El país bajo mi piel

Cada situació requereix mètodes diferents. Ella va participar de la revolució armada, doncs costa creure en una alternativa en el marc on es veia submergida. Tot i així, i potser perquè ara ho veu més des de la calma del pas del temps s’ha donat de certs fets amb els quals estic cent per cent d’acord. Està parlant de com, un cop victoriosa la revolució i sota l’amenaça auto induïda (però no poc provable) d’una intervenció Americana, els sandinistes al poder es començaven a armar:

“No nos dábamos cuenta de que, al tratar de protegernos contra las propias profecías, montábamos el escenario para que éstas se cumplieran.”

I aquí és on jo dic i crec que si no tinguéssim exèrcit, si l’eliminéssim, segurament, ningú optaria per atacar-nos, no seriem una amenaça, sinó un exemple. Milions de persones estaran en desacord, que hi ha mil guillats al món, que si els països àrabs... Potser tenen raó.

“No se escribe la historia sobre lo que pudo haber sido, sino sobre lo que fue”

Què he fet jo per no viure una dictadura? Néixer en democràcia. Què he fet per mantenir-la? Votar poc convençut. Què he fet per no fer la mili i ni tan sols objecció de consciència? Néixer més tard que d’altres que van perdre molts drets volent-ho canviar i matriculant-me a la universitat demanant una pròrroga i esperar.

Puc dir que, fins ara, he fet poc per canviar les coses que no m’agraden i menys barallar-me per aquelles que voldria. Aquesta història de lluita i revolució fa enfocar-te la vida des del punt de vista del goig i patiment de participar d’una transformació que t’interessa. Potser per aquest motiu m’estic plantejant formar part del moviment: Desarma els teus impostos, fes objecció fiscal. Està més d’acord amb una frase que em va copsar (i he repetit milers de cops) en època d’estudiant escrita en un mur amb esprai negre sobre fons blanc:

“Lluitar per la pau és com follar per la virginitat”

El metge que havia perdut els orígens.

Després de tot el dia coixejant m’apropo al CAP del costat de casa. Està tancat però un cartell enganxat a la porta de vidre em convida a anar a l’hospital de l’Esperança que es troba tot just al carrer del darrere. No sóc d’anar a metges, però el turmell més s’assembla a un bull blanc que no pas a l’articulació que hauria de ser.

A l’hospital, la noia de la recepció em diu que m’esperi a la saleta, tombant a la dreta del passadís pel que he vingut. Arrossego la cama fins allà. Quasi no tinc temps de recolzar el cul a la cadira que ja em criden. Us imagineu que anés ràpid tot plegat? I jo que ja havia dut un llibre, per si de cas...
Una infermera m’espera i em guia fins a una impol•luta i blanca habitació. Em fa seure al llit i em diu de descalçar-me. Em pregunta què m’ha passat i ho escriu al teclat de l’ordinador de la taula situada a un racó. Ara ve el metge, comenta marxant.
M’espero.
Encara.
Baixo del llit i agafo el diari que he trobat abans. El fullejo.
Arriba el metge. Hola, a veure? M’agafa el peu. Les mateixes preguntes que abans tot i intuir que ja en sabia les respostes. Me’l retorça. Fa mal? No. Et farem unes radiografies. Acompanya’m.
Em calço i surto perseguint-lo, s’estava plantat impacient a la porta. M’insta a seure en unes cadires arrambades al passadís des d’on veig la recepció, i els passejos de pacients i treballadors del centre. Torno al diari. Un noi s’acosta i mira a la paret, hi ha un cabasset transparent, buit, s’allunya i surt. Sospito que m’estava buscant. Als dos minuts torna el metge amb un full que deixa al cabaç. Ara vindran, comenta. Em torno a quedar sol i estic més convençut que segurament si que el noiet havia vingut a veure si li tocava dur-me a fer les fotos.
Acabo el diari.
Agafo la Gioconda Belli i la llegeixo. 15 pàgines si fa no fa. Torna el noi, veus com si que era ell? Segueix-me. Ja el coneixia de quan van mirar-me el colze, molt maco el xicot. 10 minuts després torno a ser a les cadires del passadís. Després de l’experiència temporal anterior, torno a la lectura. Torna el metge i cap a l’habitació altre cop que no s’havia ocupat en tota l’estona. La gent es deu posar més malalta quan no és festiu.
Tens un esquinç (tercer ja). Alguna cosa que no he entès perquè xerra ràpid. Com? No facis esport, pren ibuprofenos. Puc caminar? Si, però no esport. I se’n va.
No m’he sentit pacient. Tinc la estranya sensació de màquina en reparació.

