El sentència caigué en favor de la senyora Yeng: Es quedava la casa i la custòdia dels dos menuts. Fou irrefutable, justícia en estat pur, per més que el senyor yow defensés reiteradament, davant del jutge, que estava perdent la família per culpa de la feina i res més i que ell n'era el responsable darrer. No vaig poder més que estar d'acord amb la resolució.
El senyor Yow havia vingut al meu despatx d'advocats amb els papers del divorci que li havia enganxat al front la seva dona tan bon punt havia tornat del viatge al congrés de Mòbils de Barcelona. Per ell havia estat, i era, una sorpresa absoluta, trobar-se amb aquells papers que el desterraven dels fruits d'allò que havia estat sembrant al llarg de la seva vida d'esforços. Em deia que tot havia estat anant sempre de meravella amb la seva dona i que no podia entendre aquell canvi de comportament sobtat, aquella fúria amb que la dona li havia etzibat un: “No dorms més en aquesta casa! I quan tornis, vine amb això firmat!” mentre me'ls ensenyava visiblement alterat, movent els braços com les branques d'una olivera quan la saccegen per treure'n les olives.
Haviem estat planejant la defensa. Li havia fet veure la peli americana Kramer contra Kramer, perquè s'adonés que no sempre havia de guanyar la senyora i que, si allò que deia era cert, no hi havia motius per pensar que ell no podria sortir-ne satisfet. A més, va contractar un detectiu que esperàvem ens esclarís si hi havia algun altre home. El senyor Yow només podia entendre-ho així.
Em deia que si, que viatjava bastant per temes de feina. Ocupava un càrreg important en una important companyia japonesa fabricant de telèfons de mòbils (i d'altres absurds invents que estimulen l'aïllament). Barcelona havia estat la darrera destinació, important, clau i estratègica pel futur de l'empresa, no podia faltar-hi, al·legava. Això ho posava una mica difícil, però el comportament recent de la senyora només feia que afavorir els nostres interessos, li deia jo, sense voler contestar les seves trucades, escridassant-lo i perdent els nervis cada cop que es trobaven.
Ens vem plantar al jutjat convençuts de la victòria tot i no tenir absolutament cap evidència de res en absolut. En Yow, que en general diua lentilles, va posar-se ulleres, per semblar més humà i responsable (consell meu) i va ser el primer en prestar declaració. El procés es desenvolupava segons haviem planejat, però em sorprenia la calma i serenor de l'altra part. Al costat, la senyora Yeng, d'ulls potser més ammetllats que l'estàndar japonès, somreia i comentava obertament anècdotes del progarma de televisió del dia anterior. Vestia d'estar per casa, només faltaven les sabatilles d'animals per donar la imatge de no prendre-s'ho seriosament. Semblava que estiguessin al bar de la cantonada i no als tribunals.
Quan va pujar, digué: “No us explicaré cap història. No intentaré convencer-vos de que sóc una persona respectable i íntegre. No m'inventaré res per fer-vos veure que darrere d'aquestes ulleres de pasta noves del senyor Yow s'amaguen uns ulls pervertits i mentiders.” es girà cap al jutge i demanà posar un video. Ell accedí i donà l'ordre de dur els aparells necessaris. Ella continuà dient: “Jo admirava aquest home, de debò que l'admirava, veia compromís i bona predispocisicó per tot arreu i entenia els caps de setmana sense ell al costat pel lloc que ocupava a la companyia. No era un simple assalariat, era un dirigent de la gran corporació, era un càrreg important. I m'encantava saber de la importància de les trobades on anava. Aquí, al Japó, es parlava molt per sobre del congrès de mòbils de Barcelona, si, quatre novetats i poc més. I vaig decidir veure el telenoticies de la televisió local, que segur parlaven més profundament de l'event internacional.” Aparegueren uns homes arrossegant un projector, un petit ordinador i una pantalla. La senyora Yeng allargà un paper on hi havia escrita una adreça d'internet: http://www.tv3.cat/3alacarta.
"Ni tan sols m'he pres la molèstia de traduir allò que diuen els presentadors del telenotícies", digué, "en tot cas, parlen català per si els interessa entrar en detalls."
