Primer capítol

No n’ha atracat mai cap, normal doncs que estigui visiblement nerviós assegut al seient del conductor, amb el cotxe parat, davant la porta d’un conegut banc “nacional”. De fet formalment no està atracant un banc, només està deixant passar el temps aparcat en doble fila, com poden fer tants altres ciutadans que esperen que la companya faci les seves gestions i marxar després, que ja se sap que trobar aparcament al centre és complicat.

Per més que es repeteixi que ell res, que tot tranquil, no pot evitar notar les mans humides. Potser és el Sol entrant per la finestra que escalfa massa. Es frega les mans als pantalons de pana i torna a posar-les al volant. Pel cap li passa que bé es podria haver posat un pantalons de xandall o texans i s’estaria estalviant aquest anar movent-se incòmode al seient.

Fa un posat de concentrat, però de concentrat en no se sap ben bé què. Ulls fixes al davant, a la gran avinguda, al semàfor que ara canvia a verd i tots els cotxes impacients que arranquen esverats per poder ser els primers a parar un metres més endavant, a la següent cruïlla que encara el té roig. Pel retrovisor li sembla veure unes llums blaves que identifica com la policia que ja de venir. Se li accelera el cor atabalat. Però el llums no es mouen i quan s’hi fixa millor veu que en realitat és un rètol d’una companyia de telefonia que sobresurt, llampant, de la paret.

Una gota impertinent comença a caure-li pel front. Potser hauria d’obrir la finestra per evitar l’efecte hivernacle que el fa sentir com un pollastre rostint-se amb paciència dins el forn. Segueix atribuint aquelles suors a una inexistent calor, doncs el termòmetre del cotxe marca no més de 10 graus, però per ell és com si estigués al Sàhara, ben allunyat de qualsevol oasi.

No està familiaritzat amb la sensació de no saber on està ni què nassos hi fa assegut al seient del conductor d’un cotxe. Perquè, fet i fet, mai ha atracat un banc, però es pot dir que fins ahir tampoc mai ha conduït un cotxe i és clar, trobar-se amb la responsabilitat de ser qui portarà a les noies corrents entre els carrers el neguiteja una mica. I no tan perquè pugui passar-los res a ells o al cotxe, sinó perquè sap que la gent es posa histèrica al volant i de seguida pita si algú gira sense posar l’intermitent o si es despista mig segon i no arranca quan toca. L’emprenya bastant el so d’una botzina, els clàxons l’enganxen sempre despistat i fot uns bots que el llancen als braços de qui tingui al costat. Una vegada, amb la història, gairebé fa anar per terra a un pobra vella que cap culpa en tenia ella i que amb prou feines si s’aguantava dreta agafada al bastó com si fos una columna d’algun temple grec.

S’eixuga la suor del front amb l’espatlla, sense deixar d’anar les mans del volant, que ha d’estar preparat, es diu. S’estranya al veure  que els vehicles s’aturen de manera força irregular al davant encara que el verd els convida a creuar. És aleshores quan sent una sirena que s’apropa. Se li contrauen tots els músculs, nota garratibada tota l’esquena, prem amb es mans el volant com si volgués fer-ne suc. Per instint també petja el pedal del fre. Vist des de fora, està rígid com un insecte pal i, encara que no sigui cert, ell s’imagina que els ulls li surten enfora igual que a un camaleó i li donen voltes per les òrbites buscant la mosca, l’origen d’aquell horrible, alarmant i estrident so.

Que surtin ja! – i mira ara a la porta del banc ara al carrer – que surtin ja o potser serà massa tard. Ens bloquejaran el pas i que jo sàpiga els cotxes encara no salten... Busca desesperat algun botó al tablier amb el símbol d’unes ales o molles.

L’ambulància apareix pel costat enganxant-lo distret cercant el turbo de propulsió virtual. No era doncs la brigada mòbil que venia amb les porres i les pistoles d’antidisturbis per bloquejar-los el pas i, ja que hi eren, arrancar-los els ulls d’una pilotada – va pensar – només era una ambulància que devia dur algun desafortunat a l’hospital. Només això. Encara bo, perquè ara ja estava segur que el seu no era pas el cotxe fantàstic.

