dimecres, 19 de desembre del 2012

Per què els avis seuen als bancs?


El senyor Felip s’ha llevat avui amb una idea fixa al cap: Res li esguerraria la jornada, ni el dolor dels genolls, ni el de la ronyonada, ni totes i cadascuna de les articulacions dels dits de les mans, ni el mal de cap que l’acompanya sempre quan el So ja capcineja de dur unes ulleres mal graduades, ni...
Els reis han arribat abans d’hora i ho pensa aprofitar. Ahir, cap al tard, en tornar de la partida del dòmino de la tarda al bar de sota casa (un lloc exactament igual que tants d’altres, amb taules rodones de marbre i peus de metall pintats negres, cadires igualment arrodonides, poca llum, cervesa no molt cara i la Miquela, que els deixa passar tota la tarda allà sabent que no faran més d’un got) es trobà el sobre a la bústia.
Un cop a casa, l’obrí. Enganxada en un full on li donaven la benvinguda hi havia la targeta del Bicing que feia prop d’un mes que esperava.
Gairebé no mandreja al llit, cosa que acostuma a fer als matins fins que arriba la Matilda. S’incorpora, lent, que als vuitanta-cinc encara bo que es val per si mateix. Es posa els mitjons, estirant-los fins més amunt de mitja cama, es treu el pijama i es posa mudes netes. Arrossegant els peus s’apropa al mirall, s’enrotlla la bufanda i es col·loca la boina com li agrada, lleugerament esbiaixada. Aleshores s’adona que encara va amb sabatilles. Sense preocupar-se’n ni poc ni gens torna a seure al llit i es calça les sabates que fan joc amb el jersei granatós fosc, com de cul de vi.
Pren el bastó i, agafant-se a la barana de fusta, baixa els vint-i-set graons que hi ha del seu primer al replà. Per molta mandra que li faci pujar-les després no vol posar ascensor. A les reunions d’escala acaba barallat amb els de l’àtic, ell al·lega que ho fa per la seva salut, que si n’hi hagués ni pujar escales faria i estaria encara pitjor.
Amb calma s’encamina cap a la plaça. Avui és el primer en sortir. S’adona que, per molt que diguin, el Miquel, el Manel i el Jaume no estan al carrer abans de les 8 del matí. Que en són de mentiders – pensa.
La parada del Bicing té unes set bicicletes, quatre de seguides i tres de dispersades a la posició vint-i-quatre, tretze i nou.
De passar els matins a la plaça veient com el jovent en fa ús, creu que sap com funciona.
Es treu la cartera de la butxaca de la camisa, passant el braç per sota el jersei. Amb la mà més tremolosa que de costum – seran els nervis – vol creure, intenta extreure’n la targeta. N’hi surten tres: la del Bicing, la rosa dels autobusos i la del CatSalut, tan gastada que gairebé no es veuen ni els números.
Desa les dues que no farà servir i apropa l’altra on està indicat al pal de l’estació.
- Esperi un moment – llegeix amb veu alta a la pantalla blava. Es torna verda al cap de poc i li indica que pot prendre la tretze. A poc a poc s’hi apropa. S’ha d’esforçar més del que es pensava per treure-la de l’ancoratge, però ho aconsegueix. Amb compte l’arrossega fins a la posició dues, perquè estiguin totes ben arrenglerades i ordenades. La llumeta que indica si ha estat ben dipositada deixa de fer pampallugues i es posa vermella.
