Mercè 2010

Es respirava un ambient caldejat, la jovenalla cridava a ple pulmó les lletres revolucionàries que el grup interpretava dalt de l’escenari. Salts, empentes, punys enlaire, senyeres i estelades es veien per damunt dels caps de la multitud exaltada.
El públic embogia i cultivava l’afonia de l’endemà mentre entonava amb cos i ànima el “no volem ser una regió d’Espanya...”
L’esplanada era com un camp on es macera la pasta dels rebels a venir. Si no es parava prou atenció un podia arribar a confondre’s i pensar-se que el descontentament general estava al límit de la revolta popular.
Aquí i allà s’anaven encenent petites fonts, focs d’artifici que acompanyaven i ballaven al ritme de les masses bel•ligerants.
Quan sonà una versió de la presó del rei de França, que ha esdevingut himne independent i de la lluita per la sobirania de la terra, de l’elèctrica dharma, les cordes vocals dels desbocats assistents anaren petant una rere l’altre al recitar a cor les notes de la melodia.
El cantant no parava de demostrar la seva estupefacció i acontentament de tenir davant un públic tan ferotge i bregant. Els plaïa enormement veure un moviment de lluita tant afèrrim. Endavant eixa Barcelona guerrillera! Deien acompanyats d’un bram popular. Fora els feixistes! De nou el bram. Visca els Països Catalans! El públic sempre responia fervorós.
No vull imaginar-me la seva decepció quan, en acabat el concert, tota aquell foc temerari es veia convertit en petits corders, xaiets innocents que, obedients com infants, tornaven cap a casa. Sortien en ordre de l’esplanada, s’encaminaven cap al Tram o metro (on respectaven sense fer cap escarafall l’autoritat municipal). Cap còctel molotov, cap batalla campal, cap barricada, cap ou a les façanes de l’edifici del govern, fet i fet, no es va ni tan sols sentir cap més crit enfurismat. Un altre cop, tot és façana. Uns nens que juguen a ser grans herois incorregibles.

Ham on Rye

Feia un parell de dies que el pare estava eufòric. Seguia comportant-se com un imbècil, sense deixar-me sortir a jugar el partit de beisbol al jardí dels Connor, on es reunien els veïns. Ell deia que mai serien res i que no valia la pena invertir-hi temps.
No em perdonava les obligacions que m’imposava des de feia un any, per commemorar el meu catorzè aniversari, com a jardiner de casa. Havia de tallar el boix. No pot quedar cap branca perduda, la forma és important, assegurava, el treball ha de ser impecable i minuciós. Quin exemple m’havia de donar si tot just feia un mes que treballava en una empresa de seguretat després que l’haguessin fet fora per enèsima vegada.
A l’hora de sopar no parava de repetir que havia començat el compte enrere, s’acostava el pont. S’havia ficat al cap que aniríem a la casa dels tiets d’Ontairo. Ells no hi eren i no sé com li havien deixat el pis. Sempre els titllava de desgraciats sense ambicions, que perdien l’ànima per la beguda. Es presentaven quatre dies molt durs.
Avui al matí havíem de sortir, abans que el sol s’animés a aixecar-se, per anar fent via. La ressaca m’ha impedit moure’m amb prestesa. No havia fet la maleta la nit anterior, com havia exigit el pare. Tan bon punt vaig sentir-lo roncar vaig baixar i vaig buidar l’ampolla de vi que havien encetat per celebrar que oficialment tenia uns dies lliures. Només el veure m’ho feia tot més suportable, que se m’enterbolís el cap ajudava a no pensar en la merda del meu voltant.
L’he fet emprenyar perquè sortiríem tard. Així ha estat, i podem afegir-li uns minuts més perquè... En fi, feia ja una setmana que no rebia cap pallissa.

El buit de cada matí

Cada matí, quan no agafo la bicicleta per anar a la feina perquè plou o perquè estic adolorit d’algun mal esportiu (comença a ser massa habitual) m’apropo a l’estació de metro de Sagrada família. No m’hi aproximo per gust, sinó que ho faig per agafar aquest ràpid i eficient mitjà de transport públic on, sempre que no dormo amb la mandíbula desencaixada, llegeixo.