Els homes posaren en marxa tot l'entremat de calbejats i escrigueren la direcció. Ella digué de buscar la data del congrès. I allà aparegueren uns quants videos. Seleccionaren el del telenotícies vespre. Les imatges s'anaven succeïnt: ara la parella de presentadors saludant, ara la dona. Un resum inicial dels fets destacats de la jornada, si, ja sortien els estants i mòbils que queien a terra sense trencar-se. Alguns trets, nens ferits carregats per pares desesperats carrer enllà, un munt de pols per un edifici alcançat per la bala d'un tanc de l'exèrcit d'algun païs contra el seu propi poble. El presentador parlant, un concert. Havien passat una desena de minuts quan tornà a sortir amb lletres grans l'estant de de la companyia i justament una entrevista al senyor Yow. La traduïen en directe però vam poder entresentir el seu curt discurs en japonès, de fons. Res que embrutés la imatge del meu client, ans al contrari, sortia ben plantat, vestit elegant i explicant les meravelles del darrer gadget que acabaven de treure al mercat. Vaig pensar que fins i tot li feien bona propaganda. Ell somreia satisfet. El tribunal popular estava perplex, no entenia on volia anar a parar la senyora Yeng, que s'ho mirava fredament, una màscara de guix semblava esborrar-li qualsevol possible expressió facial.
I aleshores, immediatament després de l'entrevista, les imatges d'una dona ballant despullada en un clup nocturn, estava d'esquena, no se la podria pas reconnèixer, però davant seu, i de cara a la càmara, hi havia tres homes, amb la boca oberta, posat obscè i mirada perduda a l'entrecuix i els pits belluguets de la stripper. Un d'ells, amb el vestit descompost i la corbata mal col·locada, allargà la mà per acariciar-li una cuixa, mig enfilant-se a l'escenari. Era el senyor Yow. Tornà el presentador al centre de la pantalla i la senyora Yeng digué que no calia continuar, podien parar la projecció. No podia estar-hi més d'acord. No calia aprofundir més. Brillant, vaig pensar.
La resolució fou presa en els següents cinc minuts.
L'endemà els diaris anaven plens de fotos amb l'escàndol. I el senyor Yow, que seguia defensant davant dels mitjans ara, que la feina li havia fet fracassar el matrimoni. Va acabar perdent, també, la feina. La companyia no podia permetre's aquesta imatge i ell tornà a ser portada.
dissabte, 21 d’abril del 2012
dimecres, 4 d’abril del 2012
aires de solitud
Jo vinc d'un silenci, no antic, però si llarg. Penso cada cop que, surto del metro.
Ulls llegint llibres. Ulls tancats, colls torts i boques entreobertes. Ulls damunt de diaris gratuïts que s'han entregat just abans d'entrar. Ulls perduts a la paret del davant. Ulls clavats a pantalles menudes and dits que premen aquí i allà deixant-hi ditades. I ni un so més enllà del renou del metro o la música que s'esmuny dels cascs del jove que l'escolta massa forta. Més d'un centenar de persones i un silenci eixordidor. Una bona mostra de solitud comunitària, del fruit de l'individualisme imperant.
Un silenci que potser es veu sobtat pel ritme malgirbat d'una melodia d'acordeó poc practicada.
Un silenci que potser es veu escapçat per la veu forta d'un home que passa citant, i sovint mostrant, les seves desgràcies tot pregant la benevolència de, majoritàriament, les senyores.
Un silenci que potser es veu esquinçat pel dringar d'unes monedes dins un petit coci que carrega un anciana caminant de tort i que a punt està de caure amb els moviments, a voltes bruscs, del comboi.
Un silenci esbotzat per joves beguts a mitja tarda, que creuen tenir el món a les seves mans i no tenen res més que un forat a la butxaca i un pedal de nassos.
Un silenci triturat pels crits eufòrics d'aquells que van a veure el partit, de l'esport que sigui, a l'altra punta de la ciutat.
Els diners van, definitivament, a mans d'aquells que més en tenen.
Ulls llegint llibres. Ulls tancats, colls torts i boques entreobertes. Ulls damunt de diaris gratuïts que s'han entregat just abans d'entrar. Ulls perduts a la paret del davant. Ulls clavats a pantalles menudes and dits que premen aquí i allà deixant-hi ditades. I ni un so més enllà del renou del metro o la música que s'esmuny dels cascs del jove que l'escolta massa forta. Més d'un centenar de persones i un silenci eixordidor. Una bona mostra de solitud comunitària, del fruit de l'individualisme imperant.