Satisfet s’encamina a la pantalla de l’estació i hi torna a passar la targeta.
- Ha desat correctament la bicicleta. Ho sentim però ha d’esperar deu minuts per a poder tornar a fer servir el Bicing. Moltes gràcies. – Llegeix a la pantalla.
- Vaja!– exclama en veu alta. Això no ho sabia. Però tan hi fa, de temps no n’hi en falta.
Mentre espera una noia ben tapada amb una gorra grossa de llana i un abric que li arriba fins on comencen les botes agafa la bicicleta de més enllà. El senyor Felip s’ho mira orgullós: D’aquí a quatre minuts hauré enllestit – rumia. Abans que transcorrin ha hagut de mirar-se un parell més de vegades el rellotge.
S’acosta a la pantalla, que li indica que pot agafar la tres.
- No, aquesta no la vull – renega arrufant el nas. Torna a passar la targeta. La pantalla es posa vermella i li escriu que ja té una bicicleta assignada. Un signe d’admiració en un senyal triangular de perill acompanya el paràgraf.
- Si no la vol – diu una veu masculina, bastant greu, de contrabaix, darrere seu – ha de treure-la i tornar-la a col·locar al mateix lloc.
- Gràcies – diu tot caminant cap allà.
Quan l’està desant veu com el jove agafa la que està just al seu cantó. Ara es troba amb dos grupets de dues bicicletes i una de perduda a la posició nou. No s’enfada amb el nano perquè no en té cap culpa, ell, és el sistema que és imperfecte.
Repeteix la seqüència dues vegades, amb la bicicleta cinc i la sis. Finalment li diu d’agafar la nou, però abans de poder-la ancorar, baixant pel carrer, una nena de poc més de disset anys aparca la seva al fons de tot de l’estació. – Mal llamp! – remuga fluixet.-  Aquesta canalla no entén res d’ordre i estructura. Ho fan tot de qualsevol manera, corrents, atabalats per nosabennitansolsquè.
S’està cansant.
Torna a l’estació que li torna a dir allò dels deu minuts. Un noi s’enduu la més llunyana, però n’apareix un altre que la deixa al dotze. ¿Perquè al dotze? Hi ha coses que no poden entendre’s. I la màquina, quan hi torna, comença per la dues. Per arribar a la tretze ha de passar per totes les altres que, en deixar-les novament, la llum de l’ancoratge fa pampallugues ara verda ara vermella. Quan està arrossegant feliç la tretze cap a l’inici sent una dona que exclama:
- Altra cop no hi ha bicicletes?- Ell s’ho mira estranyat. Tan bon punt la desa a la posició primera, l’estació es torna a activar i la dona la pren a corre-cuita, sense ni ajustar-se el seient. La pantalla indica que no hi ha bicicletes disponibles i ell s’afanya a marxar d’allà.
- Ja els hi està bé! – renega enfadat – a veure si així aprenen a respectar l’ordre i l’harmonia.- Allà lluny, a la cantonada, veu com apareix el Miquel amb una bossa amb pa sec. Li proposarà de seure al banc, que necessita reposar, miraran com juga la quitxalla i donaran menjar als coloms.

