Una petita introducció és necessària, per a entendre com es va arribar a aquesta solució d’emergència que va resultar ser, al cap del temps, un dels plats més repetits de la meva estada a Valenciennes, ciutat del Nord pas de calais (França, veure “Bienvenue chez les ch’tis” o “Bienvenidos al norte” per saber-ne l’opinió dels propis francesos. Molt bona peli, per cert).
La situació serà per molts coneguda i semi-familiar. Cau la nit a la residència universitària i arriba la vespre-nocturna hora de sopar, en el meu cas, esperàvem pacientment a que tots els cohabitants de la residència mengessin abans (ja se sap que l’horari francès no és el d’aquí i també se sap que l’horari d’un local no és el mateix que el d’un ERASMUS).
Cada un dels comensals duia allò que tenia a l’habitació i amb tot damunt la cuina comunitària meditàvem quin seria el millor resultat gastronòmic (millor en els sentits ràpid, barat i poc elaborat, el gust era quasi secundari ).
Ens vam trobar, doncs, un diumenge a la cuina amb escassíssims ingredients damunt la taula: Patates, tomàquets, formatge brie, un ou i herbes (orenga, pebre, etc.). Així que ja està tot dit. Peles (o no) les patates i les bulls en excés (ningú parava esment al temps de cocció, més aviat a la cervesa de damunt la taula). Mentrestant, talles els tomàquets a la mida que més et roti. Igual amb el brie. Un cop escorregudes les patates, calentes encara, s’afegeix tot a l’olla (ou inclòs, sense closca, clar) i remenes com un animal.
La pastarada final és deliciosa, el formatge s’ha fos i es mescla meravellosament i ens va salvar de moltes situacions i l’he exportada i practicada posteriorment amb èxits rotunds.
divendres, 27 de febrer del 2009
dijous, 26 de febrer del 2009
Cinema D'acció
El professor, de cabells ja blancs en la seva majoria, mig llargs i arrinxolats, amb ulleres de fina estructura de ferro i vidres totalment circulars, estava voltant el quaranta cinquè minut de la primera classe del curs que, enguany, acabava de començar.
L’assignatura de lliure elecció de la prestigiosa carrera de Cinema, Interpretació i Direcció (CID) de la ciutat, “Els perills dels efectes especials en el cinema d’acció” no podia destacar-se com una de les més sol•licitades. No per això el tècnic d’efectes especials, galardonat amb premis de renom mundial com els obtinguts en el festival de cinema per a cecs i sords de Vallfugida del Penedès o del festival de Cinema Gutural de San Joan de Clavicordi pels treballs realitzats en els films “ Els elefants voladors de l’era galàctica” i “El sexe imaginari dels àngels castrats”, i ara professor de l’assignatura, hi anava amb poques ganes. Ans al contrari, cada any començava el curs amb noves energies i exemples ben recents per a demostrar als alumnes perquè havien de vigilar de l’abús dels efectes especials i no caure en clàssics i repetitius errors.
Després de tres quarts d’hora de classe era normal veure entre l’alumnat cares totalment amorrades al pupitre amb la mandíbula desencaixada, entre algun esporàdic i sonor ronc, algun paperet passant de taula en taula, a saber, notetes d’amor massa naïfs o alguna caricatura del professor. També hi havia qui, mal amagat sota el pupitre feia el senzill sudoku del diari gratuït que donaven a la sortida del metro. Era possible fins i tot, veure mans indiscretes buscant no se què de la parella del costat o algun fill d’adinerat que, sense tenir ni tan sols la decència d’afluixar el volum jugava amb la maquineta del moment.