I cada matí sóc partícip de la mateixa escena. No m’estic referint (i no voldria caure en l’error de repetir la mateixa entrada) als esdeveniments exteriors, els de les escales, aquells que t’ofereixen poc afortunats diaris i excel•lents vidents i bruixots que ho resolen tot, no. Això que em proposo explicar transcorre un cop passades les barres giratòries, després d’haver validat el bitllet i de passar de llarg el quiosc subterrani, on sona bel•ligerant el rock dur de la meva joventut, en per prendre la línia porpra.

S’arriba a un ample espai simètric. A cada mà hi ha un parell d’escales que venen del pis inferior, on decideixes la direcció final de la ruta: Pep Ventura o Paral•lel. Només es diferencien perquè a la dreta, a part dels eterns graons de pedra, n’hi ha també unes de mecàniques que baixen i a l’esquerra a l’inrevés, pugen. Així que tothom que camina cap a les andanes pren les de la dreta (que són més properes també) i qui pretén sortir o fer transbord, ascendeix majoritàriament per l’altre cantó.

No sé si és expressament o coincidències metafísiques, però en arribar al peu de les escales, un riu de viatgers apareix del metro contrari i creua la plaça central. És una serp d’éssers inanimats que es belluguen sense esma, ganduls però urgits per unes absurdes presses. No es pot guardar el temps, així que no sé perquè cerquen estalviar-ne. No fan aspecte d’aturar-se davant res. Caminen amb la mirada perduda al clatell (no siguem bruts) d’aquell qui tenen davant i no sembla que els importi res més que posar un peu davant de l’altre. Autòmats de la societat.

M’oprimeix una estranya sensació, em sento menut i alhora viu! Jo tinc ulls que volen observar el meu entorn! A voltes penso que potser és una desgràcia... M’omplo de coratge i m’enfronto al conglomerat rèptil. Si tinc prou habilitat trobo escletxes de llum per travessar-lo i puc descendir el darrer tram d’escales que em duen definitivament a l’andana. A voltes però, em veig incapaç de trobar aquestes fugaces vies que em duen a l’altre banda. Em tombo enrere i és quan veig un nou exèrcit de blancs iris amb una ferma convicció de creuar al preu que sigui. Me’ls imagino desembeinant espases, matxets i simitarres. La lluita promet ser ferotge. Però sense saber ben bé com (es retorcen i esclaten les cues, es barregen com formigues) m’arrossega la multitud, desconcertat, i aconsegueixo l’objectiu.

Arribo a baix, un panell informatiu m’informa de quants segons falten perquè passi el proper comboi, informació que no em serveix de res, igualment hauré d’esperar i m’oblido del mal tràngol que acabo de passar. Pels voltants la gent es dispersa tot al llarg de l’andana, preveient, calculant, on cau la sortida de l’estació on baixaran.

