Whatsapp

Hola?

Hola!

Què tal?

Bé i tu?

Molt bé, liadets com sempre, ja saps...

Me n’alegro…

Resulta que, ahir a la nit va passar-me quelcom estrany i volia comprovar que tot us anava bé.

¿?

Greu?

No, no! Res greu! No, i ara!

I aleshores?

Es fa estrany de dir, saps? Es rar.

Vinga! Llença’t-hi!

Perquè m’ho demanes tu, eh? Que consti.

L’altre dia vaig somiar amb vosaltres…

i?

Doncs res… és com si haguéssim decidit passar un cap de setmana plegats tots tres.

¿On?

No ho sé, la veritat… Només recordo les nits, quan anàvem a dormir.

Compartíem llit.

Hahaha!

La primera nit tot bé, normal.

Bé, normal dins la normalitat d’un somni, clar.

Jo dormia només amb la part de dalt del pijama, com habitualment, saps?

A si? Habitualment dorms així?

Una mica ridícul, em sembla :P

Sobretot quan surts del llit i allò balla com l’esquella d’una vaca.

Hahaha

Fora conyes, va. Què va passar?

Vem fer els quatre comentaris de rigor, les tertúlies típiques d’abans d’adormir-se i fins l’endemà tot perfecte. El son dels àngels

Però el segon dia jo estava com tonto.

Tonto com?

Ara va... no t’embalis tu!

                Ok, ok...

Doncs que t’anava buscant a cada moment, sota qualsevol pretext.

Et feia comentaris que bé podrien prendre’s a la broma (i així esperava que els prengués l’Òscar, que dormia al mig, com per separar-nos).

Et tocava els cabells cada cop que en tenia l’ocasió.

T’acariciava el braç, que teníem tots dos allargats per damunt del nostre cap, esquivant el cap de l’Òscar.

Era una situació tensa.

M’ho imagino.

Tensa però m’agradava.

No podia frenar-me, estava esverat per dins. Imagino que devies sentir el cor a través del matalàs de tan fort que bategava. I l’escalfor que desprenia devia ser notòria.

Però seguíem dissimulant. Com si no passés res.

Però passava. Perquè jo anava ben content...

Va ser l’Òscar qui se’n va adonar. Va dir:

- Què cony és aquesta protuberància? Però si estàs empalmat!

:o

El cabró es va fotre a riure, va encendre el llum i va aixecar els llençols.

- Mira! – Seguia – si està a cent!

Aleshores vas intervenir tu.

Jo?

Si. Vas dir, amb uns ulls encesos i una cara de trapella fora mesura:

- Deixa’m a mi, Òscar, que jo això sé com arreglar-ho.

Ell et va mirar sorprès mentre tu allargaves el braç i em tocaves, entre rialles perverses.

Jo estava quiet, gelat. De vergonya i de nervis. De tot, incapaç de moure’m.

Va ser aleshores que l’Òscar va deixar de fer-li gràcia tot plegat i va sortir del llit. Es va quedar a la porta de l’habitació, mirant.

Veient com t’apropaves, com m’hi apropaves els llavis, com començaves a jugar amb mi. Veient com em converties en el teu ninot. Sentint com esbufegàvem.

Aleshores em vaig llevar.

.

.

Hola?

Estic aquí.

Porto tot el dia pensant-hi, amb el cos enrarit. Pensant que potser havia passat alguna cosa. Un mai sap si els somnis volen dir-te algun missatge desesperat. I volia saber que tot us anava bé.

Sento si t’ha fet sentir incòmoda.

On ets?

A casa.

Vinc.

Per molts anys, pare!

Fa cosa de quatre dies, al món paral·lel dels bits, el dels uns i  zeros corrent un rere l’altre per explicar des de la més alarmant de les hostilitats fins a la més esbojarrada de les fantasies, el mateix món que estic fent servir ara, vaig escriure-hi: 

“Avui, com si per alguna estranya raó el Sol hagués sortit per l'altre costat de l'horitzó, m'he trobat el mur ple de comentaris.

Gràcies a tots!” 

Si vas a dormir veient que el Sol ha anat a descansar per on ho fa normalment, o que tot ha seguit la normalitat més habitual, aleshores pregunta’t si, per una d’aquestes coses que la vida regala de tant en tant, la jornada ha girat, en certa manera, partint d’un altre centre: el teu melic.

