dimarts, 27 d’agost del 2013

San Franscisco



L’Isidre baixava caminant per un dels molts carrers amb fort pendent de San Francisco. Anava, com de costum, amb uns pantalons grisos amb ratlla al mig, americana del mateix color i una corbata no massa llampant però sí vistosa.
- Podria donar-me un dollar senyor? – li comenta un dels incomptables pidolaires mig sonats que tan abunden en aquesta ciutat. Aquest en particular és negre. – Si vol pot donar-me’n cinc – continua dient el pobre home, assegut al terra, gairebé estirat. – O deu – D’Isidre està molt acostumat a aquesta cantarella, de fet, és com si gairebé ni la sentís. – I si vol fer-me realment content, sempre pot allargar-me’n cinquanta... o fins i tot cent. Oh! Si seria un bon dia amb un de cent! - Aquest darrer comentari capta l’atenció de l’Isidre que se’l mira aixecant les celles. – Ei! I accepto targetes! – Afegeix per acabar el negre desmanegat.
A l’Isidre se li escapa una curta rialla, mig esquinçada per la seva voluntat avara. Però l’altre se n’adona.
- Hey! – diu- si t’ha fet gràcia nano, seria coherent deixar-me alguna cosa no? Als teatres funciona així!
L’Isidre s’atura, es tomba, se’l mira fixament posant-se les mans a la butxaca i li respon que si, que té raó. De l’americana en treu una cartera de pell novíssima, sembla acabada d’estrenar, i remena entre els bitllets. Finalment n’extreu un dollar i li llença gairebé amb menyspreu. Fa mitja volta però alguna idea el detura i torna a encarar al malaurat habitant que amb un deix de mandra ha allargat el braç i tot just està prenent el bitllet entre els dits.
- Com te dius?
- Albert - respon aixecant els ulls, sense massa interès.
Escolta Albert, et faig una proposta – diu l’Isidre – M’interessaria recuperar el bitllet sap? Li proposo un joc. – Mentre xerra es posa la mà altra cop a la butxaca dels pantalons i en treu una de les escasses monedes de dollar que hi ha en circulació. – Si et sembla, ho farem així. Jo et clavaré la moneda d’aquesta manera – diu prement-la fort al mig del front just damunt del nas. – I tu, picant-te al clatell amb la mà la intentaràs fer caure, així – acaba dient acompanyant amb fets les paraules. Immediatament després del propi calbot, la moneda es desprèn del front brillant de l’Isidre i cau damunt la mà que tenia estesa. – Si cau, te la quedes, però si no, em donaràs un dollar per cada intent que facis, et sembla?
L’Albert, que evidentment va mig begut, considera que no ha de ser gens complicat fer caure la moneda si aquell escanyolit sortit del “business center” ho ha aconseguit amb tanta facilitat i accepta la juguesca.
Veient que no s’aixecarà, l’Isidre s’ajup, per estar a la seva alçada i poder fer bé les gestions. Allarga la mà cap al front i prem fort la moneda. Ho fa durant potser uns deu segons, temps de sobres perquè l’Albert perdi la concentració en allò que està passant, i aleshores, amb un ràpid moviment de dits, treu la mà i, sense que se n’adoni el pobre desgraciat, s’enduu també el dollar.
Com que el front li cou un xic, de tant que ha premut l’Isidre durant aquells llargs segons, l’Albert està convençut de tenir la peça clavada al front i li somriu fitant-lo amb aquells ulls tan blancs que tenen els negres, com volent dir: tiu, acabes de perdre un altre dollar. L’Isidre se’l mira estoic, fruit del necessari costum de la seva feina. Aleshores l’Albert es pica amb una mica de força el clatell. Però no veu cap moneda caient a la mà que tenia estesa sota el cap lleugerament inclinat. L’Isidre allarga un dit. Incrèdul l’Albert pica un segon cop. No cau res. Ja hi ha dos dits enlaire. Sense poder-se’n avenir, ho prova un tercer cop, ara pica fort de veritat. Tres dits. La ràbia es veu en la inflor de les galtes fosques de l’Albert que, foll, pica sis vegades seguides sense parar. 9 dits, cinc d’una mà i quatre de l’altra, es mostren davant de la incomprensió de l’Albert. Aleshores, aquest, apropa amb cautela i molta lentitud la mà al front. S’adona que no hi ha cap moneda.
- Ets un malparit!- Diu alçant-se fent tentines.
- Hey, hey, hey! Tranquil eh? Havíem fet un tracte, si haguessis tingut paciència i haguessis pensat una mica, t’hauries adonat que no tenies res i no haguessis picat cap cop. Però has volgut anar massa de pressa, tens mal de cap i em deus nou dollars. Aquí no hi ha hagut trampa.
-“True”- diu un altre embriac que havia estat mirant encuriosit l’escena a poca distància. – “Man, he’s right”.
Aquesta intervenció desmunta el poc ímpetu que havia acumulat l’Albert i, renegant, busca entre les mil butxaques de pantalons, camisa i abric estripat. En troba sis i li’ls allarga.
- Collons tiu – Afegeix- no en tinc més i m’has deixat desplomat. No puc ni menjar avui.
- Ok, com que encara em deus tres dollars, si vols te’n puc prestar dos  per fer una hamburguesa, i quedem que me’n deus cinc. Demà passaré per aquí, que em ve de passada sortint de la feina, si no els tens, què et sembla si em dones un dollar més per cada dia que passi sense que me’ls tornis tots?
L’Albert, accepta, doncs sent com li grunyen els budells i pensa que amb una mica de sort, demà si que farà cinc dollars de caixa.
L’Isidre marxa satisfet. Una bona inversió amb el 400% de benefici immediat i una més que probable alta rendibilitat a mig i llarg termini.
L’Albert, desmanegat, s’arrossega cap a la cantonada on hi ha un venedor ambulant de hot dogs, pensant que ha tingut molta mala sort. De camí passa per davant d’una botiga de begudes espirituoses i es gasta els dollars amb un parell de cerveses, per oblidar l’assumpte.
Allò que no sabia l’Albert era que, en realitat, l’Isidre és banquer.