- Quants de vosaltres heu anat al cine aquest estiu?- Pregunta el professor. Espera un temps prudencial i veient exactament cap mà alçada continua – Quants de vosaltres heu anat a veure l’exitosa, de taquilla i econòmicament parlant, Hancock? – Aquesta vegada ja ni espera, per no trobar-se de nou amb un desert de mans promogut pel desinterès, la indiferència o l’atenció posada en altres qüestions dels seus suposats oients. – Tots recordareu doncs un parell d’escenes frapants que, a més, fins i tot surten als “trailers”. Una d’elles és quan el nostre protagonista és envestit per un tren de càrrega de res, a saber tu quants vagons amb tota la inèrcia que duu al damunt. Bé doncs, en comptes de sortir despedit pels aires i que no li passi res, és un superheroi i allò que ell pugui fer o li pugui passar no ho poso en dubte... M’he perdut... – Eren relativament freqüents aquests blancs mentals a la seva classe, un mai sabia si estava provant l’atenció dels universitaris o si realment l’eloqüència li provocava males passades. No cal dir que, a part dels sons de la maquineta, els riures d’alguns i els roncs d’altres, no es va poder sentir cap aportació caritativa en auxili de l’oblidadís professor per retornar-lo al fil de l’explicació. Poc després continuava – Ah si, com deia, en comptes de sortir disparat resulta que no, que immòbil es queda i és el tren qui s’atura en sec, sense el més mínim desplaçament del nostre campió. Perquè això passés així no cal ser un memorable arquitecte, ni físic, per saber que hauria d’estar clavat a terra per no se quants metres i tones de formigó i no pel seu simple pes. Lleis de la física vamus!
De fet, - continua -a la primera entrega de Superman, quan atura una màquina segadora de blat amb les mans i salva el nen, ja es va criticar que ni tan sols es trenqués en mil bocins la fulla i que la màquina es parés en de cop. I d’això fa més de 20 anys! I és més! – Tant emocionat està, que els pèls li van d’un cantó a l’altre i les ulleres sembla mentida que encara es mantinguin sobre el nas. – En aquesta mateixa pel•lícula de Hancock hi ha un moment en el que atura el cotxe blanc dels primers delinqüents, sempre de pa sucat amb oli, clavant els peus a terra. Aleshores si! Aleshores si que ho fan mínimament bé els tècnics, no el para de cop, NO! Sinó que ha de fer malbé bona part de l’asfalt que s’aixeca al pas del vehicle fins a aturar-lo. Això ens indica que no és que siguin una colla d’ignorants, sinó un grup que es deixa enlluernar pel poder de representar l’impossible. S’equivoquen i això, des del nostre punt de vista, és imperdonable, sobretot quan estem parlant de pressuposts tant elevats! – S’atura i agafa aire, que no s’ha acabat – De molts altres errors garrafals que es poden observar en el cinema d’acció, destacarem la caiguda lliure dels cossos, que és una cagada habitual en aquest gènere.
De tots és sabut que si et caus d’un vuitè pis o més, el vermell de sang que deixes a cent metres a la rotllana en esclafar-te contra el terra no el treuen ni cinc-centes dones de fer feina fent hores extres en dies! – Ei! Ara si sembla que algun macabre estudiant posa interès a les paraules del, ja fet un monstre de Tasmània de tant moure’s i gesticular, professor, que escenifica l’escena de manera que gairebé un pot imaginar-se les vísceres enganxades a les parets – Mireu doncs, si caus a terra i pares la velocitat de la caiguda de, no sé, posem 200 Km/h a 0 en mil•lèsimes de segon et converteixes en el mar roig, però si fas el mateix caient a les mans d’en Hancock no et passa res!! Però quina incoherència!! I això mateix passa amb la nova gran estrena de Batman “El cavaller nocturn”, quan la nostra encantadora ex-Kitty Holmes, l’enamorada del ratpenat, és llançada, pel malvat Joker, des de l’àtic del gratacels del ric empresari. Magistralment aquesta rata de l’aire salta darrere seu, l’agafa i la recolza sobre seu. Al caure esclafen el magnífic vehicle, de dur acer, damunt el qual van a petar. Però ells res tu! Ni una sola rascada! I la noia té els sants pebrots de dir la broma de que la propera vegada preferirà baixar en ascensor! Si hauria de tenir la textura d’un batut de maduixa després de tal caiguda i la rata nocturna hauria de ser un autèntic puré dins d’aquell fabulós vestit, com el gelat de la nostra infància, el Dràcula, negre i dur per fora i vermell per dintre! – Ara si que para i agafa l’aire que des de fa un parell de minuts no se sap d’on treia per garlar. Sembla mentida però ha aconseguit treure de l’estupor a tota l’aula, que l’està mirant amb uns ulls com unes taronges. Potser el fet que entre tants moviments tres guixos han sortit disparats esmicolant-se contra les parets i contra el front d’un alumne despistat que s’ha quedat estabornit han contribuit a parar atenció.
