La trucada de mitja tarda

Al final he begut un quinto. Em sento alcohòlic, o m’assetja la por d’acabar-ho sent, quan ho faig sense cap motiu social que el justifiqui (si es pot justificar o si ni tan sols cal fer-ho). En tot cas, estava dubtant de si fer-ne un o, contràriament, agafar una til·la o potser  un mate, que excita. Totes les opcions em semblaven correctes.

Estava davant la porta, a punt de trucar el timbre per entrar a la reunió d’Aiguaesvida, quan he trucat a la Margarita, qui duu les gestions per la beca. Després de la trucada, he deixat el timbre allà, esperant el meu dit i he agafat la bicicleta. No recordo el camí, ni tampoc com m’ho feia per veure els semàfors en vermell de tan capficat que estava.

Ja he anunciat que plego, fa ja un parell o més de setmanes. Ho va sabent tothom ja a la feina. I tot i no ser 100% segur, sempre deia que, o queia un llamp damunt el meu cap o això estava fet.

Recoi de tempestes.

He escrit al facebook (com a absurd substitut d’un crit des del terrat de casa, que m’hauria fet tant de bé, o jugar un partit d’handbol i desprendre adrenalina): “Perquè els núvols s'entesten en recordar-me que només són aigua suspesa per molt nítids, amb formes suggerents, i robusts que semblin? Perquè m'espanten i amenacen amb pluges que els desfaran i deixaran tot el terra moll, xop, fangós?”

I em veig sense feina, sense atur, sense ... M’enrabio, i penso, potser tampoc cal. Però no puc evitar-ho. I tot passa massa veloç pel cap. I apareix la oportunitat de tenir aquell temps que sempre he cregut que faria falta per, si calgués, arreglar quatre dels escrits que he fet (o fer-ne d’altres millors). I l’esborro: no és encara el moment. O si. I em veig muntant l’empresa d’aprofitament de mobles de fira. I m’ho trec del cap. Oportunitats sortint dels sotracs.

Demà, m’ha dit, ara ja és tard, però demà en parlem. Hi trobarem una solució diu. I jo no vull ni pensar en res. Ni d’escriure com estic fent, ni de res.

Per això he volgut beure’m un quinto. Per això penso que potser és fàcil caure en l’alcoholisme si esperes que suavitzi les batzegades.

Novembre Maleït

Un so normalment inapreciat, del moviment de les fulles seques pel vent, desperta totes les alarmes, els músculs es tensen i aixeco la vista del llibre que estic llegint assegut al sofà. Els meus ulls es fixen en la foscor on està submergida la terrassa i cerquen inexistents cossos que es belluguin entre les ombres.

Premo l’interruptor i s’encenen els llums. Fugen els mals auguris, desapareixen les pors de trobar cares enganxades al vidre. Em trobo absurd, rient de la còmica situació i la meva reacció: Qui esperava trobar? Aquell que ja va passar per aquí fa uns dies? No, evidentment, no hi ha ningú. Apago el llum, tornen les tenebres i els sons torbadors.

Serà el novembre maleït, penso. Si l’any passat vam haver de sortir escopetejats de casa, per salvar la pell, aquest a estat a l’inrevés: M’ha costat entrar-hi, i quan ho he aconseguit, tot el formigueig acumulat a l’estómag, als dits i per totes les venes s’ha convertit en una tranquil·la i aclaparadora impotència.

Em torno a veure pujant les escales amb les fulles verdes d’una pinya madura sortint de la bandolera mal tancada que té una estrella roja estampada, símbol d’un somni quasi impossible. Un pot de cigrons i un de llenties a cada mà i una bossa amb cebes penjant del dit. Fent malabarismes em trec les clau de la butxaca, les poso al pany i dono les voltes pertinents. Em sorprèn que només s’obri uns dits. Estranyat deixo els pots i la bossa a terra i, a les palpentes, passo les mans pel marc de la porta, preguntant-me què hi pot haver darrere. Truco a la Laia per preguntar-li si ha deixat res que pogués haver caigut prop de l’entrada.

- No – em respon. Per fi trobo un objecte. El toco amb la punta dels dits i no aconsegueixo distingir què és.

