dijous, 26 de gener del 2012

Hulla

Comissari, la mare bevia massa d'ençà de la tràgica mort d’en Germà sota les flames. El pare, cansat d'intentar raonar debades amb l'alcoholisme, ja sap que havia optat per omplir-se el pap de somnífers abans que la mare arribés, els vespres, del bar. La ingesta continuada d'aquests fàrmacs l'havia anat deixant cada cop més aïllat de la realitat i no s’adonava de res. Em tocava a mi bregar amb els folls soliloquis vespertins d'aquella dona que res deixava entreveure de la jove optimista que em feu créixer.
Ahir a la nit, com sempre des que la Cristina em deixà i vaig decidir tornar a casa els pares, em tocà carregar amb aquella desfeta de cos que queia adormit al sofà del menjador. La calma inundava la casa quan apagava el televisor i s'esvaïen els crits dels tertulians. Els pares dormien junts encara, però lluny quedaren els petons d'abans d'aclucar els ulls, ja només intercanviaven gemecs. El pudor o l'educació, no sé quin dels dos pesa més (o si un és conseqüència de l’altre), m'impedia deixar la mare vestida al llit i seguia perdent el temps amb el lamentable ritual de posar-li el pijama, com si fos desvalguda, abans d'allitar-la.
Tot just li acabava de treure els pantalons quan es va sentir el so estrident del trencar d’un vidre. Vaig deixar la mare mig nua. El vent feia petar la finestra mal tancada acompassadament i vaig deduir, el primer error de la nit, que havia estat el causant de la trencadissa. No vaig entendre què feia hi una finestra oberta a ple hivern fins poc més tard, aleshores comissari, ho vaig atribuir als absurds comportaments de la mare. Tampoc vaig fer cas d’unes gotes fosques al terra que s'allunyaven de la finestra, darrerament havia descobert infinitat de tonalitats de begudes alcohòliques. Vaig tancar la finestra i vaig decidir deixar per més endavant la recollida dels vidres escampats i l’arranjament, provisional, el forat.
Tan bon punt li havia posat els pantalons de pijama i tret el jersei, tacat de vi barat, va sentir-se venir del traster el renou d'una maleta obrint-se. Sortia altra vegada de l'habitació deixant la mare amb una fila horrible: el tors nu i els sostenidors vells a mig treure. El traster està a l'altra punta de la casa i mentre hi feia cap m'envaïa una estranya sensació de neguit pujant per la boca de l’estómac. La porta estava oberta. Vaig encendre el llum per poder-m’hi veure. Una llambregada fou suficient per veure que l'estoig de l'escopeta de caça del pare, de quan encara sortia de casa amb humor suficient, quedava mal repenjat a la paret: obert i buit. Jo no els vaig matar, comissari.
El so d'unes passes corrien cap a l'habitació dels pares i jo, instintivament, vaig fer el mateix. Vaig arribar just a temps de veure com la porta de l’habitació es tancava amb un fort patac. Mogut per la inèrcia i la inconsciència (n’hi ha que en diuen valentia o heroisme) em vaig abraonar contra la fullola, que cedí al meu pes, anant per terra amb un important estrèpit.
Dins l’habitació tot era fosc. Als pocs segons, gràcies a la llum dels fanals que entrava per la finestra, vaig poder començar a entreveure ombres i siluetes. Dreta als peus del llit hi havia una figura remotament humana, sense cap cabell, negra tota ella. M’apuntava amb el fusell que agafava amb mans guerxes però expertes, li faltaven dos dits. Una forta olor de pell cremada envaí l’habitació. Aquells ulls, estranyament brillants i injectats de sang, m’estaven intentant dir alguna cosa. Encara no sabia què.
Però jo no els vaig matar, comissari.
Ens quedàrem uns minuts quiets en aquella posició, jo per terra i ell dominant totalment la situació. Mig plorós i atemorit, vaig preguntar-li qui era i què pretenia amb aquella escopeta. La respiració forçada i pesant era l’única resposta que rebia d’aquella monstruositat que tenia aquells ulls... aquells ulls clavats en mi. Aleshores es tombà i amb la sang més freda que la d’un mort, apuntà als pares i disparà un tret a cadascú. Al pare al cap, a la mare al pit. No li descriuré l’escena perquè ja la va veure, comissari, però ara ja sap que jo no vaig matar els pares.
M’havia quedat mut i immòbil i mentre em tornava a apuntar amb l’escopeta aquella bèstia es disposava a sortir. La llum del passadís em permeté veure’l amb més claredat, un cos negre com el carbó, calcinat, amb bocins de pell morta a mig caure per braços i cames d’on semblava que encara sortia fum i uns ulls... No em pensava que pogués ser, però d’aquella boca malgirbada en sortí una veu igualment deformada. Em digué que jo li havia pres la vida i ara ell feia el mateix amb mi. Em va llançar l’escopeta, no se ni com vaig entomar-la, i va arrencar a córrer abans que jo pogués reaccionar. Aleshores vaig saber què em deien aquells ulls, vaig recordar les pupil•les penetrants que m’havien acompanyat gairebé tota la vida.
Va ser mon germà qui matà els pares comissari. Va ser mon germà, que sobrevisqué a l’incendi del dia que el vaig enganxar al llit amb la meva dona.

