dijous, 27 d’agost del 2009

Fidelitat

Després de passar un cap de setmana envoltat de pins (en direm així). De sentir conceptes extraordinaris (o no tan extra, potser sóc jo l’extra) de l’estil:

- L’altre dia em vaig liar amb una paia que em va dir que feia 7 anys que estava sortint amb un tiu... A mi que em fotin les banyes no nano, jo no. Jo vaig seguir però vaig pensar: Què fas tia? I bueno, si m’assabento que la meva novia me les fot... no sé.
- Ah, tens xicota?
- Si.

Fantàstic oi? Doncs que estic sensible amb aquest tema, o potser és que avui els qui parlaven prop meu al metro més que parlar cridaven. Eren un parell de joves pollastres que feia poc acabaven de passar l’adolescència. O no tan poc, sóc pèssim posant edats. Estaven asseguts un davant de l’altre i per entendr's havien d’aconseguir que les paraules saltessin tot l’ample del vagó, tot i així, alçaven més la veu del que fóra necessari.

- I qué vas a hacer?
- Intentaré quedar con ella, no sé, un paseo o algo así. No, de primeras tranqui tío.
- Joder, sabes? Mi chica siempre habla de ella, que si seguro que a mi me gusta más y no se cuantas chorradas – l’altre riu – I joder tío, es que está más buena la tuya que la mía (parlen d’obsequis?)
- Si – ja la ten sapa, la teva novia és lletja i tu ho saps, és la conclusió, dic jo.
- Jo, yo no, pero como tu no hagas algo… joder tío, no pierdas el tiempo, que si (…) – Ometo part de la conversa, estava plena d’obscenitats i cançons i acompanyada de gests clars i contundents de mans planes prop del sexe fent pujaibaixes. Ara però segueixo amb allò que clarament ha acabat sent més important. Sempre passa igual, es deixa el suc pel final, doncs ja s’aixecaven per marxar. – Mira, si un día María (la xicota d’ell) no baja, a ver quien se la hace antes!
- Venga!
- Te juego 100€ a que me la llevo!
- Deja el dinero tío

El descens ha acabat de tall la conversa, Però ben mirat, bé hagués, tranquil•lament, haver pogut acabar aquí. Això és amor.

dimarts, 25 d’agost del 2009

S'enfonsa el Nautilus

Avui la mala notícia ha arribat acompanyada amb pluja, tal com passa a les pel•lícules quan es vol crear l’escena dolorosa. Els grisos núvols enfosqueixen la ja de per si cada cop més curta tarda i entristeixen la llum i el pensament. Avui però, tot i així, la foscor no ha caigut del cel. Ha vingut del gemec del telèfon mòbil i d’una veu seriosa i esquerdada.

La pluja redueix els moviments, l’alegria i la vida de la ciutat. Provoca relliscades, accidents i malaguanya els llibres dels escolars que tornen a casa. Podria seguir en aquest to però no tot és dolent, ella s’encarrega de netejar l’ambient, arrossegant tota la merda voladora de l’aire, que sembla invisible menys quan la mires de lluny o busques a la distància. És la veritable BCNeta. Alimenta les plantes i en fa desprendre una característica i refrescant olor. A voltes, també enllustra els cotxes (tot i ser normalment a l’inversa). Ja en té ja d’aspectes positius, diguem que sense ella, aquí, no hi seriem.

El mall, però, no duu res, llevat de malastrugança. A canvi, manlleva els puntals de l’existència, l’esperança de la superació i la il•lusió del devenir immediat. Ahir tot i les males expectatives no m'ho volia creure. Avui la naturalesa m'ensenya novament que, per molt que se la vulgui doblegar, qui mana, és ella.

diumenge, 23 d’agost del 2009

No he parat.

De nou s’han acabat les vacances. Molt mogudes però no tant per distància sinó per diversitat. Berlín (a visitar el Juan, mi querido, i un parell de físics, na Marta i n’Alberto; ho he posat entre parèntesis perquè t’ho saltis si vols, està clar que no formaria part de les informacions que t’aportin gaire, però potser t’ho hagués hagut de dir abans i ara no estaries en aquest punt. O potser si només pel fet de dir-te que no cal que ho miris. Que n’ets de curiós) on vem fer ruta per diverses ciutats i on, sobretot, vem conviure. Després Pirineus de la franja (estrenat ja el parapentisme) seguit d’uns dies a Torredembarra. El punt final, Tolouse (a fer el freak). En vint dies tants llocs.

