L'onada explota.

He corregut massa. Un altre cop. He intentat saltar entre els núvols i m'he trobat de morros a terra, sortut sóc de que la caiguda fos sobre herba. Havia creat un preciós corcell blanc amb el fum de la il·lusió, m'havia imaginat calvalcant per paratges meravellosos, per rius cabalosos i boscs verd intens, amb els ulls mig clucs del vent bufetejant dolçament la cara de tanta velocitat. I tan bon punt vaig posar el peu a l'estrep, el cavall s'esfumà, s'esvaï davant meu. En debades vaig intentar contenir l'inevitable dispersió. Entre els dits corria la pols gris de les cendres. Enuig? No, no val a la pena. Bona cara. Seguir amb els coloms volant a l'aire. Ara tinc masses històries al meu voltant per plànyem, massa minuts ocupats potser. I em dol, és clar, però és normal que així sigui. Potser hauria de ser més valent. Més? Si més! Potser sóc més animal que el cavall de fum, gris, veloç, fantàstic, potser sóc menys capaç que el cavall de fum, gris, bell, volàtil.