divendres, 20 de gener del 2012

La taronja blava

Havia pensat infinitat de vegades en la millor reacció en situacions com aquella, i aleshores em van venir al cap les tres-centes cinquanta mil idees per fer: insultar-lo amb la gràcia del més gran dels ignorants; cridar-li un “al lladre!”, que mai serveix per a res; arrencar a córrer per sobre les cadires i taules amb turistes sorpresos al més pur estil James Bond i emprendre una persecució de ben bé cinc minuts entre cotxes, botzines, autobusos i ensopegant amb alguna que altre bicicleta; posar-me a riure sorollosament amb la intenció de descol•locar-lo... Mentre al cap s’acumulaven totes les possibilitats impedint que una s’avancés a les altres, l’home s’allunyava. Finalment l’atzar facilità que tres neurones s’encadenessin i el missatge va arribar al cervell permetent tres accions coherents i consecutives: Em vaig aixecar, vaig alçar el braç amb la mà plana i, amb un to de veu que distava molt de la virilitat necessària per, com a mínim, intimidar, vaig poder articular un “Eh!” que esgarrapà, estrident, l’aire.
El resultat va ser tot el contrari d’allò que un espera. En comptes de captar l’atenció del gamarús que corria taules enllà, vaig aconseguir que tots els ulls es clavessin en mi, amb la qual cosa, encara li posava les coses més fàcils al lladre, doncs ningú es fixava en ell. Davant d’aquest panorama i la cada cop més aclaparadora sensació d’impotència vaig optar per canviar d’estratègia:
- Que duus la bossa oberta! – vaig cridar, ara amb més contundència, notant com les mirades dels ciutadans seguien la direcció del meu braç, encara estirat, buscant aquell pobre infeliç que tenia la bossa oberta. I en part era cert que la duia oberta, feia temps que havia d’arreglar la cremallera de la butxaca petita de la motxilla, però sabent-ho, no l’omplia mai de res gaire valuós. On guardava les coses era a la butxaca gran, que tancava perfectament. De totes maneres, vaig aprofitar per exagerar encara una mica més la situació afegint un – Vigila no se’t caiguin els meus tresors! – remarcant fort el pronom “meus” - I no perdis la taronja blava, que està maleïda! – vaig acabar dient.
Va ser amb aquest final que els ulls de la gent es posaren grossos i rodons. El silenci fou total durant un parell de segons, fins i tot les gavines semblaven concentrades amb allò que estava succeint sota el seu vol erràtic. Només les passes apressades del lladre se sentien repicar constants fins que tombà la cantonada i desaparegué de la vista dels curiosos. Fou aleshores quan un parell o tres d’homes, amb la paraula “tresor” tan marcada al front que gairebé podia llegir-se, emprengueren la persecució del desconegut.