Un silenci que potser es veu sobtat pel ritme malgirbat d'una melodia d'acordeó poc practicada.
Un silenci que potser es veu escapçat per la veu forta d'un home que passa citant, i sovint mostrant, les seves desgràcies tot pregant la benevolència de, majoritàriament, les senyores.
Un silenci que potser es veu esquinçat pel dringar d'unes monedes dins un petit coci que carrega un anciana caminant de tort i que a punt està de caure amb els moviments, a voltes bruscs, del comboi.
Un silenci esbotzat per joves beguts a mitja tarda, que creuen tenir el món a les seves mans i no tenen res més que un forat a la butxaca i un pedal de nassos.
Un silenci triturat pels crits eufòrics d'aquells que van a veure el partit, de l'esport que sigui, a l'altra punta de la ciutat.
Els diners van, definitivament, a mans d'aquells que més en tenen.
dilluns, 2 d’abril del 2012
Els Guerra (primera part)
“L’havia vist en molt poques ocasions i sabia fer-ne el nus, però fins avui, mai havia vist la forca des del punt de vista del penjat. Moltes gràcies per donar-me’n la oportunitat”. Aquestes van ser les darreres paraules de l’avi, li havia sentit dir a la mare quan el pare s’allistà a l’exèrcit.
La família Guerra semblava tenir quelcom més que una simple herència de llinatge en el cognom. Si s’haguessin dit Mort, o Tret, o Medalla hagués estat igualment apropiat per la família, doncs les guerres sempre els havien acompanyat. La rovellada memòria de l’Àvia Eutàsia, que acumulava, fabricava i confonia evocacions del passat, els hi recordava constantment l’ombra que planava terrible sobre la família. Tots els homes havien format part d’aquesta eina, la guerra, que no fa més que segar vides i regalar medalles pòstumes. Ho feren al bàndol oficial i al revolucionari, vestint lluents uniformes o amb la mateixa pudent i esfilagarsada camisa de quadres de l’avi, en altes posicions o fregant els barracons.
La casa guardava totes les absurdes medalles atorgades sempre massa tard, al valor inexistent, a l’excusa de la pàtria i a l’engany d’una bandera, un drap massa tacat de sang. En tenien de totes les formes i colors, algunes de ben lluentes amb gravats de supèrflues àguiles, altres amb creus fosques o llances creuades, i d’altres improvisades amb el darrer cul de la llauna de llegums en conserva que havia tastat en Felip tot creuant els Pirineus, “deien que havia de ser el darrer viatge... i així fou”, afirmava la mare aixecant els ulls i bufant un aire ple de tristor. La prestatgeria n’estava plena, 37 en total, que procuraven mantenir-les tan brillants que algunes, de tant fregar, havien anat perdent el to original.
Cap home havia depassat la trentena en aquella casa, mentre que les dones gaudien d’una singular longevitat. Tan és així que el naixement d’en Magí, el darrer d’atrevir-se a treure el cap d’entre les cansades cames de sa mare, no fou pas celebrat amb la cridòria i joia que si reberen les tres germanes. Fou la primera de les clatellades que la vida li etzibà, potser per aquest motiu no calgué que la llevadora el posés cap per avall i li escalfés el cul per arrencar el primer plor. La marranada inicial fou sorollosa però continguda i de les poques que mai li sentí la Ramona, la mare, que assentia confusa i mig preocupada quan, primer les dides i després les professores de l’escola, li deien que el seu vailet era un encant que no donava cap mena de maldecaps. No li semblava pas normal i secretament esperava trobar-lo gemegant algun dia, de petit per qualsevol fotesa d’infant malcriat i ja d’adolescent pels infortunis del més que probable amor no correspost. El veia com un estrany entre els seus, però entre l’instint matern que li deia que aquell infant d’ulls grans sense llum era especial i les inculcades obligacions de mare que s’havien anat passant de generació en generació li prodigà les mateixes manyagues que als seus germans.