Fer-se metge no és per alguna raó més que simplement arreglar desperfectes corporals?

PD: Quina gran idea Laia!

Escrits invisibles

Em passa com amb el dors dels paquets de cereals al matí. Els llegeixo i rellegeixo dia rere dia sense excepció. No trobo res més per fer, ni en tinc esma, mentre els endrapo sucats a la llet. Jo m’imagino que deu ser un símil amb la pel•lícula atrapat en el temps. Sempre passa igual. I és més, novament em sembla no haver-ho llegit abans. Podria dir, a les 3 paraules, ah si, això ja sé de què va. Però no, la mateixa nova aventura per buscar el coco apareix a trenc d’alba, mentre alguna gota de llet regalima per la barba mal afaitada (fa dies que no passo per casa). Una distracció en general dirigida al públic infantil, però que em permet passar els minuts d’una altra manera que observant les immòbils rajoles blanques de la cuina..
Amb els banys públics em passa igual. M’assec a la tassa (suposo que no cal que entri en més detalls) i a la porta hi veig un desordenat i majoritàriament inconnex garbuix d’escrits. Els banys sempre han estat un indret de creació literària. Es pot discrepar sobre la seva qualitat, que no la classificaríem dins el catàleg de frases que quedaran per la posteritat com a dignes i brillants obres de la creació humana. Però alguna n’hi ha que saltarà la barrera de la porta i fins i tot pot arribar a ser mig reconeguda. En general es poden classificar segons l’objectiu final.
Hi ha les del bromista que mai veurà el resultat del seu agut enginy: mira cap amunt (hi mires) beneit. Per exemple, o el clàssic tonto qui ho llegeixi.
També existeix el patriòtic (en les dues direccions, independentista i feixista) exigent o insultat.
Hi ha el brut per fatxenda i per groller, com no podia faltar en un indret on segurament s’hi practica esporàdicament el costum més antic entre parelles.
Hi finalment hi podem trobar qui sempre respon. I ho fa amb tots els tres sectors anteriors i , també generalitzant, exagera l’estil agressiu dels precedents. Per això és difícil trobar una porta on només hi hagi un parell d’idees. Les anades i tornades d’esbroncs i contres converteixen un element creat per resguardar la intimitat, amb un altre per distreure’t mentre exerceixes l’acte natural que t’hi ha fet anar. A falta de revistes, un bon substitut que pot, amb sort, deixar-te escapar algun somriure còmplice.

In memoriam

Es trobà de sobte, sola, a la platja. Tombà el cap en totes direccions buscant alguna fesomia coneguda, algun tret d’entre els milers de rostres que li digués res. El pare? Mare? Germans? Amics? Si que hi eren, els amics, uns metres enrere, jugant en cercle amb una pilota de voleibol. No li semblà distingir a ningú.
Feia temps que arrossegava un problema de memòria. Primer fou la de llarg termini, després de mitja i finalment la memòria immediata. Es convertí en una nova espècie de peix de terra endins. Li ho havien diagnosticat ja des de petita, però aquests darrers últims mesos el destí, llop famèlic, s’endrapava el cervell a grans mossegades. L’escenari de cada àpat en aquests darreries es convertí en costum pels familiars, ensenyar-li a mastegar esdevingué normalitat. Com sempre, la primera vegada tot van ser alarmes, però la repetició i la rutina manlleven d’importància fets trascendentals. Aquest instintiu gest d’empassar passà a formar part de la pedagogia diària, en augment jornada rere jornada. Potser fou aquest l’error (o la sort), no prestar atenció a greus símptomes d’una degradació de la ja de per si fràgil criatura.
A la platja, de tant en tant els companys la controlaven amb ullades fogasses per assegurar-se que seguia damunt la gruixuda tovallola blau cel. La memòria volàtil que patia comminava a les hores a transcórrer com segons, el temps es mofava de la noia i se li escolava com la sorra fina, que agafava incansable, entre els esprimatxats dits. Novament la repetibilitat de la immutable imatge que veien els companys, afegit a l’al•licient d’aquella tarda d’especial inspiració (duien, altra vegada més de setze cops sense que la pilota anés per terra), provocà una dilatació considerable dels períodes de control. visual.
Va ser a conseqüència del crit alarmant d’un d’ells que començaren les corredisses. La buscaren per tota la platja, escampats, una batuda de caça. No se’ls passà pel cap, fins després de la segona inspecció que s’hagués pogut endinsar a l’aigua. En el seu moment sabia nedar, però com gairebé tot, la desaforada fúria de la tempesta interna li havia fet desprendre’s dels hàbits.
Veient molta gent dins l’aigua resultà que havia decidit ficar-s’hi inconscient. La sobtà la fredor de l’aigua als peus, més encara quan li arribà a l’alçada del melic. Seguia endavant. Si ningú dels que anava deixant enrere li feia cas seria perquè no en devia tenir-hi lligams, pensà, i que potser la parentela eren aquells caps que suraven a la llunyania, allà per on flotaven les boies. I s’hi encaminà. Va enfonsar-se del tot, sense violents gests d’ofecs, amb tanta naturalitat que passà desapercebuda. Tal com el senyor Sommer del gran Süskind, caminant tranquil fins a no fer peu.
Els plors, rancors càrregues de responsabilitat i adjudicacions de culpes, que no hi haguessin estat de saber que segons abans que l’aigua li submergís el nas s’havia oblidat del reflex acte de la respiració i que amb mar o sense el resultat hagués estat el mateix, aparegueren després, quan es trobà el cos estirat a la vora del mar, immòbil i descolorit.

