bandes dissimulant, algun fins i tot feia que no amb
el cap i es posava les mans tapant-se la cara. Va entendre que algun detall se
li havia escapat.
- Maurici, que ha
de guanyar el Far$a.
- Els de color
blau i vermell collons!
- Però no era un
joc i la gràcia rau en qui marca més gols?
- Si, però ha de
guanyar el de colors. – va afegir un d’ells, aixecant les celles i movent els
ulls en cercles.
Va aguantar uns
minuts més, per deferència, i després decidí tornar a casa. Anava mig trompa i
ja en tenia prou. Els amics, amb la mirada fixada al televisor, ni tan sols van
molestar-se a dir-li adéu. Havia fet unes poques passes quan va tornar a sentir
els crits d’alegria i el locutor que cridava: I més, I més, I més, I més!!! Uns
anys més tard, aquell locutor guanyaria el premi a català de l’any. El Maurici recorda
molt poc aquell discurs, però sí com TV3 va tallar l’emissió quan l’Ada Colau,
de la plataforma ciutadana la PAH, va sortir a rebre el premi del públic. Va
haver de mirar-ho per internet i va entendre que, a l’estar al servei del
govern, la televisió no podia promoure una manifestació davant d’un edifici a
punt de desallotjar.
Anys més tard,
també per insistència, ara dels nous companys de la universitat, va tornar a
veure un partit de futbol.
- Tiu, és la
final de la copa del món! Espanya contra no-se-quí!
La seva decepció
va ser majúscula. Al seu entendre era el moment ideal, la meitat de la població
espanyola i catalana (amb l’excusa que mitja selecció era d’aquí) es mirava el
partit. Ara que havia entès de què anava l’assumpte, esperava que algun dels
qui anaven de vermell (però que haurien d’anar quadribarrats) agafés la pilota,
encarés al seu propi porter i li marqués un gol dels que es diuen: en pròpia
porta. Tothom es quedaria gelat, jugadors, entrenadors, públic, i espectadors.
Enmig d’aquell silenci, quan totes les càmeres enfoquessin a l’heroi nacional
que acabava de marcar un gol a la porteria d’aquell que deien era el seu equip,
aprofitaria per treure’s la samarreta, ensenyant-ne una que duria a sota, una
de blanca, llisa, amb unes lletres pintades per ell mateix que diguessin:
PEL DRET A
DECIDIR!
Però això no va
passar. I aquells milionaris que tenen la vida arreglada van seguir acumulant
diners, d’aquí, d’allà i dels països amb petroli. Va ser el moment definitiu.
No tornaria a mirar mai més esports populars.
Potser per això
li agradava mirar els jocs olímpics. Perquè ningú sabia ben bé de què anaven
aquells esports minoritaris i perquè, en realitat, ningú parava especial
atenció. D’aquesta manera ell podia distreure’s, parlar amb qui fos i passar
una bona estona.
Així va ser com
va reconèixer l’Elsa.