La calma encara plana sobre la porta del banc, tot normal. Res fa pensar, des de fora, des d’on ell està vigilant, que la seva companya, l’Elsa, està robant tot el que pot arreplegar seguint l’estratègia trenada en el seu manuscrit. El text, encara no sap per quin motiu l’ha agafat abans de sortir de casa, reposa al darrere, a la safata del porta  maletes.

Una papallona, volant erràtica com totes les de la seva espècie, es passeja per l’aire confiada. Després de demostrar unes capacitats acrobàtiques més que dubtoses aterra damunt l’emblema del vehicle. Per variar, aquest fet tan poc usual el distreu de les seves obligacions: estar alerta i llest per quan arribi el moment. Troba molt interessant la imatge, potser fins i tot podria encaixar en un anunci, pensa. Una dona amb bikini segurament vendrà més, però escolta, ara que s’estila això de l’ecologia... mira, no sé, i si qualla? “Simbiosi amb la naturalesa” s’imagina de fons la veu en off amb la papallona damunt del símbol de la marca.

El so vibrant i cridaner de l’alarma el fa baixar de la inòpia i la sorpresa el fa fer tot el contrari, picant fort amb el cap al sostre. La porta del banc s’obre prou de pressa per tan pesada com sembla i l’Elsa en surt corrent amb una bossa penjant de cada braç. darrere seu apareixen les altres tres amigues: L’Elvira, l’Elionor i l’Elisenda. Aquesta darrera amb un nyanyo al cap que el duu a pensar en l’estruç del manuscrit. Però al manuscrit l’estruç, de l’impacte, hauria caigut estabornida i, per tant, ja era diferent. Si la història havia canviat potser ell, la gallina, sabria dirigir el cotxe, que per això van estar practicant ahir al capvespre fins que l’Elsa va dir que mecagundena Maurici! És igual, anem cap a casa i que sigui allò que joquèséqui vulgui.

L’Elsa arriba, obre la porta del copilot i s’asseu encabint-hi les bosses com pot.   

- Què fots que encara està el motor parat?

Amb tot, se n’havia oblidat. I no és que no li haguessin repetit vegades ahir: Tan bon punt vegis qualsevol de nosaltres sortint per la porta, arrenques el cotxe” i ell feia que si, que què pesades podeu arribar a ser quan voleu. Però és que l’alarma, els antidisturbis, el cotxe fantàstic i la papallona de l’anunci l’havien acabat despistant i...

-Va! – Era l’Elisenda que entrava darrere amb tres bosses més. Ell torna a recordar el manuscrit i la gallina i troba divertit traslladar l’escena del conte que havia escrit a la realitat, per posar-hi una mica de dramatisme.

- I això d’aquí – diu senyalant les claus que pengen del contacte – per què servia?

Quatre parells d’ulls, ja hi eren totes, se’l miren amb cara de màquines de foradar parets, amb un parell de broques, girant a velocitat de vertigen, sortint de les pupil·les. Ho entén de seguida, no calen més matisos, està claríssim: Prou bromes Maurici, calla i posa’t en marxa.

Gira la clau del contacte, el motor gruny. Posa primera i apreta massa fort l’accelerador, fent xisclar les rodes, sortint de pressa. El vent fa voleiar la primera plana del manuscrit, la del títol i l’empeny alegre cap enfora del cotxe.

Del banc en surten dos guàrdies de seguretat, massa grassos per atrapar ningú, a temps per veure esmunyir-se el cotxe entre la multitud de l’avinguda i el paper que es deixa caure després d’una dolç vaivé a terra, a la vorera. Un d’ells s’ajup i llegeix en veu alta aquelles línies que serien portada de demà de molts diaris, el crit de les següents manifestacions i l’eslògan dels moviments socials que van aparèixer més endavant: No pararem fins que no ho feu vosaltres.    