La família Guerra semblava tenir quelcom més que una simple herència de llinatge en el cognom. Si s’haguessin dit Mort, o Tret, o Medalla hagués estat igualment apropiat per la família, doncs les guerres sempre els havien acompanyat. La rovellada memòria de l’Àvia Eutàsia, que acumulava, fabricava i confonia evocacions del passat, els hi recordava constantment l’ombra que planava terrible sobre la família. Tots els homes havien format part d’aquesta eina, la guerra, que no fa més que segar vides i regalar medalles pòstumes. Ho feren al bàndol oficial i al revolucionari, vestint lluents uniformes o amb la mateixa pudent i esfilagarsada camisa de quadres de l’avi, en altes posicions o fregant els barracons.
La casa guardava totes les absurdes medalles atorgades sempre massa tard, al valor inexistent, a l’excusa de la pàtria i a l’engany d’una bandera, un drap massa tacat de sang. En tenien de totes les formes i colors, algunes de ben lluentes amb gravats de supèrflues àguiles, altres amb creus fosques o llances creuades, i d’altres improvisades amb el darrer cul de la llauna de llegums en conserva que havia tastat en Felip tot creuant els Pirineus, “deien que havia de ser el darrer viatge... i així fou”, afirmava la mare aixecant els ulls i bufant un aire ple de tristor. La prestatgeria n’estava plena, 37 en total, que procuraven mantenir-les tan brillants que algunes, de tant fregar, havien anat perdent el to original.
Cap home havia depassat la trentena en aquella casa, mentre que les dones gaudien d’una singular longevitat. Tan és així que el naixement d’en Magí, el darrer d’atrevir-se a treure el cap d’entre les cansades cames de sa mare, no fou pas celebrat amb la cridòria i joia que si reberen les tres germanes. Fou la primera de les clatellades que la vida li etzibà, potser per aquest motiu no calgué que la llevadora el posés cap per avall i li escalfés el cul per arrencar el primer plor. La marranada inicial fou sorollosa però continguda i de les poques que mai li sentí la Ramona, la mare, que assentia confusa i mig preocupada quan, primer les dides i després les professores de l’escola, li deien que el seu vailet era un encant que no donava cap mena de maldecaps. No li semblava pas normal i secretament esperava trobar-lo gemegant algun dia, de petit per qualsevol fotesa d’infant malcriat i ja d’adolescent pels infortunis del més que probable amor no correspost. El veia com un estrany entre els seus, però entre l’instint matern que li deia que aquell infant d’ulls grans sense llum era especial i les inculcades obligacions de mare que s’havien anat passant de generació en generació li prodigà les mateixes manyagues que als seus germans.
diumenge, 1 d’abril del 2012
Saber estar
Des de fa un parell de minuts que l'estic veient, aixecant el cap cada tres segons, mirant-nos per sobre les ulleres, nerviós, esbufegant i rascant-se el poc cabell curt que li queda.
Doncs jo m'ho vaig prendre com qui no vol la cosa, com un dia prenent el sol, que per cert no acostumo a fer.
Si, la veritat és que era un punt ridícul – concedeixo.
No vau fer res aleshores? I amb el director va passar res?- Pregunta un dels pocs d'oficines que no va venir, un dels pocs considerats “responsables”, d'aquells que tenen estudis “superiors” que van fer vaga. Vist així, penso, no sé a quines espatlles han de recaure les nostres esperances...
Si, va ser curiós quan va sortir la cap de RRHH. - Afegeix el company del comitè mentres, al fons de la sala, segueixen els ulls del cap del laboratori clavats en nosaltres tres. - Ens convidà a anar a fer un cafè al bar del costat, i aquest, – senyala cap a mi amb el cap, rient - quan ens ens allunyavem, feia divertits comentaris de si estavem pactant amb el diable. És més, al final es va quedar i no va venir!
Home, és que era una mica trist, és com demanar als sindicats que lluitin per nosaltres i es mantinguin ferms i després sopin amb el govern o la patronal en llocs de luxe, que ho fan- responc – I és més, em sembla molt contradictori estar demanant que la gent no vagi a treballar i al mateix temps, que estiguin darrere la barra...
De cua d'ull, veig com s'aixeca i, directe, s'apropa a nosaltres. Jo ja reia per sota el nas.
Si estic totalment d'acord amb tu, però jo sóc més de no donar tanta importància als esdeveniments poc rellevants.