La veritat era que a la bossa hi dúiem poca cosa, de fet, res d’important: Un pareo de quatre duros que havíem usat per no omplir-nos el cul de sorra; dos llibres que no glorificaré i que haver-los perdut de vista no significava cap drama; el diari, que ja havíem fullejat i que quedaria per fregar els vidres o ens l’oblidaríem expressament en qualsevol seient del metro per ser aprofitat; i unes ulleres de sol que, per deixadesa, feien veure el món esquerdat. Sabedors que poc podríem fer per recuperar-ho, vam tornar a seure a taula resignats. Encara quedaven patates i olives per endrapar.
Abans de poder punxar la primera forquillada s’apropà tímidament un marrec més aviat grasset, de cabells rossos i galtes rodones. Preocupat perquè ens volgués fotre el menjar el vaig observar amb cara de: I tu què vols ara? Però, com m’acostuma a passar amb els prejudicis, em vaig tornar a equivocar. Lluny de la golafreria, el vailet volia saber-ne més. Sorprès per la pregunta, poc em pensava que les absurditats que acabava de dir poguessin haver estat cregudes per algú, em caigué l’oliva que estava a punt d’endrapar-me. Veloç, un gos atent i mal pentinat se la cruspí a l’instant. Una oliva menys.
I així va ser com vaig començar a explicar una de les històries més incongruents que mai he explicat. Poc després de començar la narració els pares van ajuntar una taula, amb el nostre consentiment, i es van apuntar a escoltar-me. La curiositat, mala cosa diuen alguns, va fer que al voltant nostre s’anés afegint gent. I les preguntes que m’anaven fent m’inspiraven per seguir construint viatges impossibles, descobriments de castells atrotinats que amagaven tota mena de misterioses garlandes i com, finalment, va arribar a les meves mans la taronja blava.
Com que la majoria eren estrangers van malentendre el crit i en comptes de maleïda van pensar-se que era màgica. No vaig tenir cap inconvenient en donar-los allò que volien sentir i vaig canviar les propietats d’aquell fruit fictici, que va acabar convertint-se en el timó de la sort de qui el posseïa.
En acabat, després de ben bé dues hores, una cinquantena d’oients aplaudiren satisfets la sessió de fantasia que els havia regalat. Poc a poc, es van anar dispersant fins que al final tornàvem a estar sols a la taula. Ens disposàvem a pagar religiosament quan l’amo del bar, amb una cara de desbordant satisfacció, sortí i ens ho impedí. Davant la nostra incredulitat i insistència feu un gest de cap convidant-nos a mirar les taules. Totes tenien la superfície totalment coberta de copes, ampolles i plats amuntegats. Ens convidà a anar-hi la setmana següent. Allò que començà essent una invitació puntual s’anà repetint cada cop amb més freqüència fins convertir-se, amb el temps, en el meu mode de vida. Canvia l’escenari, canvia el públic, canvien les històries, però roman el gust per tornar-hi l’endemà.
I aquí estic una altra tarda, davant vostre preparat per una nova sessió, eternament agraït a aquell lladregot poc experimentat: la meva taronja blava.