- I què me’n dieu de la resta de les persones? – Continua – Els extres? És impressionant com aconsegueix, el cinema, que no t’importin el més mínim les persones a qui no has vist les cares i que moren a milers! Voleu exemples? Del conductor del tren que comentàvem abans, segur que ni una sola cadena d’ADN sencera poden trobar dins la cabina degut a l’impacte. Però a algú li importa el pobre infeliç? Oh! Oh! El millor exemple d’això que dic, a part d’absolutament totes les persecucions en autopistes, a Màtrix, Hancock de nou, etcètera, on cotxes salten volant pels aires i exploten per tot arreu amb passerells i innocents conductors, que de ben segur passen a l’altra vida irreconeixibles, el millor exemple d’això que dic el trobem a la pel•lícula Speed. Després de passar tot el film intentant, i aconseguint-ho magistralment, per cert, salvar una trentena de persones dins d’un autobús, aquest, sense ni conductor i amb tothom fora de perill, xoca i explota, final d’efectes especials meravellós, foc, colors, restes de ferralla projectades per tot arreu, contra un avió de passatgers que igual que el bus queda envoltat en flames i convertit en cendra. L’heu vista oi? Com penseu que devien quedar tant el pilor com els no menys de cent cinquanta passatgers que el Boeing devia dur? Cendra cagundéu! En cendra es van convertir! I a ningú, absolutament ningú, ni públic ni personatges de la pel•lícula va saber-li greu que morissin calcinats. Ni un trist comentari. Al contrari, tots contents per haver aconseguit un balanç de trenta vides salvades per unes cent cinquanta-una de cremades vives! Com més pressupost té un llargmetratge més escandalosa és la fotuda de pota!!! – Aquesta frase, que posteriorment es va fer cèlebre perquè els alumnes de 5è curs la van estampar a les samarretes, que van vendre a dojo, pel viatge de diversió i plaer de final d’estudis i que ara utilitza l’oposició canviant el mot filmació pel de RENFE o Govern, depenent del cas, la va culminar amb un impacte del borrador sobre la taula provocant un aixecament de pols de tal magnitud que els últims cinc minuts de la classe els van passar tossint.
Quan tot estava més relaxat, va permetre que sortissin de l’aula dient-los – Aquesta assignatura pretén que si mai teniu alguna feineta d’efectes especials en una peli, curt, documental o programa de xafardeigs de mitja tarda, no sigueu tant necis de repetir els errors que ja s’han comès infinitat de cops. Que intenteu sempre tocar de peus a terra, no us deixeu endur per poder representar l’impossible, l’ambició fa ennuvolar la... – i ara si un esternut inoportú li va fer saltar les ulleres que es van esmicolar.
L’assignatura de lliure elecció de la prestigiosa carrera de Cinema, Interpretació i Direcció (CID) de la ciutat, “Els perills dels efectes especials en el cinema d’acció” no podia destacar-se com una de les més sol•licitades. No per això el tècnic d’efectes especials, galardonat amb premis de renom mundial com els obtinguts en el festival de cinema per a cecs i sords de Vallfugida del Penedès o del festival de Cinema Gutural de San Joan de Clavicordi pels treballs realitzats en els films “ Els elefants voladors de l’era galàctica” i “El sexe imaginari dels àngels castrats”, i ara professor de l’assignatura, hi anava amb poques ganes. Ans al contrari, cada any començava el curs amb noves energies i exemples ben recents per a demostrar als alumnes perquè havien de vigilar de l’abús dels efectes especials i no caure en clàssics i repetitius errors.