Socorro en sitio

Podries imaginar un heroic rescat. Entre vent huracanat, pluja torrencial i llampecs enlluernadors que, com fiblons de llum, busquen perforar el terra com si d’un Vodoo es tractés; un home lluita, aferrant-se de fines branques, per salvar un cadellet que poruc s’està ajagut en un petit cau, enganyós amagatall d’una serp de cascavell.
Però no. Ni pluja, ni llamps per tant, ni vents ni res. Fou un dia fantàstic. Tot just tornàvem de collir uns quants rossinyols, pinetells, becs de perdiu i quatre fastuosos apagallums. Mentre la meitat de la colla es quedava a rentar-los i a preparar les brases pel cabrit que ens esperaria per dinar, tres fèiem via per collir unes quantes mores. Sortia, com em comentà el pare, l’instint recol•lector inherent i primitiu. Per fer via i guanyar temps decidim apropar-nos al boscall on maduren les més selectes fent ús del cotxe. Si no fos per aquesta decisió i perquè a la mandra no la vàrem deixar fer, no haguéssim tornat a Barcelona ni de broma abans de mitja nit.
Ja en arrancar, un reverberament poc usual es deixà sentir. Els pocs metres recorreguts per arribar a la carretera foren suficients per adonar-nos que arrossegàvem quelcom metàl•lic. I si, el tub d’escapament s’havia desenganxat a la sortida del motor i provocava el so excessivament fort dels cotxes “tunnejats”. El projecte de les mores passà a un segon terme (què dic segon, desaparegué) i la urgència d’una reparació prengué protagonisme.
Primer, com no podia ser d’altra manera, l’orgull masculí provà d’arreglar-lo o de fer-ho veure. Ràpid s’esfumaren les il•lusions d’una satisfactòria maniobra. Així que es passà al pla B, trucar a l’asseguradora. Les complicacions vingueren seguides: Diumenge, tallers tancats i a més de 150 km de casa. Tement que el cotxe tornaria sol un altre dia es va decidir que igualment vingués la grua. Fet i fet, no hi havia massa més alternatives.
Arriba l’homenet equatorià, de segur ben experimentat, i quan se li proposa d’intentar fer algun arranjament temporal decideix provar-ho, devia fer-li mandra la paperassa, responsabilitat i treball de carregar-lo. Es va improvisar un taller sobre la gespa, amb la companyia de curioses mosques i abelles. Jo també anava empipant per allà, potser més que els insectes.
Amb un parell de filferros i una mitja horeta, entre pitus i flautes, va tenir-ho enllestit. Es rentà per sobre les mans amb l’aigua que jo li abocava d’una ampolla de plàstic reutilitzada i m’atansà un paper que acabava de complimentar. Signatura i arrencà el camió.
Llegint per sobre el comprovant vaig entreveure, poc marcat: Socorro en sitio

Pa de super

Deixaré de llegir les cartes al director dels diaris. Em sufoco amb relativa facilitat quan els meus ulls passen per damunt d’algun titular sensacionalista. Se’m desprèn la retina quan veig un alarmisme innecessari en columnes poc objectives que en comptes de calmar els ànims inciten al cataclisme i histerisme social. Se m’esmicola el timpà quan sento al telenotícies, sortint de la caixa gris, informacions parcials o periodisme d’empatia amb el pobre desgraciat, aquell que si està patint la crisi: Aquest any els espanyols ens haurem d’ajustar el cinturó, per exemple.