Abstract

The industrial car manufacturers see in the high battery price an important obstacle for an electric vehicle mass selling, thus mass production. Therefore, in order to find some cost relieves and better selling opportunities, they look and push forward to find profitable second battery uses. This study presents, by showing different results and applications, the main goal as unachievable and indicates that most of the possibilities analyzed have such a low, if not negative, revenue for being considered a profitable business. Even in a supposed case of a suitable second use business, the buying price of old electric vehicles batteries would have decreased by a 90%, so there would not be a substantial price reduction applicable to new batteries. Therefore, no mass selling will occur and the “glorious” cycle will be broken.

El llac

El seu rastre m’indica que s’ha ficat entre la malesa. Tanco els ulls per protegir-me de les branques dels boixos, alguns esbarzers i teranyines mentre travesso l’espessa mata per on estic convençut que ha passat. El sol em mig enlluerna quan els torno a obrir a l’altre cantó i tombo el cap enrere. Espero uns instants, no massa, que no tinc temps per perdre, fins que se m’acostumen a la llum.

Davant meu es presenta un llac d’aigües tranquil·les on s’hi reflecteix la llum del sol fent petites estrelles que ballen al ritme despreocupat del vent suau que bufa a la muntanya. Odio els llacs. Ràpidament busco les traces que hagi pogut deixar i l’olfacte em duu fins a la vora de l’aigua. Els petits còdols de colors diversos, marrons, foscos i alguns de gairebé blavosos estan remenats allà on es perd el camí. Però aquest desordre natural també podrien haver-lo provocat les dues parelles de banyistes que hi ha al voltant del llac. Estan tots fora embolicats amb acolorides tovalloles. Per culpa seva hi ha massa punts al voltant del llac que té restes d’aigua i m’impedeixen saber amb certesa per on ha sortit la mala bèstia.

Intento observar entre les aigües cristal·lines si hi ha algun indici evident de la seva presència: pèls, cagallons, no sé, alguna cosa. Però no hi veig gaire més enllà d’un parell de metres, després tot és d’un blau massa fosc. Algun peix que s’aproxima a les aigües poc profundes es mou amb agilitat i distreu la meva atenció esporàdicament.

No crec que s’hi hagi submergit i encara estigui al fons, però tot i així faig la primera volta mirant cada quatre o sis passes a l’interior. Han de ser moviments ràpids per no perdre temps. Cada poc hi entro una mica i em mullo les potes fins als genolls. Torno enrere i m’espolso l’aigua. A cada moment intento ensumar l’aire per veure si em porta algun indici. No res, i segueixo amb la volta. Hi estic més temps del que esperava, el llac es fa més gran a mesura que corren els minuts. Són les presses, ja ho sé.

Sense sort, m’enfilo en una de les arrodonides roques que hi ha vora el llac i busco a la distància alguna pista. Però res, l’aigua és clara i tremolosa, els esquitxos al voltant del llac, a les zones de terra i les d’herba curta i verda són ara més abundants per culpa de les meves entrades i sortides. Mal gestionat, em dic. Pocs metres a la rotllana del llac comença el bosc altra vegada. El vent fa moure les fulles per tot arreu i m’impedeix trobar o sentir algun indret on petin les branques pel moviment i el trepitjar de l’animal que fuig.

A la dreta no hi ha arbres, és per on arriben els excursionistes. M’hi apropo sense esperança: mai marxen per llocs escampats i fàcilment visibles. Efectivament, a part d’uns punts de colors vius dels anoracs d’uns que pugen una mica més avall, no veig res que es bellugui.

Torno al llac i faig una segona volta de reconeixement. Tampoc tinc sort.

Sense esma, assec el cul a la gespa escalfada pel sòl i bordo repetidament per indicar a al Josep on estic i que vingui a recollir-me. Odio els llacs.

-          Bup, bup!

La ratllada

- La mare que et va…! – Surt cridant i empenyent fort la porta del cotxe, que xerrica queixant-se. – Però es pot saber de què collons vas?

El Gerard es gira sorprès i veu un jove amb el cap rapat i una petita cicatriu al fons de la closca. – Perdona? – No entén a què venen aquests crits.

- Joder! A veure tiu, la lies i després et fots el longuis no? Puta mare! – i li fot un cop amb el puny al vidre de la finestra.