Després de tres quarts d’hora de classe era normal veure entre l’alumnat cares totalment amorrades al pupitre amb la mandíbula desencaixada, entre algun esporàdic i sonor ronc, algun paperet passant de taula en taula, a saber, notetes d’amor massa naïfs o alguna caricatura del professor. També hi havia qui, mal amagat sota el pupitre feia el senzill sudoku del diari gratuït que donaven a la sortida del metro. Era possible fins i tot, veure mans indiscretes buscant no se què de la parella del costat o algun fill d’adinerat que, sense tenir ni tan sols la decència d’afluixar el volum jugava amb la maquineta del moment.
- Quants de vosaltres heu anat al cine aquest estiu?- Pregunta el professor. Espera un temps prudencial i veient exactament cap mà alçada continua – Quants de vosaltres heu anat a veure l’exitosa, de taquilla i econòmicament parlant, Hancock? – Aquesta vegada ja ni espera, per no trobar-se de nou amb un desert de mans promogut pel desinterès, la indiferència o l’atenció posada en altres qüestions dels seus suposats oients. – Tots recordareu doncs un parell d’escenes frapants que, a més, fins i tot surten als “trailers”. Una d’elles és quan el nostre protagonista és envestit per un tren de càrrega de res, a saber tu quants vagons amb tota la inèrcia que duu al damunt. Bé doncs, en comptes de sortir despedit pels aires i que no li passi res, és un superheroi i allò que ell pugui fer o li pugui passar no ho poso en dubte... M’he perdut... – Eren relativament freqüents aquests blancs mentals a la seva classe, un mai sabia si estava provant l’atenció dels universitaris o si realment l’eloqüència li provocava males passades. No cal dir que, a part dels sons de la maquineta, els riures d’alguns i els roncs d’altres, no es va poder sentir cap aportació caritativa en auxili de l’oblidadís professor per retornar-lo al fil de l’explicació. Poc després continuava – Ah si, com deia, en comptes de sortir disparat resulta que no, que immòbil es queda i és el tren qui s’atura en sec, sense el més mínim desplaçament del nostre campió. Perquè això passés així no cal ser un memorable arquitecte, ni físic, per saber que hauria d’estar clavat a terra per no se quants metres i tones de formigó i no pel seu simple pes. Lleis de la física vamus!
De fet, - continua -a la primera entrega de Superman, quan atura una màquina segadora de blat amb les mans i salva el nen, ja es va criticar que ni tan sols es trenqués en mil bocins la fulla i que la màquina es parés en de cop. I d’això fa més de 20 anys! I és més! – Tant emocionat està, que els pèls li van d’un cantó a l’altre i les ulleres sembla mentida que encara es mantinguin sobre el nas. – En aquesta mateixa pel•lícula de Hancock hi ha un moment en el que atura el cotxe blanc dels primers delinqüents, sempre de pa sucat amb oli, clavant els peus a terra. Aleshores si! Aleshores si que ho fan mínimament bé els tècnics, no el para de cop, NO! Sinó que ha de fer malbé bona part de l’asfalt que s’aixeca al pas del vehicle fins a aturar-lo. Això ens indica que no és que siguin una colla d’ignorants, sinó un grup que es deixa enlluernar pel poder de representar l’impossible. S’equivoquen i això, des del nostre punt de vista, és imperdonable, sobretot quan estem parlant de pressuposts tant elevats! – S’atura i agafa aire, que no s’ha acabat – De molts altres errors garrafals que es poden observar en el cinema d’acció, destacarem la caiguda lliure dels cossos, que és una cagada habitual en aquest gènere.