dijous, 12 de gener del 2012

Primer exercici del curs: inici d'un conte

Ens llevàrem més aviat tard, el gust del darrer dia de festes nadalenques. Aquell any, les vacances s’havien allargat un xic per baixes laborals i per faltes de contracte, així que tampoc podríem dir-ne vacances en el sentit més estricte, però van fer el fet. Per celebrar-ho, vaig baixar a buscar un bon pa cruixent i un parell de dònuts, que per fer més festiu, vaig passar per la planxa cremant-ne el sucre.
Vam voler aprofitar el Sol agradable d’aquells poc habituals dies d’hivern anant a la platja i, havent esmorzat, férem cap al metro. Durant el trajecte ens omplírem d’aquella estranya sensació de goig de saber-nos diferents per no estar treballant un dia laborable, tot veient la gent moure’s apressada al nostre voltant.
Descendírem a la Barceloneta i caminàrem pel passeig fins davant d’una de les omnipresents demostracions del poder del capital que té la ciutat: l’hotel Vela. Anàvem parlant de què fer per canviar les nostres vides i no sentir-nos esclaus del monòton treball diari. Tornant, ens ajaguérem a la sorra a llegir una estona mentre el Sol, la manta dels pobres, ens escalfava i acoloria les pàl•lides galtes.
Així se’ns escapà el matí i quan decidírem alçar-nos ja eren quarts de tres. Per matar la gana ens asseguérem a una de les terrasses d’un bar de primera línia de mar, i vam demanar unes braves, olives i cervesa fresca. Concentrats en el menjar, no ens adonàrem com la motxilla se separava de nosaltres. Poc més tard la vam veure saltant a l’esquena d’un home de marcades expressions que corria allunyant-se.



Continua a: La taronja blava...

dimarts, 10 de gener del 2012

3 suspesos

Va de reforços negatius:

No n’havia llegit mai cap perquè els meus incorregibles prejudicis em tiraven sempre enrere, però per recomanació, i desconeixement, vaig mig forçar-me fer l’excepció pensant que era un llibre d’historietes: Camino de la Autodependencia. Quin desengany! Va un i t’explica com de senzill és allò que has de fer, i encara que et digui que no es fàcil, vas llegint de manera tan raonada (i reiterativa, a prova de ximples "vamus") que acaba semblant bufar i fer ampolles. Per sort, entremig de tot aquell entramat de lletres, alguna bona idea hi ha, fins i tot puc estar totalment d’acord amb la majoria dels conceptes que explica. I mantinc la idea que de tots els llibres se n’aprèn quelcom. Donant-li voltes al cap, potser el problema és meu i no dels llibres, potser és que no m’haig de pensar que és un home que em marca un camí i em diu què haig de fer. Potser haig d’aprendre a llegir-los sense expectatives... Però em nego a creure’m aquesta hipòtesi (tossut jo, si!) i al capdamunt, reforço la meva imatge nefasta dels llibres d’autoajuda!

I el de l’Stéphane Hessel, Indigneu-vos, doncs què dir-ne? Que no ha pogut ser més oportú, o, potser dit d’altre manera, els editors han sabut donar-li la sortida en el moment idoni. Si que m’agraden els comentaris, i alguna bona frase, però està massa centrat en el conflicte de Gaza. M’esperava quelcom més. De fet, m’esperava un llibre d’unes 60 pàgines i en realitat és un llibre de 25 amb un pròleg i una espècie de biografia que fan de l’escriptor. Vaja, que no s’atrevien a publicar un llibre tan curt i mira, l’han estirat massa. Deixo algunes perles, que n’hi ha:
¿Como puede ser que actualmente no haya suficiente dinero para mantener i prolongar estas conquistas cuando la producción de riqueza ha aumentado considerablemente desde la Liberación, un período en el que europa estaba en ruina? Porque el poder del dinero [...] nunca había sido tan grande...

El sentido de la história es la marcha inevitable de castástofe en catástrofe.

Ja comentaré el proper: Comprometeu-vos.

I pel acabar les crítiques prou negatives dels darrers llibres llegits, afegeixo el del Llibre de les Il•lusions, de Paul Auster: M’ha caigut un mite. M’havia sorprès positivament amb l’Oracle de mitja nit però aquest l’he trobat forçat, exagerat i fals. Així que també aquest llibre em confirma una altra de les meves màximes: A la merda els Best Sellers!