Va ser però en l’inici on vaig tenir la sensació de tenir una granota a la cara (merci Julio). Als aeroports (3 per l’anada i 3 per la tornada) per ser més exactes. Per tot arreu anuncis de tendes, als busos papers enganxats a la part superior amb una imatge brutal: Una senyal de STOP però amb la paraula SHOP! Amb lletra petita s’hi podia arribar a llegir, si no tens la nevera plena, tranquil, compra a les botigues de l’aeroport, hi ha de tot. La granota a la cara. Una sensació d’ofec. Una nena que papa on està el ___ i ell que ostres, estic convençut que s’ha quedat a tal botiga de l’aeroport. Quin, el de Munich? I ell que si i torna ella mig plorant però és que això és un altre país. Us juro que no en tenia més de 12 i ja duia bossa de mà (bolso, com les dones grans) i tot de joguines (menys una, potser era una “joia”, que es quedà enrere). Combinació perfecta de maduresa, vaja. De nou la granota que cau sobre les galtes i s’hi aferra fort.

I vaig pensar que on anirem a parar. Si fins i tot se’ns han deformat les idees. Com més compro més estalvio (diu l'oferta del supermercat, 2X1 i així). Com pots estalviar comprant si justament comprar significa exactament el contrari, és a dir, bescanviar diners per alguna cosa, o sigui gastar? Després la història de que haig d’anar de rebaixes perquè estalvio i més que hi ha crisi (mateix concepte, i mira els armaris si vols refusar-m’ho, per no dir que les rebaixes potser serien el preu “just”). O menjar (qualsevol tonteria de la tele) per aprimar-me! No sembla contradictori? Resulta que mirant les dades nutricionals, els "Special K" son iguals que els "Choco-crispies". I així tantes d’altres...

No ens podem creure les nostres pròpies mentides!

dilluns, 10 d’agost del 2009

Un tal Lucas

La gent, quan llegia les pàgines de llibres seus començava, per l’interès que la lectura provocava, a multiplicar la quantitat de terminacions nervioses per a aconseguir una millor transmissió dels senyals neuràlgics i així una millor comprensió. Quan s’atansa la desena pàgina, el cervell, que demanava més, es veia obligat a donar l’avís als ulls d’aconseguir una major captació. Aquests, ja a màxim rendiment, es veien obligats a generar-ne un de nou. El mateix interès inicial (o major encara, doncs es devoraven les fulles a ritme creixent per l’adquisició de nous mitjans) provocava, novament, un increment i ampliació de les autopistes sensorials. L’entorn cranial havia de créixer. Es reobria el cicle. Nous ulls apareixien, dins la llengua, sobre el nas, a la gola... El ritme de lectura era de vertigen i de cop, el llibre s’acabava.
Les deformitats eren permanents i en molts casos mortals (doncs la gent ja no podia menjar sense fer-se mal a l’ull intern, per exemple). És per això que es va obligar a que en Julio Cortázar, geni de la imaginació més desbordant, a escriure contes curts. Per no donar temps a activar aquesta perillosa cadena d’esdeveniments.

Brutal, i a sobre amb metàfores tals com la de la societat feliç per tenir peixos d’or dins el cos (inserits amb una costosa operació quan s’assolia la majoria d’edat). Un país on l’estat, volent que aquesta felicitat sigui de tot el poble, atorga crèdits a famílies pobres perquè no s’hi vegin exclosos, i més crèdits per poder pagar el deute anterior i...Llegiu-lo i veureu que de fet, les crítiques clares i contundents de la felicitat del diner i la societat capitalista, venen de lluny.

Si ja està tot dit, perquè em sorprenc quan veig que la gent segueix contenta (potser no conscientment) buscant guanyar més diners i cada cop tenir més armari, menjador, pis, cotxe...

dilluns, 3 d’agost del 2009

De nou Alda

-Recordeu aquella entrada de quan us parlava de la il•lusió que em va fer que la Fundació Alda passés per aquí Barcelona a fer una xerradeta de les seves funcions i tot plegat?
- Siiiiiii – dieu tots cridant fort, com la canalla dins la sala curulla,
- Recordeu que us vaig dir, i si no ho recordeu podeu anar-ho a llegir aquí, que aquesta gent feien una molt bona feina al Paraguai, intentant aportar tot allò que poden per a una millor educació?
- Si... no... eh...si... – Els infants ja miren cap a tot arreu dissimulant, parets, sostre, boca oberta amb el dit (o la mà sencera) dins... La primera resposta esporàdica i no meditada ha dut al punt de, merda, aquest ens està posant a prova i ara ens ha enganxat... Que no pesat!, que no veus que no et seguim al bloc! Carai... Els adults sempre igual, a veure quan aprendran que les coses no tenen el més mínim interès, excepte les llaminadures.
- Doncs aquell dia, van posar un vídeo que no us vaig poder fer arribar. És així una mica explicatiu del que hi fan i ostres, cada cop que el veig, què voleu que us digui, em cau la llagrimeta.
- Bééééé´- Ara no entenc si es “bé” perquè hi haurà vídeo i per tant la lliçó serà més planera o perquè em volen veure plorar...



- Doncs apa, gaudiu-lo i apreneu-ne molt