De tots és sabut que si et caus d’un vuitè pis o més, el vermell de sang que deixes a cent metres a la rotllana en esclafar-te contra el terra no el treuen ni cinc-centes dones de fer feina fent hores extres en dies! – Ei! Ara si sembla que algun macabre estudiant posa interès a les paraules del, ja fet un monstre de Tasmània de tant moure’s i gesticular, professor, que escenifica l’escena de manera que gairebé un pot imaginar-se les vísceres enganxades a les parets – Mireu doncs, si caus a terra i pares la velocitat de la caiguda de, no sé, posem 200 Km/h a 0 en mil•lèsimes de segon et converteixes en el mar roig, però si fas el mateix caient a les mans d’en Hancock no et passa res!! Però quina incoherència!! I això mateix passa amb la nova gran estrena de Batman “El cavaller nocturn”, quan la nostra encantadora ex-Kitty Holmes, l’enamorada del ratpenat, és llançada, pel malvat Joker, des de l’àtic del gratacels del ric empresari. Magistralment aquesta rata de l’aire salta darrere seu, l’agafa i la recolza sobre seu. Al caure esclafen el magnífic vehicle, de dur acer, damunt el qual van a petar. Però ells res tu! Ni una sola rascada! I la noia té els sants pebrots de dir la broma de que la propera vegada preferirà baixar en ascensor! Si hauria de tenir la textura d’un batut de maduixa després de tal caiguda i la rata nocturna hauria de ser un autèntic puré dins d’aquell fabulós vestit, com el gelat de la nostra infància, el Dràcula, negre i dur per fora i vermell per dintre! – Ara si que para i agafa l’aire que des de fa un parell de minuts no se sap d’on treia per garlar. Sembla mentida però ha aconseguit treure de l’estupor a tota l’aula, que l’està mirant amb uns ulls com unes taronges. Potser el fet que entre tants moviments tres guixos han sortit disparats esmicolant-se contra les parets i contra el front d’un alumne despistat que s’ha quedat estabornit han contribuit a parar atenció.
- I què me’n dieu de la resta de les persones? – Continua – Els extres? És impressionant com aconsegueix, el cinema, que no t’importin el més mínim les persones a qui no has vist les cares i que moren a milers! Voleu exemples? Del conductor del tren que comentàvem abans, segur que ni una sola cadena d’ADN sencera poden trobar dins la cabina degut a l’impacte. Però a algú li importa el pobre infeliç? Oh! Oh! El millor exemple d’això que dic, a part d’absolutament totes les persecucions en autopistes, a Màtrix, Hancock de nou, etcètera, on cotxes salten volant pels aires i exploten per tot arreu amb passerells i innocents conductors, que de ben segur passen a l’altra vida irreconeixibles, el millor exemple d’això que dic el trobem a la pel•lícula Speed. Després de passar tot el film intentant, i aconseguint-ho magistralment, per cert, salvar una trentena de persones dins d’un autobús, aquest, sense ni conductor i amb tothom fora de perill, xoca i explota, final d’efectes especials meravellós, foc, colors, restes de ferralla projectades per tot arreu, contra un avió de passatgers que igual que el bus queda envoltat en flames i convertit en cendra. L’heu vista oi? Com penseu que devien quedar tant el pilor com els no menys de cent cinquanta passatgers que el Boeing devia dur? Cendra cagundéu! En cendra es van convertir! I a ningú, absolutament ningú, ni públic ni personatges de la pel•lícula va saber-li greu que morissin calcinats. Ni un trist comentari. Al contrari, tots contents per haver aconseguit un balanç de trenta vides salvades per unes cent cinquanta-una de cremades vives! Com més pressupost té un llargmetratge més escandalosa és la fotuda de pota!!! – Aquesta frase, que posteriorment es va fer cèlebre perquè els alumnes de 5è curs la van estampar a les samarretes, que van vendre a dojo, pel viatge de diversió i plaer de final d’estudis i que ara utilitza l’oposició canviant el mot filmació pel de RENFE o Govern, depenent del cas, la va culminar amb un impacte del borrador sobre la taula provocant un aixecament de pols de tal magnitud que els últims cinc minuts de la classe els van passar tossint.
Quan tot estava més relaxat, va permetre que sortissin de l’aula dient-los – Aquesta assignatura pretén que si mai teniu alguna feineta d’efectes especials en una peli, curt, documental o programa de xafardeigs de mitja tarda, no sigueu tant necis de repetir els errors que ja s’han comès infinitat de cops. Que intenteu sempre tocar de peus a terra, no us deixeu endur per poder representar l’impossible, l’ambició fa ennuvolar la... – i ara si un esternut inoportú li va fer saltar les ulleres que es van esmicolar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