De viatge a Bulgària

L’Stan de Stanislav, ens respon contra tot pronòstic que si, que es vivia millor durant l’època comunista de la Bulgària de vint anys enrere. Davant la nostra cara de badocs aprofundeix en la seva percepció.
- És cert, aleshores no es podia viatjar, però tampoc era necessari. La gent treballava per viure i no a la inversa, invertint-hi molt menys temps del que fan ara. Hi havia una certa harmonia. A més, ara n’hi ha que se n’han sortit bé i d’altres que no tenen masses alternatives.
A mi les il•lusions d’una possible via de futur se m’obre davant dels ulls. Si un paio d’uns vint-i-set pensa així, potser... Els altres queden igualment sorpresos.
Com totes les fantasies fabricades sota fonaments de flonjos núvols i amb quatre pinzellades (per no parlar del ple de les idees) se’n va per terra amb el pesat i feixuc pas de les hores. La convivència ens duu a penetrar, sense massa esforç, en la raó del pensament d’aquest individu. Fill de classe privilegiada (afiliada al partit comunista) durant aquest règim, i que va saber aprofitar les oportunitats del nou sistema capitalista. Les percepcions de l’entorn explicaren els motius de la primera descol•locadora frase.
Segons ell, els gitanos estaven apoderant-se del país. Marxaven fora, feien quatre quartos, tornaven i es compraven cases, fins i tot pobles sencers, fent fora el Búlgar autèntic. A més l’estat els subvencionava i ells no paraven de tenir fills. Preveia una Bulgaria superpoblada de gitanos durant els propers 20-30 anys. Li estaven desvirtuant el país.
Per contra, estava prou a favor de la manera que tenia el comunisme de gestionar “this little dark people”, com en deia ell. Els mantenia amb els treballs que ningú volia fer i s’encarregava de no deixar-los prosperar, de tallar-los les ales abans, fins i tot, d’aprendre a volar.
Em vaig acollonir més quan comentava que treballava en projectes europeus per al desenvolupament de pobles empobrits. No pot anar bé. Hem de mirar bé el darrere de tot plegat. Tot pot estar corcat
Com diu el refrany: No es or tot allò que brilla.

L'audio

-Bon, on peut y aller alors? – Pregunta l’organitzador de l’audio-conferència per donar el tret de sortida a l’allau de preguntes que tenen preparades. És la fatiga i la creixent desconfiança que fan d’aquestes trobades telefòniques un punt de tensió setmanal cada cop més insuportable.
- No sé què hi pinto aquí - pensa en Fransesc, enginyer de formació que cada cop dubta més de la seva vocació.
Com que els seus responsables han omplert, gairebé fins al punt de rebentar-lo, el cabàs del prestigi amb despropòsits, es precisa d’una reunió prèvia per saber com afrontar (i afegir) barbaritats dins els petits racons lliures que encara poden quedar-hi. Tenen l’esperança que no se’ls trenquin les nanses i que totes les cagades s’escampin per terra, als peus del pagador. Es dediquen a aixecar la catifa i a amagar-hi la brutícia dessota, essent el monticle cada cop més apreciable.
- No sé què hi faig jo aquí.
Les fletxes venen suaus de moment, es poden anar esquivant. Alguna fa diana, és cert, però les puntes no estan emmetzinades i les seqüeles no són de consideració. Els somriures de satisfacció es comencen a percebre al voltant del Francesc. Uns moviments de cap afirmatius i enèrgics desprenen una exultant satisfacció al saber que han decidit aplaçar la visita a la fàbrica, prevista per tres dies enllà, fins al cap d’un mes. Ja es veia que els feia mandra venir, però tot i així no deixa de ser una bombona d’aire fresc.
- No sé què quin és el meu paper aquí- segueix preguntant-se el Fransesc.
S’aborden altres temes. Lleugeres esgarrapades sense massa importància. Fins i tot hi ha alguna carícia i reconfortants copets d’aprovació a l’esquena. Tot està vestit del més lluent dels velluts, buscant que no es notin les imperfeccions. Sembla que l’estratègia funciona. Gairebé sempre funciona a curt termini. Amb el temps, però, pot ser que les cordes estiguin massa tenses i un parell d’estrebades poden engegar-ho tot a rodar. Tot i així, es fa un gir més de volta, que sembla que aguanta.
Al Fransesc l’assalten els badalls. - No sé què hi pinto jo aquí.
No han tret el punt pelut a l’altre cantó del telèfon. El relaxament omple la sala. Hagués estat un trencament de mirall estrepitós, un veritable maldecap. Però com que s’ha obviat totalment, qui duia les regnes acaba de tornar de vacances, el món de les despreocupacions i les flors i violes segueix girant normalment. Tot igual, no es farà res fins que no sigui massa tard.
S’acaba. Adéus varis, fins a la propera setmana.
El Francesc no ha obert la boca – No sé què hi pintava aquí – segueix preguntant-se.