Però de cartes al director... aiai. Entenc que és un espai on la gent normal, o fins i tot diria, aquella que té inquietuds i que se sent amb l’obligació d’informar d’un o altre detall, pot fer-hi alguna proposta o crítica. Entenc que és gent que vol fer un bé, vol millorar situacions. Així que ahir em vaig trobar una tal Aurora de Castro que deia així:

A causa de l’amenaça de la grip nova, les autoritats sanitàries recomanen s’evitin al màxim els contactes com ara donar-se la mà, abraçar-se o besar-se. A les escoles i locals públics també es donen instruccions en aquest sentit i s’adverteix de la necessitat de rentar-se les mans freqüentment... Però a les fleques aquestes mateixes mans que despatxen el pa són les que manipulen bitllets i monedes, material extremadament contaminat. A partir d’ara, si es continua amb aquesta practica poc higiènica potser serà preferible consumir el pa del súper, que ja ve envasat de fàbrica. Jo m’hi he apuntat.

Veieu què està demanant l’Aurora? Anima a, si extrapolem una mica, perdre la nostra humanitat. És impossible no posar-se malalt tard o d’hora, ja sigui per la grip nova o per unes diarrees de molla al cul. No ens fem petons, no ens abracem, no ens donéssim la mà... podríem continuar, millor no ens relacionem, no sortim de casa, ni tan sols de l’habitació, no fem l’amor, no ens procreem, Si seguíssim els seus consells perdríem els trets que ens fan humans, en el millor sentit de la paraula. Millor desapareixem de la superfície terrestre. Ja sé que sona exagerat, però aquest mateix argument que dona es pot aplicar a absolutament tots els comerços, no només al pa. Als quioscs que tene els diaris i revistes per terra, fruites, carnisseries, peixateries, llibreries... a tot. No podem i no hem d’estar pendents i amb els nervis llests per saltar a la més mínima sensació alarma. Un esternut, tots a terra!

És curiós que, després de 2 morts a Catalunya en mig any, hi hagi aquesta histèria col•lectiva, i que, en canvi, ningú deixi d’agafar el cotxe, ni tant sols se’n parla gairebé, i cada cop que surts de Barcelona veus un cartell recordant que ja són 400 els morts a les carreteres catalanes i se segueix corrent. Jo només demano que siguem coherents.

Lema

L'he sentit avui i no cal dir que no hi estic d'acord. Però crec que és, una mica molt, un reflex prou palpable de la realitat en la que molts vivim.

Venga, a comer eh! Que si no no tenéis fuerzas para trabajar y rendir al máximo

Ha de ser així? O s'ha de menjar per algun altre motiu? No ho sé, se m'acut... la gana? La supervivència? Es podria seguir ben llarg.

La visita de client

En una habitació de cortines i cadires blau marí, fent honor al color de les lletres de l’empresa, amb parets revestides de fusta intentant crear un clima de caliu familiar, hi ha set homes, des de calbs a novells, i una jove enginyera. El món industrial de l’automoció es caracteritza per aquestes insostenibles proporcions majoritàriament masculines.
La reunió transcorre normalment sota un relatiu ambient de fraternitat i confiança. La lentitud és una constant deguda a la destrucció lingüística d’un anglès macarrònic que és el pa de cada dia en concentracions d’aquest estil. El missatge, però, és clar: S’està treballant per fer el millor producte.
L’empresa visitant ha proveït d’abillaments corporatius als seus enviats especials. Totes dues parts creuen haver après un munt de coses avui i no podem amagar la satisfacció d’estar avançant en la bona direcció. Les medalles s’atorguen i s’auto-atribueixen amb sorprenent facilitat, el narcisisme productiu carrega l’atmosfera de la gran sala tancada. Al fons, quatre entrepans han tingut la dissort de quedar sense engolir damunt una baixa tauleta envoltada de sofàs, també conjuntats, on s’ha dinat de pressa i corrent per agilitzar l’intercanvi d’opinions.
Després de més cinc hores, el tècnic aliè que té permís d’anar amb texans i sense corbata, ja fa estona que juga amb el seu telèfon de pantalla tàctil. Altres, que prenen menys protagonisme i interès, dissimulen endebades els traïdors badalls que empenyen amb força descomunal i desencaixen les mandíbules.
Cadascú ha preparat una llista de preguntes, respostes i peticions. Per a una sèrie d’experiments (exigits per ents encara més superiors) els forasters diuen haver de comprar uns quants prototips més dels de la versió B. Tothom sap de què s’està parlant, malament anirien si no fós així. Resulta però que per a comprar-los necessiten el “drawing” (plànol, però amb anglès, dibuix, que queda encara més ridícul) actualitzat amb certes dades teòricament indispensables. L’empresa local respon que com que aquestes especificacions encara no les poden assegurar no ho poden canviar. Uns fan cara d’entendre que sense dibuix no es poden comprar les peces que tots coneixen i els altres comprenen també que no s’atreveixin a canviar conceptes que no es poden controlar encara. Com sempre davant d’un dilema de magnitud transcendental com aquests es discuteix llargament, potser més de mitja hora i es fa venir el responsable d’aquesta activitat, el delineant. Per sort, i que no es prengui com a norma, s’arriba a un acord que sembla plaure les dues parts: Es modificarà el “drawing” però afegint unes notes clarificadores que poden ser PDV (Pendent de verificació) o WFD (Waiting for definition). De pedaços la indústria en té més que no pas el xandall dels nens guaranís.