En el fons va ser una mescla de tot. - Insisteixo - El dia abans m'estaven recriminant el meu comportament i ara volien convidar-me. No m'agrada la hipocresia, ni l'amabilitat de cara i la punyalada per l'esquena.
El cap ja esta a la nostra alçada. Després d'esperar un segon ficant el cap a la conversa, esperant que les orelles l'aturin, fa una T amb les mans, el símbol del temps mort. El mirem.
Perdoneu – diu. I dirigint-se al company afegeix – Com està la prova de xocs tèrmics?
No puc evitar quedar-me'l mirant amb cara de cul. Si allò que vol és que no xerrem en hores de feina, només cal que ho digui. Però immediatament m'envaeix una enorme llàstima per aquell home que no pot entendre que més enllà de la feina hi ha altres aspectes importants. Que perquè la màquina rutlli no només s'ha de fer anar sense manteniment. Que els engranatges s'han de cuidar i enfortir. Que si tot s'ho carrega un, més val que no esperi res dels altres.
Evidentment, ens dispersem i tornem a les nostres tasques. Queda pendent, per quan marxi, comentar la jugada que acaba de fer, entre nosaltres i aquells que no hi han estat.
M'adono que ha guanyat tan poc amb aquell acte, tan poc...
Davant meu tinc la pantalla amb un informe a mig escriure, que espera, pacient. Com s'ha de fer.
Doncs jo m'ho vaig prendre com qui no vol la cosa, com un dia prenent el sol, que per cert no acostumo a fer.
Si, la veritat és que era un punt ridícul – concedeixo.
No vau fer res aleshores? I amb el director va passar res?- Pregunta un dels pocs d'oficines que no va venir, un dels pocs considerats “responsables”, d'aquells que tenen estudis “superiors” que van fer vaga. Vist així, penso, no sé a quines espatlles han de recaure les nostres esperances...
Si, va ser curiós quan va sortir la cap de RRHH. - Afegeix el company del comitè mentres, al fons de la sala, segueixen els ulls del cap del laboratori clavats en nosaltres tres. - Ens convidà a anar a fer un cafè al bar del costat, i aquest, – senyala cap a mi amb el cap, rient - quan ens ens allunyavem, feia divertits comentaris de si estavem pactant amb el diable. És més, al final es va quedar i no va venir!
Home, és que era una mica trist, és com demanar als sindicats que lluitin per nosaltres i es mantinguin ferms i després sopin amb el govern o la patronal en llocs de luxe, que ho fan- responc – I és més, em sembla molt contradictori estar demanant que la gent no vagi a treballar i al mateix temps, que estiguin darrere la barra...
De cua d'ull, veig com s'aixeca i, directe, s'apropa a nosaltres. Jo ja reia per sota el nas.
Si estic totalment d'acord amb tu, però jo sóc més de no donar tanta importància als esdeveniments poc rellevants.
En el fons va ser una mescla de tot. - Insisteixo - El dia abans m'estaven recriminant el meu comportament i ara volien convidar-me. No m'agrada la hipocresia, ni l'amabilitat de cara i la punyalada per l'esquena.
El cap ja esta a la nostra alçada. Després d'esperar un segon ficant el cap a la conversa, esperant que les orelles l'aturin, fa una T amb les mans, el símbol del temps mort. El mirem.
Perdoneu – diu. I dirigint-se al company afegeix – Com està la prova de xocs tèrmics?
No puc evitar quedar-me'l mirant amb cara de cul. Si allò que vol és que no xerrem en hores de feina, només cal que ho digui. Però immediatament m'envaeix una enorme llàstima per aquell home que no pot entendre que més enllà de la feina hi ha altres aspectes importants. Que perquè la màquina rutlli no només s'ha de fer anar sense manteniment. Que els engranatges s'han de cuidar i enfortir. Que si tot s'ho carrega un, més val que no esperi res dels altres.
Evidentment, ens dispersem i tornem a les nostres tasques. Queda pendent, per quan marxi, comentar la jugada que acaba de fer, entre nosaltres i aquells que no hi han estat.
M'adono que ha guanyat tan poc amb aquell acte, tan poc...
Davant meu tinc la pantalla amb un informe a mig escriure, que espera, pacient. Com s'ha de fer.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