Pare, avui, per a gairebé tothom, el dia passa com tants altres. Un dissabte més al magatzem dels dies passats. Entre tots, n’hi haurà uns quants de molt afortunats, com la Laia i jo que anem a veure l’alegria feta aliança; però sobretot el company, qui es casa, o l’altre, que ahir es va adonar de l’engany dels amics massa tard i ja està fent el ridícul per les platges de cambrils: li fem un comiat de solteria de desfici i bogeria, m’hi afegiré sortint del convit. N’hi haurà alguns d’afortunats però no tant, aquells que han fet una escapada a la muntanya, a un país proper, que s’han mogut en comunitat i que amb el temps riuran veient les fotografies de les hores passades. D’altres no sabran, d’aquí un mes, què van fer avui: malaguanyats minuts perduts mirant, per exemple, un trist programa d’entreteniment a la televisió. I finalment hi haurà aquella gent que, no ho oblidem, recordaran el dia com el d’un fins mai més inesperat, o que van haver de marxar de casa indefinidament, quan no van poder comprar el pa, aquell dia, en definitiva, que el món en comptes de sostenir-los, se’ls va tirar al damunt ferotge.I tu? Al fer un repàs ràpid, què hi trobes? T’has llevat al costat de la mateixa dona que fa mandres als matins des de fa ja quant? Si, la que està ficada en mil merders i reconeixements. Aquella que, a voltes, sembla que no hi acabi de ser de tanta feina i que sabem que potser no és la més destra en l’art dels detalls i sorpreses però que té una màgia especial per dir-nos que ens estima sense badar boca.

Heu agafat el cotxe nou, amb un portamaletes on, per molt gran que sigui, no hi cap el goig de viure dies com aquest, i heu anat a visitar la Júlia a Girona. Fa aquests mateixos quatre dies del primer paràgraf, va trucar i va dir-me, en saber que anàvem a sopar plegats en una terrasseta al costat del Mercat de Sant Antoni: “Quina enveja em feu! En dies com avui trobo a faltar estar a Barcelona”. Aprofito per tornar-li el comentari canviant la ubicació.

En acabat, heu fet cap per aprofitar el regal de fa justament un any, un dia que mira si en fa de temps, encara tens, hi poso la mà al foc, un record ben present. Una caixa de sorpreses amb nom anglès que no he memoritzat.

I entremig, el telèfon haurà sonat potser una quinzena de vegades, la meva serà una d’elles, per anunciar-te allò que difícilment sents altres dies, tres paraules que, una rere l’altra, ordenades amb la cura de l’evolució lingüística d’una terra que es reivindica, tenen un significat molt més gran d’allò que sembla a primer cop d’ull. Aprofito per repetir-t’ho i per animar-te a fer l’anàlisi que correspon i també, si vols, a enumerar-me què vas fer en dies com el d’avui els darrers anys. Ho recordes? Com ha estat, al capdavall, el dia? Doncs que així sigui

Per molts anys!

Llom a la caçola nova

Jo, en realitat, volia explicar la recepta de les patates al forn que em va ensenyar l'Iñaki, l'altre dia que va passar per casa. Una autèntica recepta de cuina de rampoines (patates, les herbes que tinguis a mà, algun allet tallat o esclafat i en un recipient al forn amb mig dit d?aigua tot tapat amb paper de plata). Però quan les tenia llestes no vaig fer-los-hi cap fotografia i he pensat que quedaria molt pobre tot plegat.

Allò que si vaig immortalitzar va ser el llom amb crema. I ho vaig fer perquè feien goig de veure i perquè estàvem aprofitant la cassola d'un company que està de viatge i volíem ensenyar-li-la.

Ceba, tanta com vulguis, talladeta a bocins petits i deixar-la a foc molt lent, que es vagi coent a la paciència, com el pollastre. Mentrestant et pots dedicar a la feina "pesada" del plat. Dic pesada perquè vaig fer ració per tretze, suposo que si és per quatre s'enllesteix ràpid. En tot cas: S'arrebossen els lloms (a poder ser de dos colors, que és més tendre, però també menys de rampoines) només amb farina (res d'ou) i es fregeixen un moment, volta i volta, perquè s'hi enganxi del tot la farina i quedi daurada, doncs ja s'acabaran de coure després. La sal, jo sempre vaig segons bufa el vent, així que no sóc la persona més indicada per atinar-hi del tot en aquest sentit.

Jo vaig picar ametlles, la recepta original parla de pinyons, i vaig sumar-hi unes quantes panses. Tot a la cassola on hi ha les cebes que esperen sense pressa. Es remena una mica, de manera que t'envaeix el sentiment del professional de la cuina, del mestre dels fogons, i aleshores vas posant el llom a capes. Quan en tens una de feta, raig de crema de llet (de soja va ser el nostre cas, però tot val), i cap a la següent capa de lloms. Talment com si fessis un pastís.

Al final, es remena una mica, però tampoc massa i ho pares quan et dona la gana. Jo no vaig esperar més de quatre o cinc minuts, perquè el llom no es convertís en sola de sabata.

De feina n'hi ha una mica, però no em direu que no fa goig?

 

Apa, bon profit.