- Laia, no puc entrar perquè alguna cosa m’ho impedeix. – Una sensació d’electricitat corrent a través del cos, des dels peus fins als cabells m’envaeix. Els nervis es tornen espinosos i em punxen a cada moviment que faig. Segueixo palpant i trobo la cadeneta de seguretat posada. No la puc treure perquè amb prou feines m’hi passen els dits i no en puc agafar els extrems. El cap va de pressa i em fa veure que la cadena no pot posar-se des de fora. Merda! – Penjo, vaig a buscar un lot.

La Natalia, la veïna de sota, me’n dona un i m’acompanya a dalt quan li comento la situació: Crec que ens han entrat a robar. Abans de poder encendre el lot sona el telèfon.

- Laia, ja tinc llanterna – tot em tremola. La llum passa per l’escletxa de la porta i il·lumina el menjador. Aconsegueixo veure que el sofà està al mig del menjador, mogut. Girant una mica el llum m’adono que allò que impedeix obrir la porta és la tauleta del menjador, que l’han posada fent de falca. – Merda, Merda! – Les frases apressades dient-me per l’auricular que marxi o que vagi a buscar ajuda m’indiquen que l’angoixa a l’altre telèfon està també apoderant-se de l’enteniment.

- Penjo Laia, que no entraré i no vull fer-.ho amb una sola mà. – No li dono temps per cap resposta i deso l’aparell a la butxaca. Empenyo amb l’espatlla i tot el meu pes contra la porta. El soroll de les potes de fusta rascant el terra ressona en el silenci que m’envolta. Ni recordo que darrere meu hi ha la Natalia. Però la porta es trava altre cop, ara és la cadeneta la que m’impedeix obrir-la, però ja puc ficar-hi la mà i la trec de l’encaix. Torno a empènyer amb més força que abans. Una força que ve de la part més profunda de les entranyes, una d’un punt irracional. Tot es belluga dins el menjador: taula, sofà... i sense quasi ni adonar-me’n em trobo dins la casa.

Encenc el llum que em mostra l’escena. No esperes mai trobar-te els mobles fora de lloc. També ha entrat la Natalia que s’ho mira quasi tant desconcertada com jo, internament agraeixo que hi sigui, fa que em controli una mica i m’emprenyi menys.

El telèfon torna a sonar.

- Ens han entrat a casa, Laia. – Tot i que penso que tampoc és important, que ara ja res podem fer-hi, no li intento treure del cap que vingui immediatament com m’està dient, jo faria igual. Vaig comentant-li allò que veig mentre faig la primera inspecció a la casa.- Els calaixos han estat regirats, la roba i papers estan tirats damunt del llit sense fer.  Els armaris estan oberts. Ens han fotut els tres ordinadors. – afegeixo tancant i obrint calaixos. – Si, també la càmera. – Petit silenci – Han entrat pels porticons de la terrassa, un tros de fusta està per terra – La Natalia m’està indicant que marxa, segurament troba que no li correspon estar allà. L’entenc i li agraeixo amb algun gest estrany de la cara, fent que si amb el cap, que hagi vingut. – Si, trucaré als mossos, però deixa’m acabar de veure com està tot plegat. La conversa s’allarga una estona i el telèfon comença a fer-me nosa per seguir buscant. Li comento que en seguim parlant quan arribi. Diu que no trigarà. Penjo.

Encara estic palplantat al centre de l’habitació quan veig entrar la Josefina. Amb tot plegat no havia tancat la porta. Arriba amb expressió compungida, els ulls allargats cap ensota i els llavis fent de croissant trist. Amb l’excusa de l’“em sap greu”, que també pot ser cert, ve a protegir els seus interessos. L’ambient es fa pesat, la tensió es pot sentir, es nota en el to exageradament controlat i amb la lentitud amb que s’escullen les paraules. S’ha de ser prudent, però ens diem les coses clares. Quinze minuts després marxa mentre li dic que no pateixi però que farem allò que creguem oportú.

- Penseu-ho bé – diu al baixar les escales.

Tanco la porta, comença més d’una hora de trucades: Pares, amics mossos, companys advocats o que han estudiat dret... Entremig arriba la Laia, que fa igual que jo abans, un escorcoll atabalat. Quan finalment ho tenim clar i estem més calmats, truquem al 112.

Anem a dormir més enllà de la mitja nit pensant que per damunt de tot, s’han endut la tranquil·litat de sentir-se a casa. Entenem que el nostre pas per aquí està arribant al seu fi.