2 mesos si us plau

Res a canviat, d’il•lusions sempre es pot viure, deia Sam Savage, fins que et mors de gana. Tot s’acumula. Ha esclatat l’onada i més o menys estic arreglant-me-les per saber on vaig. Al capdamunt de la cresta, entre esquitxos i turbulències a voltes veig la platja. Allà haig d’arribar. I aleshores l’aigua salada m’entra als ulls i em couen i els tanco fort. I me n’entra per la boca, i empasso, per poder seguir respirant. Alço el cap amb els llavis ben oberts, com un peix, per un instant, per no ofegar-me. Segueixo a l’onada, segueixo endavant. Segueixo estirat. No he perdut del tot el control. No estic, per poc però, rodolant descontrolat sota el mar. Tots els músculs tensos, tota l’energia enfocada en mantenir la calma i estar content i no abandonar ningú ni res. Però tot no pot ser i ja he perdut el banyador. Quan arribi a la costa per sort, podré aconseguir-ne un altre, o el mateix si arriba més tard. Potser passaré un pèl de vergonya, ara però no em preocupa. Torno a veure la platja. M’estic desviant, m’haig d’esforçar més! Us abandono, segur, fins que no toqui sorra, no us diré massa més. Espereu-me!