dijous, 13 de desembre del 2012

El comiat d'una etapa

Com diria en Bilbo, l'avi del Frodo (el petit hòbbit del senyor dels anells) en la seva celebració d'aniversari:
A la meitat de vosaltres no us conec ni la meitat d'allò que voldria, i allò que voldria és molt menys de la meitat d'allò que la meitat de vosaltres es mereix.


És, al capdavall, una bona manera de descriure el meu pas per Bitron. Un lloc on, sobretot, destacaria la seva gent, els seus treballadors. Tots i cadascun de vosaltres a la vostra manera, de vegades absolutament incomprensible, de vegades totalment previsible, m'heu omplert els dies d'anècdotes, comentaris i conxorxes. Han estat gairebé 4 anys que m'han passat volant i al mateix temps em sembla que faci tant. Aquí he viscut situacions que no em pensava que em passarien mai i moltes d'elles, tot i que abans ja n'hi havia hagut una bona colla, han estat després d'estar dins el Comitè.
La veritat és que no m'havia plantejat fer-me "sindicalista", però cert és que quan m'ho van proposar la idea no em va desagradar gens i al final m'hi vaig afegir molt animat. L'experiència no la canvio, de fet, ha estat molt enriquidora, m'ha permès veure una mica més enllà.

Amb el temps he anat veient (i no només dins l'empresa) que al comitè la gent s'hi fica per 3 possibles motius. Per la meva banda, va ser per convicció, perquè s'ha de lluitar contra les injustícies, perquè ens hem de protegir del poder (i els seus abusos), perquè no cal que al final sempre pagui els plats trencats aquell que menys culpa té... Perquè ens encantaria que no hagués de ser necessari. Els altres dos, estic convençut que ja els sabeu.
Com que al final som tots persones, i no superherois perfectes, els nostres actes ens acaben definint. Així que, si obrim els ulls amb ganes de veure, podrem saber qui tenim al davant a l'hora d'escollir representants. És en certa manera una mica com la política (potser en algun cas també desencoratjador), però amb matisos importants, com la dificultat de poder dur a terme aquelles coses que creus que s'han de fer. Perquè hi ha parets que, per molt que empenyis no es belluguen ni un centímetre.

M'hagués agradat poder seguir amb vosaltres una bona temporada, però sóc una persona massa inquieta i, rebuscant, m'he trobat amb una oportunitat que m'omple d'il·lusió i de ganes de començar.

I a més, estic tranquil, perquè sé que us fareu sentir si heu de parlar i perquè hi ha un equip molt xulo que us recolzarà si és necessari.

Lluc

diumenge, 2 de desembre del 2012

Mirall Trencat

En Miquel havia decidit obrir el garatge a la zona alta de la ciutat. Havia estat treballant per una família adinerada cuidant-los els cotxes de col•leccionista de l’avi i va creure que allà tindria bona acollida. Va demanar a la filla del senyor Rourefort, la Sofia, un préstec per adquirir un local amb condicions i les eines que feia servir, a canvi, les revisions dels seus vehicles serien sempre gratuïtes.
La Sofia sempre se l’havia mirat amb bons ulls, el coneixia des de petita i li semblava que el Miquel tenia un cos fort, era més aviat ben plantat i anavaal grà, sense embuts. Les mans sempre les duia brutes, però en realitat això el feia d’alguna manera més interessant.
Des que el negoci es posà en marxa, la Sofia deixava l’Antoni  a casa sota el pretext d’anar a dur el cotxe al taller. Havia estat un regal de noces fantàsic, pensava l’Antoni veient com de contenta tornava amb rodes noves o uns mirallets cromats amb molt d’estil. Després de mirar-se aquell vehicle cada cop més lluent buscant una excusa per deixar-lo i poder-lo venir a buscar un parell de dies més enllà, anaven al petit despatx que el Miquel havia preparat al fons del garatge. D’aquestes trobades en nasqué el Fèlix, que l’Antoni deia que s’assemblava més a sa mare però que creia ben seu i malcriava en excés.
Aquell dimecres, sortint d’escola, el Fèlix s’entretenia a la plaça del davant jugant amb la pilota nova mentre sa mare estava al taller. La Sofia es mirava les cames que sortien de dessota el Ford amb aquell mono blau tot tacat, recordant quantes vegades l’havia descordat. Des d’allà el Miquel li demanava alguna eina que ella deixava expressament fora de l’abast per empipar-lo, així quan sortia a recollir-les podia veure-li els braços musculats que poc després l’abraçarien.
- Acabo en cinc minuts i fem quatre números – digué torçant els llavis i alçant una cella. Es passà el braç pel front, per eixugar-se la suor.
La pilota entrà al garatge botant. El Miquel l’agafà i li llançà al Fèlix. Tot just s’havia tornat a posar sota el cotxe quan la pilota entrà altra vegada, aquest cop amb força, directe contra el gat.
La Sofia dugué dol durant més de tres anys. L’Antoni veié com s’anava apagant i distanciant sense saber com fer-la altre cop alegre. La culpa caigué sobre el Fèlix, que, poc després, marxà de casa sense deixar cap nota.