El plan infinito

Una història perquè si, una vida, amb infinitat de tombs, proeses,dificultats i algunes esporàdiques alegries, que acaba i ja està, però que es fa de molt bon llegir. Altra vegada apareixen les normalitats dins la més gran de les barroeries, les coses impossibles ocorren sense ni tan sols alterar la realitat y es fan summament mastegables. És la màgia del saber escriure.

I d’entre les 350 pàgines aparèixen àcides, dolces i amargues parrafades que m’agrada emmarcar i recordar:

-A usted le gustarían estos libros, mamá.
-Si, supongo que si. Hay mucho que leer Greg. Con conocimiento y sabiduría sería posible derrocar el mal en la tierra.
-Estod libres dicen, en otras palabras, lo que usted me ha enseñado, que hay una sola humanidad, que nadie debe poseer la tierra porqué nos pertenece a todos, que un día habrá justicia e igualdad entre los hombres.
-¿Y esos libros son religiosos?
- Todo lo contrário, no son libros de dioses, sino sobre hombres. Hablan de economía, política, de história...
-Ojalá no sean libros comunistas, hijo.

En este agujero llega de todo, negros escapando de la miseria, campesinos pobres que todavía creen en el sueño americano, algunos latinos afiebrados por la rábia de los siglos, aspirantes a héroes, psicópatas, y otros como yo, que andan escapando de fracasos o de culpas, pero en combate somos iguales, no importa el pasado, una bala es unagran experiéncia democrática.

La política es un vicio, la gente honesta y trabajadora no la necesita para nada.

El fracaso y el éxito no existen, Greg, són un invento de los gringos. Se vive nomás, lo mejor posible, un poquito cada día, es como un viaje sin meta, lo que cuenta es el camino. Mi abuela decía que no debemos ser esclavos de la prisa.

No te preocupes, hombre, ya nos las arreglaremos, esto no es como en China, aquí siempre se sale adelante, esta tierra es de los atrevidos, no de los prudentes, lo tranquilizaba Reeves. Miraba a su alrededor y veía que no era el único en esa postura, la nación entera sucumbía al aturdimiento del despilfarro.

Le reventaba la falsa virtud de quienes se horrorizaban por un delfín atrapado en una red para atunes mientras pasaban indiferentes junto a los mendigos abandonados en las calles fingiendo no verlos.

No había una resolución moral en la guerra, tampoco había vencedores, todos fomaban parte de la misma descomunal derrota, y ahora, en la vida civil, le parecía que también era así.

Es lo único que te conviene. Cada uno nace con una sola gracia y la felicidad consiste en descubrirla a tiempo.

Hijo, un tercio de las horas de tu vida las pasas durmiendo, un tercio trasladándote de un lado a otro y cumpliendo con las rutinas, y el tercio más interesante se te irá trabajando, por eso es mejor hacerlo con algo que te guste, decía.

Isabel Allende va ser un enorme descobriment literari pels meus ulls.

El paper del fregall

Feia ja una bona colla de dies que se'ns estava presentant, com l'ham al peix, la necessitat imperiosa de fer una bona repassada als armaris de la cuina. Amb el transcurs de les jornades ens anàvem adonant de l'imminent caire d'urgència, al principi per subtilitats, com un bri de pols a l'aire, i posteriorment amb més evidència, com quan veiem un pot amb l'arròs bellugant-se a l'interior, on fins hi tot podies trobar-hi una papallona. El darrer senyal, aquell que va donar-nos l'alerta, fou quan per alçar un plat vam haver d'usar una escarpa i un martell, tot fent palanca, per desenganxar-lo del prestatge.

Així és que ahir al matí ens vam disposar a executar l'operatiu: Anem a fer net! Que a diferència del govern, no ens va caldre suport policial. Abans de començar, esmorzar de premi per agafar forces. Unes generoses llesques de pa de llavors de la fleca del costat de casa, amb tomàquet de la cistella ecològica, oli d'oliva de la garrafa d'una cooperativa de les terres de ponent que no recordo com es deia, i untades amb un pudent formatge francès que es desfeia al paladar i desfermava la il·lusió de les papil·les gustatives. El fred de quarts d'onze del matí, ens va cohibir d'esmorzar a la terrassa, sembla que ja quedarà reservada per dinars de dia ben assolellat fins d'aquí a uns mesos, quan passi l'hivern.

Vam vestir-nos per a l'ocasió, roba desajustada i de fora de temporada (o de 5 temporades enrere) quan ens adonem que no tenim cap fregall que mereixi aquest nom a part del de rentar els plats, que volem mantenir per aquest ús. Així que surto al carrer, equipat amb alguns cèntims, i faig cap a la drogueria de la plaça rovira, que em té el cor robat. Hi entro sense bacil·lar tot i tenir el propietari, alt, corpulent i calb, palplantat al bell mig de la botiga, amb la mirada perduda a la plaça, mirada que em travessa sense ni adonar-se de la meva presència. El fil musical dista molt del plàcid i inexpressiu so ambient d'alguna sala d'espera. El rock dur i el heavy metal sonen fabulosament bé entre les ampolles de llegiu i els lots de papers higiènics. Rebusco fins a trobar la secció de fregalls i n'escullo un de gros que em fa prou el pes per a les tasques que li tinc destinades. Un cop pagat, el “no, no vull la bossa, gràcies” “perfecte, me la quedo jo doncs” i cap al carrer.

Mentre faig una passa davant de l'altra, m'entretinc llegint l'etiqueta que m'arrenca un somriure de resignació:

Sra. Ha elegido usted perfectamente! Bla bla bla.

Recoi de patriarcat! Com ens costarà d'eliminar el sexisme i la desigualtat si està tant arrelada que no hi ha vergonya en anunciar que les dones netegin i els homes mirin el futbol!

En definitiva, un dissabte com qualsevol altre, un nou dia barallant-se amb l'impossible.