- No, no, de debò que no sé de què m’estàs parlant. – diu allargant els braços, amb les mans obertes endavant com intentant calmar una bèstia ferotge demostrant que ell no és cap perill.

- Ah no? I això què nassos és? – Amb un gest del cap senyala el pas de roda. El Gerard no hi troba res d’estrany a part de que el cotxe blau fosc està lluent, duu alerons i retrovisors cromats i una sanefa com de foc surt des de la part inferior de la roda davantera fins gairebé arribar al cul del cotxe.

- Ah...

- Ah? Ah? Però nano tu de què vas! – S’està posant vermell – No veus aquesta ratllada d’aquí? No la veus? – Ara amb el dit indica un lloc precís a la xapa de just sobre la roda del darrere.

El Gerard s’ha d’ajupir i s’apropa allà on li indica. Es falca bé les ulleres al pont del nas i observa amb atenció. Si que sembla que hi ha una petita ratllada, però la intueix d’aquelles superficials que pots treure fregant amb el dit. Se’l llepa i fa el gest de netejar la ratllada.

- Però què fots! – l’atura l’altre d’un crit – ara vols embrutar-me’l no? Ves a fotre les teves babes a un altre cantó cagu’n l’ou!

El Gerard se’l mira des del terra sense saber què fer.

- Mira! Per deixar passar aquella vella has tirat enrere i amb la sivella de la motxilla has rascat aquesta part del cotxe. Joder que acaba de sortir del taller! – I pica ara contra el portamaletes amb el puny, ni s’adona que li fa un petit bony.

- Ho sento

- I ja està? Ho sento i ja està? – Se li comencen a marcar les venes al coll i té els ulls injectats de sang. – Tiu... nano... – fa que no amb el cap, com una pantera en una gàbia del zoològic – t’estàs ficant en un merder que flipes...

- Si vols ho rento.

- Amb què? Amb les teves babes? I una merda!

El Gerard mira a terra i es torna a falcar bé les ulleres.

- No tindràs un drap? – pregunta amb un fil de veu.

L’altre se’l mira com volent-lo matar. Obre el portamaletes i en treu un neteja-vidres multi-ús un drap blanc, impol·lut, que li llança a la cara.

- Vinga doncs, va! – I tanca d’un fort cop sacsejant tot el cotxe.

El Gerard, diligent, aplica el líquid neteja-vidres unes quantes vegades, no vol fer empipar més la situació. Va aixecant el cap per veure com reacciona i torna ràpid a mirar endavant quan veu que l’altre gairebé treu fum per les narius, com un drac. Suaument eixuga el líquid amb el drap i la ratllada, poc a poc, va desapareixent.

Quan creu que ha acabat li allarga els estris. L’altre no li fot ni cas i s’ajup a veure l’obra del Gerard.

- Quina puta sort que tens nano... Joder tiu, ha quedat perfecte! – El jove s’alça i li agafa tranquil·lament el drap i el difusor. Un somriure acompanya una expressió relaxada i tranquil·la. – Molt bon curro si senyor.

- hm

- No de debò tiu, que t’ho has currat. D’altres es foten a cridar com a sonats, no accepten la seva culpa, saps? Es que m’emprenya la hòstia la gent que no es fa responsable dels seus actes. Paio, és que hauries de veure com reacciona la penya per qualsevol xorrada.

- Si – s’atreveix a dir el Gerard.

- Gràcies tiu. -  diu l’altre afegint mentre li posa la mà a l’espatlla amb un to amical – ets un bon xaval.

- Gràcies.

- Val, vinga doncs, que vagi bé. I si mai tens problemes, ja saps. – El deixa anar, desa les coses altra cop al portamaletes i torna per entrar al cotxe. – Ens veiem!

- Si... ehem... i el bony del portamaletes?

Un llamp passa per davant la cara del conductor que es transforma immediatament en la viva imatge del diable. El Gerard es penedeix immediatament d’haver obert la boca, tan maco que estava calladet com deia sa mare.

- Quin bony? – Diu l’altre aguantant-se la respiració i els nervis...