Per finalitzar, es distribueixen els deures per fer a casa (tasques) i les responsabilitats de cadascú, sobretot, que no hi hagi blancs indesitjats. Abraçades, sincers somriures, gràcies i bons viatges.

Tractat de geografia

Una llàstima, Isidor, no haver-te pogut dir com m’ha agradat. Ja m’agradaria a mi poder fer aquesta escriptura simple però plena, planera però exquisida, lleugera però talment descriptiva. De totes manere, i per sobre de tot, allò que més em fascinen són les comparacions. D’això si que en sóc incapaç. Puc tenir imaginació, però ostres, n’hi ha que són totalment comprensibles però no per tenir una coherència inherent:

La calidesa d’una postal
El sol s’havia begut gairebé tota la neu.
L’un era vell i begut de cara.
La tristesa havia obert botiga al Bellpuig dels anys quaranta.

I així anar fent, un parell de preciositats per pàgina que em fan pensar en tot el camí que em quedaria per recórrer si mai, vanagloriós de mi, em decidís a dedicar-me a escriure o, disminuint pel cap baix un 3000% les pretensions, m’atrevís a omplir mig centenar de fulles escrites durant petits parèntesis d’esquitxos de temps mesclats amb escorrialles d’inspiració.

Bo que la paraula i la lletra hagin mogut tant!

Jonàs

Ha sortit rabent del final del primer mes de la primera feina. Acaba de cobrar. Tot just té 16 anys i els primers estalvis sonen com castells de foc de mitjans d’estiu, a la butxaca. A toc de timbre ha fotut el camp. Resulta que ahir, tornant badoc, com sempre, amb els cartells penjats per les parets del carrer, va llegir: “només hi faltes tu”. Era un pamflet, de les dimensions d’un full de paper, imprès a tot color. S’hi veia un nano jove i de cabell curt amb una pilota de futbol a les mans. Va mirar on havia de dirigir-se i així és que va dir-se a si mateix, que si tothom hi era, ell, per nassos, també hi hauria de ser. Que podrits els amics de no dir-li’n res, els fotrà ben fotuts, què es pensen.
Com que no vol faltar a la cita (que no té oficialment però si que s’hi ha compromès amb ell mateix) s’espavila per arribar a lloc. Per primera vegada en molt de temps, no va perdent el nord amb la paperassa, que s’espera pacient al dia de demà, enganxada a les cantonades, aparadors i columnes d’entrades del camí.
S’ha assegurat de dur els diners i els documents necessaris. Un cop a la recepció ho deixa tot davant la dona, que ben bé podria ser la mare del noi del cartell, i diu que ja està, que ja hi és, que només hi faltava ell i que just havia esperat a cobrar per no fer-los perdre més el temps. Que sort que han tingut el detall de comunicar-li la seva absència i que els ho agraïa molt.
Amb un somriure complagut, poc habitual era trobar-se tanta cordialitat, la senyora comença la gestió. Li preguntà, a mode de confirmació, certes dades que figuraven al carnet d’identitat. Poc després deixà damunt el taulell un carnet plastificat amb fotografia i tot indicant-hi que era el soci número 53 del club de futbol torrevolada.
- El 53? No faltava només jo?
- Si - respòn ella – tenim jugadors, camp i equipaments, només ens falta gent i tú ets gent oi? O no ets ningú?
- Si... – comenta dubtós
- Doncs si gent ets tu, només faltes tu.

Acceptant la derrota va decidir no anar a cap partit i que tampoc pagaria mai més per res que no sabés del cert què era. Per això mesos més tard, quan volia adquirir una aigua vermellosa que hi deia en gros “amb gust de maduixa” va llegir-ne els ingredients: Agua, sucre, 3% de raïm, 1% de gerds i 1% de maduixa. No la va agafar, si diuen maduixa que sigui maduixa, no còctel de fruites! A mi no m’enganyen més!